Doncs a Europa sí que han entès això del “rei Puigdemont”

Gràcies Vicent per l’editorial, com sempre lúcida.
Ara, amb aquesta cúpula d’ER i amb els seguidors del seu guia espiritual el Judes Junqueres, amb aquesta colla d’immorals i botiflers no hi ha res a fer i el drama és segons m’arriba, tenen el partit ben controlat via menjadora i subalterns com els assessors.
Amb respecte la esquerra espaÑola, com va dir tot un referent d’aquesta esquerra, un tal Évole, VIVA ESPAÑA.
Ja saps Vicent, lo més semblant a la dreta espaÑola és l’esquerra espaÑola.

I ELLS SÍ HO VEUEN
A l’hora de negociar la investidura de Pedro Sánchez, encara que un govern del PSOE arribés a acceptar totes les propostes polítiques d’independència de Catalunya, i encara que el PSOE arribés a acceptar la declaració d’independència, resulta que el Règim del 78 ho té tot lligat i ben lligat, de manera que el PP té majoria absoluta al Senat, i pacti el que pacti el PSOE, no té capacitat de negociar perquè la darrera paraula és del Senat i, en últim recurs, del rei..
La negociació amb el govern és doncs, una aberració impossible, per definició.
Carles Puigdemont ho sap, però no sé si Pedro Sánchez s’ho imagina perquè avui encara he llegit que vol tranquil·litzar el galliner -com feia Franco- i, en la seva inòpia castissa, ha traslladat al PSOE que “no hi haurà repetició electoral” i que “la democràcia trobarà la fórmula de governabilitat”. Tota una declaració d’intencions basada en l’abstenció d’algú perquè no sigui titllat de còmplice.
Ja vaig dir fa deu anys que en la política de pactes, l’abstenció és una fórmula justa, lícita i legal per poder recolzar posicions injustes, il·lícites i il·legals, sense que es noti gaire.
Així doncs, no ens distraguem i no perdem el temps amb els pactes d’investidura, perquè no hi ha cap negociació viable, ni referèndum vinculant, ni amnistia, ni pacte fiscal, ni DUI, ni res.
El Kingmaker Puigdemont ha dit sempre que la negociació de la independència de Catalunya la vol fer amb l’Estat que és l’amo, i no amb el govern que són els masovers.
I ara envien a Waterloo un Jaume Assens per negociar.
Fan vergonya aliena els mitjans espanyols que no ho volen veure, i sort que els corresponsals extrangers porten les oportunes ulleres de canviar el punt de vista, i ells sí ho veuen.

Demaon disculpes per endavant pq no sé expressar en primera persona del plural ja que no m’ identifico en cap colectiu ni orientació sexual remarcable ni per descomptat en cap partit ni a res de res i sempre parlo en nom d’una humil persona poc culta i costa molt i molt amb el nivell que es gasta aquí , aportar quelcom planer.
Però avui , hòsties, no puc callar.
Sento vergonya aliena de la utilització que fa tothom de Carles Puigdemont.
Sóc Puigdemontiana fins la mèdul·la, de junts pas gota, i pateixo perquè si em cau l’única persona ( política) que respecto, no sé que fotaré.
Puigdemont no ha de tenir la clau de res perquè no té cap porta on posar-,la.
A Europa Puigdemont li repantinfla i tots els titulars que menciona aquest mitjà són orientats a españñña..
A ningú “europeu” li ha importat un rave que li retirin la immunitat parlamentària i molt menys que representi a una nació sense estat, que els de casa s’han esforçat molt a amagar.
Fa molt temps que el MHP és poc més que una molèstia pels innombrables d’ERC igual que pels Europeus, i un enemic a liquidar per a España.
I que ara es parli en clau espańola d’en Carles Puigdemont és senzillament indignant.
Desitjo i espero que tingui el nivell que penso que té i no entri en aquest estúpid joc de dir que Puigdemont és decisiu per españa, una españa que el vol tancar, que mai pactarà res que porti a terme i que mai el repectarà
I si finalment és així, si acaba sent així, a la merda Puigdemont i tots plegats.

