Doncs fas prou gràcia, per ser una dona

Al primer capítol de Seinfield, sèrie multipremiada i història contemporània de l’humor, el protagonista, comediant de stand-up en un club nocturn, comença a explicar davant del micro: “A la tele m’ensenyen els detergents que treuen taques de sang…” El públic riu, expectant. “No trobeu que és una imatge violenta?” El públic torna a riure. “Taques de sang!”, s’exclama el còmic, incrèdul: “Va, home! Si tens una samarreta plena de sang, potser ara mateix rentar la roba no és el teu problema principal.” Una gran riallada esclata des de la platea de tauletes redones.

Si vas al detall, són hòmens i dones que es peten de riure. I ho especifico perquè les dones hem après a riure, de coses així, vull dir a riure de les coses que fan riure els hòmens. Si voleu, aprofito l’exemple: perquè, d’entrada, qualsevol espectadora de Jerry Seinfield, davant de la primera frase –els detergents que treuen taques de sang– para l’orella amb un interès particular, més quotidià i menys enrevessat que el que portarà a la culminació de l’acudit. Però a mig camí –“No creieu que és una imatge violenta? Taques de sang!”–, pam: ha de reconduir l’imaginari de la seua realitat i posar-lo en mode “universal”: ah, és això. Això és el que ha de fer gràcia. És clar, és clar, una samarreta plena de sang, ha, ha, què més podria ser? Sí que són exagerats, sí, aquests dels detergents.

Qualsevol podria dir aquí que dona, parles de fa trenta anys, el món de l’humor ha canviat molt, i també seria un acudit, però potser només ens faria gràcia a les senyores. Sobretot a les de la generació X en amunt, que hem après a riure les gràcies dels humoristes com a alteritat, partint de premisses com que a les dones no hi ha qui les entengui, que xerren massa, que fan esperar massa, que van al lavabo de dues en dues, quin misteri –el públic es peta–; dones vistes des de la mirada dels hòmens –com en l’art, com en el cine, com en la literatura–, dividides entre desitjables i no desitjables, entre consorts, mares i sogres. I ara sí: és evident que l’humor ha evolucionat, que hom ja no riu del mateix que anys enrere, però quan afirmem aquestes rotunditats ho fem pensant en l’humor concebut i servit per hòmens, senzillament perquè són els únics que han tingut prou recorregut per “evolucionar”.

Oh, és que tampoc no n’hi ha tantes, de còmiques, també se sol dir, que elles no hi tenen tanta tirada. Tu diràs: les aspirants saben que per arribar al mateix punt que els seus companys, han de fer-se valdre el doble. Saben que han de fer el doble de camí que un nano “graciós” perquè les vulguin fitxar als programes, on, a més a més, només hi haurà una plaça “de noia”; saben que els requeriran l’aval del riure masculí per a ser considerades prou bones, perquè és en l’espectador home (cis i hetero) que pensa qui lloga i contracta humoristes –com qui lloga i contracta tot quisqui que ens passa per la vista. Saben, a més, que el públic els carregarà la responsabilitat de representar totes les còmiques del món, i que si en falla una, fallen totes: ja t’ho deia jo, que les dones no saben fer riure. I amb aquesta pressió, apa, ara puja a l’escenari i procura que el teu aspecte físic, que sempre serà qüestionat –en directe, en diferit, a les xarxes–, no distregui l’atenció de l’audiència. I si malgrat tots els esculls tenen èxit, encara s’hauran de sentir dir si se l’han escrit elles, el monòleg, el guió, la imitació, o que fan molta gràcia, per ser ties, figurant que és un elogi.

Tot això ho expliquen monologuistes, guionistes, imitadores, dibuixants satíriques, per poc que algú hi estigui interessat. I qui hi està interessat normalment són altres dones, entrevistadores, podcasteres, creadores de contingut que s’ho munten pel seu compte i a les quals la seua audiència –majoritàriament dones, també– no els estarem mai prou agraïdes. Com a públic que sóc de la generació X, no ha estat fins sentir les còmiques d’avui –catalanes, espanyoles, angleses, americanes– que m’he adonat de tot el que em deixava de cobrir l’humor “universal”, i això que avui només parlo en binari, per simplificar. Gràcies a elles he pogut riure de la meitat de la realitat que em faltava i encara una mica més, sense exercicis de transposició, des de la mateixa banda. No de res de l’altre món, de coses tan quotidianes com el partit de futbol i les canyes amb els amigatxos de l’humor tradicional: d’exhibicionistes d’escola, d’onanistes de platja, d’arrambadors de ceba tendra al transport públic; d’accidents amb la regla, d’embarassos, de violència obstètrica; de violència masclista, de terror sexual, de sexe no volgut en general. L’altra cara de l’alegre anecdotari de l’home caçador que ha fet riure tantes generacions.

Diuen que les dones, tal com ens han educat –més val caure en gràcia que ser gracioses–, ens costa més de riure’ns de naltros mateixes. Però és que ja ho tenen, això, els col·lectius històricament oprimits. I és per aquest motiu, que l’humor autoreferencial ens fa tanta falta, per aquest component de descompressió contra unes opressions seculars. De fora l’anomenen humor feminista, o femení, perquè tot el que fan les dones és marcat –a diferència de l’humor tradicional, que ningú no ha tingut mai la necessitat de qualificar-lo de masclista, sexista, homòfob o capacitista, quan era el cas, o simplement d’humor masculí quan no l’era. Deixem-nos estar: les humoristes d’avui parlen de tot i parlen de molt, perquè tenen el doble de feina acumulada, que és la que ens faltava a la resta de tindre en compte. Busquem-les, anem-les a veure monologar, escoltem-los els podcasts, lloguem-les, donem-los feina, fem-nos el favor. Contractem-ne més d’una per programa, que no enrampen. Eixamplem d’una vegada el nostre camp de visió a una realitat que empeny amb força, però que encara es troba a una distància sideral d’aquell cinquanta per cent que sempre és massa demanar.