Doncs les penes com els pèsols

No sé si heu provat mai de treure els pèsols d’un plat d’arròs. Perds un munt de temps amb la forquilla, apartant les boletes verdes a un racó del plat, mentre els altres van assaborint l’arròs a forquillades i sense manies, i al paladar se’ls mesclen tots els sabors i les aromes. De tant en tant algú et dirà que en fas un gra massa, ha!, però és que no pots suportar el gust dolcenc d’aquest llegum, ni el seu verd insultant enmig de la festassa que és una paella. Per això t’hi escarrasses, a separar boletes, i és inevitable que se t’hi escoli algun gra d’arròs, entremig, i que algun pèsol esclafat sobrevisqui a la teva operació d’extermini verd. Quan finalment comencis a menjar-te l’arròs, ja estarà un pèl fred, tots hauran acabat i demanaran les postres i et preguntaran si sorbet o coulant mentre encara xucles caps de gamba a cuitacorrents. Diràs sorbet i te’l beuràs mig desfet.

Doncs les penes com els pèsols. La vida és l’arròs; les alegries, els musclos, les cloïsses, la sípia, les gambes, els escamarlans. Vols una vida sense pèsols?, doncs les alegries te les menjaràs fredes i a destemps. Contra la nostàlgia de Maria Canelles Trabal a mi m’ha semblat que anava per aquí. Hi ha un munt de coses en aquest llibre, no me’ls acabaria mai els motius per recomanar-vos-el, perquè toca un fum de tecles alhora, té una pila d’ingredients, és una paella completíssima!, i alhora només és un plat d’arròs. El plat d’arròs és una senyora que torna a casa, després d’un munt d’anys d’haver trencat tots els vincles familiars, perquè s’ha mort sa mare. Quants llibres s’han escrit amb aquest punt de partida? Molts. Ens en calia un altre? No. Però Canelles fa una altra cosa.

Són 253 pàgines d’algú que ha intentat tota la vida treure els pèsols de la paella, d’algú que s’ha menjat el marisc fred i el sorbet desfet. D’algú que agafa un avió per tornar i durant el vol repassa totes les vegades que per voler apartar els pèsols no ha assaborit bé la paella, i de les vegades, no tantes, en què s’ha empassat els pèsols, i la paella… no l’ha acabat de convèncer

La Meri, la protagonista, o la narradora, de la novel·la ja ho diu al principi: “Voldria viure sense cap pena, encara que això impliqui viure sense gaires alegries”, i aquest desig expressat en condicional a poc a poc t’adones que és el seu full de ruta per a tota la vida. Hi ha un capítol esborronador, el desè, en què descriu fil per randa el que ha intentat fer durant els trenta anys que ha viscut lluny de casa, als Estats Units, de com ha volgut oblidar qui era, tot el seu passat, que eren tot pèsols, d’oblidar esborrant, no pas paint, d’esborrar, de treure del plat, el que us deia abans: “Fer exercicis per oblidar-me de les converses: repetia diàlegs que recordava una vegada i una altra dins del cap. Cada cop, però, hi modificava alguna rèplica, alguna intervenció, fins que les variacions s’anaven sobreposant. Al cap d’uns dies, el record de la conversa havia variat tant que confonia què havia passat i què no i llavors ja podia llençar aquelles veus ben lluny i comentar el procés de l’escena següent que encara recordava.” I el mateix amb els llibres, amb les relacions, amb els vincles, amb el propi cos: “Anar oblidant les meves faccions. Sense miralls, sense palpar-me, no he tingut consciència del pas del temps sobre el meu rostre.”

No és un llibre sobre algú que torna a casa arran de la mort de la mare i recupera el seu passat o s’hi reconcilia o aprofita per fer examen de consciència per corregir errors, etcètera. No és el que imagineu. “Mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar.” Però torna. Ha de tornar. I físicament ho fa. És dins d’un avió i travessa l’Atlàntic per enterrar la mare: “Ha mort la mare i ella segur que no era casa.” Però no torna a casa perquè l’ha esborrada, la Meri no té casa. La Meri escriu. S’escriu la vida: “Casa em sembla més aviat la lletra d’un mateix.” I fins i tot la lletra es pot canviar: “A partir d’ara allargaré una mica la cua de les efes”, decideix.

Però per què pot voler algú esborrar tantes coses? Oblidar-les de manera definitiva, com si no haguessin passat? Qui va esborrar primer? “Aprofitarem tot això perquè volis lluny, sense cap pes”, li diu la mare en el passat. I “això” és esborrat. I la Meri vola lluny. Però sense cap pes? O dedicarà tota la vida a esborrar els pesos? I se’n sortirà? Necessitarà escriure-ho per aconseguir-ho, perquè “escriure ara mateix em sembla l’única manera viable d’intentar dominar el temps”. Però el temps que domines escrivint és el temps de dins l’escriure, perquè el temps de fora passa, l’arròs es refreda, etcètera. I el llibre és aquest entrar i sortir dels dos temps o tres de la Meri: el real, l’oblidat i l’escrit, que no es distingeixen sinó que es creuen, es mesclen, es trepitgen. I el temps oblidat no és oblidat.

Per què no oblida el que vol oblidar? Perquè una cosa és mirar i l’altra és escoltar.

“Com sempre em passa amb la gent, tinc més clara la seva veu que el seu cos.” Perquè hi ha les veus. La veu. la memòria auditiva per a ella és més forta que la visual i “sovint sentia la mare parlar dins del meu cap”, perquè “la veu de la mare no era especialment forta, però sí acaparadora: ho ocupava tot” i “hi ha gent que és controladora fins i tot a través de la mort”. La Meri ha dedicat trenta anys de la seva vida a desempallegar-se de la presència de la mare, la veu, una mare que un dia la va fer volar sense pes però que també li va etzibar, com una sentència: “Tu ets com jo, però has nascut en un altre moment.” I au, ara vola amb això penjat al coll, com un pes que t’enfonsa, i creu-te que marxes sense cap pes. Però oblidar també pesa. Esborrar també pesa.

I ha fet moltes més coses, Canelles, en aquesta novel·la. Canelles no solament ha escrit una novel·la, ha escrit com s’escriu una novel·la, ha escrit com s’és narradora, com es viu una vida que es narra, que es narra per controlar-la. “Tinc la sensació”, diu Canelles, “que fa molt temps que estic escrivint aquesta història, que fa uns deu anys que convisc amb la Meri. Hi ha frases que vaig escriure quan era adolescent i aquí, de cop i volta, tenen sentit. Comparteixo amb la protagonista la necessitat d’esdevenir narradora, fins i tot quan no escric.”

Narradora quan no escriu. Canelles escriu com és narrar-se la vida quan no s’escriu. I sembla que si et narres tu tries què vols narrar, què vols viure, però per molt que esborris vincles, relacions, records, els altres hi són, sempre hi són, perquè els altres també ets tu quan no narres, tu quan escoltes o llegeixes la vida que et narres, i perquè “per molt que faci dècades que visc sola, continuo pensant en com agradar als altres”. Canelles ha entrat dins d’un cap, el de la Meri, i ens l’ha convertit en novel·la, una novel·la que dura el que dura un vol intercontinental, i que és “inventar un relat i descobrir-me protagonista i narradora al mateix temps; ordenar cicatrius i records; intentar trobar una veu que sigui meva”. La Meri vol fer-se la paella que és la vida ella, triar-ne els ingredients, això és el que vol dins del seu cap, però hi ha els altres a fora, hi ha la vida, a fora, hi ha el plat d’arròs fet, els pèsols, les penes, tot.