Lo d’ERC a la diputació que sigui sorpresa, em sorprèn. D’aquí res ens sorprendre’m quan entrin els comuns i ERC a l’ajuntament de Barcelona??

Parlem de les clavegueres de l’estat però potser que mirem les clavegueres cerebrals que tenim tots plegats quan ens congratulen d’una vergonya i quan ens sorprenen d’una evidència que humilment, estava cantada

Ja els tenim on volíem fa dècades.
Amb una diferència: el trànsit de “nacionalistes” a “nacionals” ja té un percentatge superior al 6% de l’univers nacional de 14 milions. És a dir més de 840.000 commatriotes.
Percentatge estudiat per una sociòloga estatunidenca que fixà el percentage mínim per a fer un tomb històric a un grup humà.

Entrevista apareguda ací mateix, a VW.

Per això és tan important la implicació de connacionals que no podem votar JUNTS, com estic veient per part de gent que viu a la Catalunya nord, a la Ribagorça, al País Valencià i les Illes en aquest afer enfrontant-se als arguments esgrimits pels súbdits españols i el fangar on s’han clavat. Seria interessant major implicació per part dels andorrans i que abandonassen per una volta eixe “laisser faire, laissez passer” que els caracteritza des d’antuvi.

Bé està que siguen andorrans, però no s’obliden que també són catalans i tot el que passe a partir d’ara els afectarà i no poca cosa.

HA ARRIBAT EL TEMPS DE SABER GESTIONAR EL “TEMPO”

Als colonitzats d’aquesta nació tant ens fa què passe a Màdrix, París o Roma.

Però ara el que pertioca és anar-los menant cap a la guerra civil entre españols. Anar-los calfant i anant encenent un foc ací, un altra allà i un incendi dellà.

Que es barallen entre ells i mantindre una posició de no bel·ligerància i mostrar-los que ens esvara què puga passar amb el seu estat i la gent que li és addicta, que són el 99’99% al VIVA ESPAÑA.

I nosaltres: què visca però llunyíssim de nosaltres.

Que la població española adrece tota llur ira contra nosaltres: igual que van fer el 1r d’octubre de 2017.

Cal esgotar-los la paciència. Simultàniament aniran interioritzant aqueixos mapes com el de hui: on mostrava la manera de votar segle XXI i segle XIX que tornava a mostrar el pixel·lat dels Països Catalans, Euskal Herria, Astúries i Galiza que el professor de Dret Administratiu n’Andrés Boix i Palop de la Universitat de València-Estudi General ha piulat a TWITTER/X amb molta sornegueria.

Cal persistir durant el proper lustre i anar-los conduïnt cap a la seua ingovernabilitat fins que assagen la Gran Coalició i l’encanteri de les batusses entre radicals isabelins i carlistes s’esfume. Obligant, de pas, a la baixada de pantalons de VOX a abstindre’s i quedar en descredit davant els llurs i provocar la rbaralla interna entre Abaskal i Buxadé.

Petites batalletes internes al si dels partits colonials per tal afeblir-los i fer-los créixer rancúnies internes.

Com l’estat español té 1’6 vegades el seu PIB de deute, el temps corre al nostre favor i en contra d’ells. Per molta extracció de rendes que ens facen i sent un 24 % de població en l’univers colonial español, mai podrem pagar llur deute ni volent alguns col·laboracionistes i 5ªcolumnistes nostrats amb l’a metròpoli colonial.

L’accés de molt de PP i VOX escampat ens va bé perquè hi han anat a “folrar-se” com diria l’etern malalt n’Eduardo Zaplana.

L’esquerra colonial española ja ha començat la seua croada contra l’infidel separatista. No veieu l’Anton Losada blocant Germà Bel, ëvole, bramant españolades, la Maruja Torres, i tota l’escorriaia parafeixista d’esquerra española trepitjant-se els galindons és un espectacle digne del millor teatre-buffo.

Així que, molta neurona, gestionar el temps i convertir españa en un frenopàtic de dimensions descomunals.

Josep Blesa (València)

EM DE DEDICAR TOTS ELS ESFORÇOS A EVITAR QUE EL PSOE PUGUI FER GOVERN.

Son molt però molt mes perillosos que el PP i VOX junts però aquests ja tothom sap que son els dolents i ja està.

Pero compte que son molts, moltisims els passarells catalans que han caigut a les urpes del gurù mossen Oriol i que com en totes les sectes perilloses els hi ha robat la capacitat de raonar per si mateixos.

I ERñ no és res més que una marca blanca del PSOE. Molta atenció i vigilancia, que faran totes les martingales possibles per portar a un suicidi colectiu a tots els membres i simpatitzants de la secta com totes les que son controlades per un gurù que es pensa que és Deu.

Que no senyor Partal, ni Junts ni ERC ni la CUP ni l’ANC (controlada per Junts), ni Òmnium (controlada per ERC) ni el fantasmagòric i absolutament desprestigiat Consell de/per la República (controlat per Puigdemont) en acostarà a la independència.

Tota aquesta colla de mentiders i sangoneres han de desaparèixer.

Quants anys haurà de passar perquè us adoneu que amb el progressisme falsament anomenat independentista no hi ha res a fer? No han demostrat prou que són una colla d’incompetents?

Ara toca jugar molt bé les cartes i si no ens donen ho que volem a nivell nacional que es repeteixin les eleccions, Espanya no és la nostre prioritat. Hem d’aprofitar el moment, no tenim res a perdre i molt a guanyar, que Espanya no és molí serà mai la nostre prioritat, igual que Catalunya O els PPCC no és la seva.
Ah… I res de fiar, com el PSOE són uns mentiders millor.
I respecte als que presionen perquè salvem al PSOE i mirant cap un altre banda quan els espanyols ens ataquen, que cridin tal com vulguin, però ja s’ho faran, ni punyetero cas.

Doncs a veure si per una vegada fem cas als -bons- auguris que ens venen dels editorials de referència a Europa.

Ai, las ! Crec que Junts haurà de superar la temptació peixalcovista. CUP haurà de superar la seva realitat sectària. I ERC? Amb el seu líder que s’autoproclama cristià, bona persona i exquisit amant d’Espanya, ben bé podria ser que preferís perdre un ull, si el seu rival perdés els dos.

I així no es pot fer la independència.

A menys que :
la bona gent d’Esquerra triï nous lideratges, les CUP es facin adultes, l’independentisme fort es consolidi a Junts. I “last, but not least”, ANC i Omnium siguin de nou referents -no acovardits, ni folclòricament actius cada 11 de setembre- de la societat catalana.

Tot està per fer, encara.

Exacte: España és cada cop més ingovernable, diu le Monde. Més inestable afageixo. La no resolució del conflicte entre España i Catalunya té com a conseqüència aquesta inestabilitat, que serà creixent amb el temps fins que no es resolgui de veritat el conflicte. I això vol dir, senzillament, Independència per a Catalunya o alguna cosa que s’hi assembli molt a la pràctica, i tutelada de prop per la UE. Europa ha de fer quant abans millor una reconducció dels casos de nacions sens e estat que té al seu sí. Ha de deixar de mirar a un altre cantó, sobretot amb Catalunya, que ve de una dictadura sagnant de més de 40 anys. I si no ho fa, poc a poc entrarà amb decadènciqa política i econòmica, si és que ja no li està passant.

Per altre part la situació té la seva gràcia: ara resulta que la solució la té un “delinqüent fugitiu”, enemic públic número 1 de l’estat España… El cercle es va tancant, i només queden dues opcions, cap d’elles vàlides per España: o la gran coalició, o la repètició d’eleccions. Hi ha una tercera, és clar: que España permeti l’autodetermincació de Catalunya (no un referèndum, que ja es va fer!), prèvia una amnistia.

PS: Per cert no sé si algú s’ha fixat en que actualment el president Carles Puigdemont no té cap càrrec dins el partit de JxC. Jaume Assens hauria de començar per parlar amb Laura Borràs, presidenta del partit , i amb Jordi Turull, secretari general……

Ves per on, tots parlen de Puigdemont. Quan la Brunete mediàtica fa sortir a escena un independentista català, és sensat preguntar-se perquè.
Em sembla evident que empenyen a Sánchez cap al pacte que vol, ves per on també, la gran patronal.
Si les cues de vots no canvien la situació, a Junts se li planteja un gran repte. Hauran d’entrar, amb 400.000 vots i 7 diputats en el món de la política real i possible a España i els serà difícil seguir enfilats en el món de les idees pures.
Ens esperen dies molt interessants que seran de gran utilitat per anar posant les coses al seu lloc.

Per a Puigdemont es tracta només d’aguantar i de tenir a ratlla el sector autonomista de Junts. Ja és hora que es torni a parlar d’independència, de tornar a l’octubre de 2017 i rematar la jugada. Si pot ser, amb ERC fora del Parlament i de la Generalitat, perquè ERC no té remei.
Sí que cal observar que a Madrid necessiten enemics perquè sinó cantaria moltíssim la buidor de la seva ideologia d’estat. La Unidad de España no li resol cap problema a ningú, en crea molts, i només busca enfrontar gent per a que dues mil persones molt riques ho puguin ser cada dia més sense fotre ni brot i a base de mantenir i perpetuar una trama de corrupció com poques. I això no és un programa polític, és una “boutade”. Així que fora Espanya, i Visca Països Catalans Lliures!

Aquests editorials europeus sols demostren que Ñ encara no està ni de lluny tan desacreditada com mereix.

Nosaltres sabem, oi Sr. Partal?, que Ñ no pacta i que, a més, i per errors nostres, ara ni li cal. Que tenen recursos suficients per repetir eleccions o fer coalicions com els convingui a ells i que, en tot cas, ens fan servir de joguines en la seva lluita interna pel poder. I que el President Puigdemont no té cap capacitat de decisió, no ja dins Ñ, sinó ni en el seu propi partit. O pactar amb el 155 com volia Trias va ser decisió del President Puigdemont?

Està molt bé recollir què diu la premsa estrangera. Però potser per això no cal un editorial. I si la idea era aixecar els ànims dels indepes, millor que sigui sense missatges enganyosos. Perquè ara necessitem la veritat.

Que tornin a fer unes eleccions tantes vegades com calguin. Els votants independentistes ja potser haurem entès que el càstig de l’abstenció fa molta gràcia, però només serveix per a autosatisfer-se i per res més, i veurem quin és l’equilibri real de forces. No n’hem de fer cap de favor als botxins que ens han fet la vida impossible des de fa 300 anys.
El Sánchez no pot pactar res de res, perquè els espanyols s’han fotut a les arenes fangoses del Lawfare i ara els polítics ja no poden fer res sense passar per l’arc de Triomf dels jutges que fan porres a veure qui destrueix més persones independentistes, mentre tenen els governants espanyols agafats per “semejante sitio”, i exerceixen igual que Vox com la ultradreta més voraç. Perquè senyores i senyors, ja va sent hora que s’entengui que tant Vox com el sistema Judicial són el mateix, i són els dos exèrcits d’un coronat ultradretà venedor d’armament als països pobres, i per aquesta raó que aquest país veí no pot ni podrà anar endavant mentre, miraculosament passen tantes coses inexplicables en aquesta presó de nom “España”. No podem col·laborar de cap manera a mantenir aquesta presa de pèl i l’espoli que l’acompanya. Ah!, i els europeus, més val que callin després d’haver-se divertit veient lo bèsties que poden arribar a ser els espanyols amb el seu odi etern contra Catalunya.

EL BLOCATGE A MADRID I TOMBAR EL GOVERN A CATALUNYA…

Certament que Puigdemont, un “fugat colpista”, que diuen a Madrid, tingui la clau del govern d’Espanya és rellevant i molt noticiable per la premsa europea.

És el que es diu una serp d’estiu, perquè no té més trellat si només ens ho mirem des d’un punt de vista sucursalista i no fixem el que hem de fer dins el nostre país, amb un govern col·laboracionista en minoria i hostil als exiliats i tots els represaliats.

PS. A banda dels abstencionistes, fa pensar que centenars de milers de votants independentistes en autonòmiques i municipals hagin votat PSC-PSOE en les eleccions espanyoles.

És com que els presos donin el vot a l’alcaide de la presó…Som rars aquests catalans.

Digui el que digui la premsa Europea, la situació de Puigdemont és molt dèbil. Junts ha perdut tot el poder institucional, començant per l’estúpida decissió de sortir del govern i regalar-lo a ERC i revifant un PSC que fins aleshores no necessitaven per a res. Junts ha tret menys de 400.000 vots i és cinquena força política a Catalunya darrere inclús del PP. Ara tenen aquesta carambola de ser decissius, però amb els peus de fang. Tant de bo m’equivoqui, però vistos els precedents és molt probable que els espanyols aprofitin l’ocasió per carregar-se Junts i Puigdemont. L’independentisme s’ha abstingut. Seria molt diferent si Junts fos el primer partit a Catalunya i hagués guanyat les eleccions. Tindria un plus de legitimitat que inclús l’Estat espanyol hauria de vigilar què fa. Però siguent el cinquè, els serà molt fàcil.

Avui torno a escriure el mateix comentari que vaig fer a l’article editorial d’ahir dia 25.
Deia:

El PSOE i el PP se n’haurien d’adonar que el bipartidisme s’empetiteix, que assistim a la seva fi i que tot apunta a un augment del vot a partits que no són ni PP ni PSOE.

I és que, Catalunya i el País Basc a banda, altres territoris van prenent consciència de les seves realitats nacionals o regionals amb partits diferents d’aquests dos. Per això cada vegada és (i serà) més difícil treure una majoria suficient per poder constituir un Govern que ignori els interessos dels altres o se situï directament en contra. De fet avui podem dir que és molt difícil si no impossible governar sense incorporar nacionalistes, sobiranistes o independentistes.

Aquesta és la lliçó que PSOE i PP haurien d’aprendre però no aprendran. I per salvar el seu dogma d’imposar a tots, vulguin o no vulguin, de grat o per força, la seva idea d’Espanya (unitat, i no imposició, en diuen ells) acabaran situant-se (de fet ja ho estan) sense complexos ni vergonya contra la democràcia, contra els drets humans o contra el que calgui.

L’únic remei que els queda per a formar el seu Govern espanyol, ben espanyol és la gran coalició: el PPSOE. Aquesta aberració a la que es referia fa anys l’enyorat Ramon Barnils en un article al setmanari El Temps com “el principi de la fi”.

L’única alternativa d’en Carles Puigdemont (que com diu un comentarista, curiosament no té cap càrrec a Junts – un “partit” clarament atípic, ara per ara), si vol representar, diguem, l’esperit independentista, seria la de bloquejar la investidura de Pedro Sánchez. Si això fos així, independentment del que faça Pedro Sánchez, Junts guanyaria les eleccions siguen espanyoles o autonòmiques per golejada.

Carles Puigdemont, faça que faça Sánchez, se la juga. Es juga el seu capital de credibilitat.

Serà interessant veure com se’n surt d’aquest mal pas. Ens revelara la veritable ideologia política del Molt Honorable President.

Aquests d’ER esperen reeditar la fórmula a les autonòmiques. No necessiten el nostre vot, amb un parell de centenars de milers tindran cadira, s’han venut i els ho deuen, i a més són el tap contra l’independentisme i els tornaran a fer servir.

Mirem la manera que no puguin fer el tripartit. Ens hi van el present i el futur, caldria que Junts tingués prou suports per tal de barrar el pas a aquestes sangoneres venudes de comuns, falsos socialistes, i els inútils d’ER.

El president haurà d’afinar la seva astúcia.

Doncs aqui no heu entes res, si tots els independentistes haguessim fet cas a les vostres solucions nihilistes no estariem llegint aquest editorial perque simplement no hi hauria cap problem de investidura hi hauria 0 escons catalans a madriz i una ma de gent contenta d’haverse conegut a ellls mateixos tot esperant l’arribada de un futur millor.

Oh lloem l’abstencio!

jo em pregunto: perque l’Albano no va presentar-se? perque li faltava poble lliure? si s’hagues presentat molts abstencionistes l’haurien votat? perque l’anc no posa fila a l’agulla amb la llista civica , quantes eleccions pensa deixar passar ? a que estem esperant?

Per desgràcia jo no les tinc totes amb que els resultats de les eleccions ens portaran a la unitat estratègica. La mar de fons que hi ha rera les declaracions dels pesos pesats d’ERC no va per aquí. Ahir, Francesc-Marc Álvaro -el nou esgrimista, molt hàbil en l’art de la interpretació i la confusió semàntica, fitxat per elevar el nivell de Rufian- va dir que l’estratègia que han seguit fins ara és l’adequada. Cap canvi, doncs, aparentment. Ara bé, si Junts es manté ferm, el temps correrà en contra d’ERC i tot el protagonisme que tingui Puigdemont servirà per desinflar, encara més, el globus repúblicå. Però encara tot és molt recent i ha de passar més temps, temps perquè el realisme destroni el rei que alguns duen a dintre. Cal preguntar-nos, honestament, el paper que pot haver jugat l’abstenció activa/intencionada, com a vector que apunta a un reagrupament de l’independentisme.

No comparteixo en absolut aquest optimisme generat pels resultats de les eleccions ñ. Ni entenc com es pot dir que Puigdemont té capacitat de decidir qui serà el pròxim president de govern ñ, ni capacitat de decidir res, quan no ha fet més que deixar terra cremada darrera seu, l’última pira: la del Consell per la República.
Els diaris europeus són això, diaris, que fan titulars cridaners per a captar l’atenció dels lectors. Estem tan cardats que convertim les anècdotes en notícies de resò mundial. Espero encuriosit a veure per quines engrunes Junts (que no Puigdemont) regalarà els seus vots a Sánchez després d’haver jurat sobre una pila de bíblies que no ho faria mai.

No et disculpis de res Núria Coma, al marge de que tothom te dret a dir la seva, la opinió de qualsevol de nosaltres (també m’hi incloc) nomes els temps podrà dir si es l’encertada, ho no.
De moment, el que es pot dir es que de setciències en tenim molts, però que de profetes, que jo sàpiga no en tenim cap.
El que si que tenim -hi que crec molt lamentablement, es aquesta tendència dels que formen part de grups o partits (els que siguin) , a no trencar mai amb els de la seva direcció (ells sabran perquè), bo i tenir tota classe d’evidències d’haver trencat -ho traït del tot-, al país i l’espai ideologic, que han jurat defensar.
Ara veig que tots els que han menystingut al grup de JUNTS, fins a foragitar-los de tots els organismes de poder a que tenien dret i que lícitament hi podien optar.
Al final , la voluntat mes clara que han mostrat tenir, no es altra que la de maldar mes aviat, per la seva total desaparició.
Pel que fa al President legitim Catalunya Carles Puigdemont, actualment encara al exili i pel qual no es pot dir que s’hagi fet res per la seva alliberació, ara se li exigeix que es dediqui a apagar tots els focs que entre molts d’ells, s’han dedicat a encendre.
I miri Sra. Núria Coma, fixis que tots aquests que tant s’han dedicat a “arreglar Catalunya amb acords amb Espanya”, la majoria han sortit de les nostres Universitats.

Esquerrans i dretans als PPCC: Què podem esperar espanyolitzant nostre vot en favor de Sánchez…, o de Feijó…. , o de qualsevol de “SU” Madre Patria? No, no es tracta d’estar contra “ells”, sinó en favor nostre. O potser sí siga nostre dret i interés el que ens ENFRONTA i CONFRONTA “en peu d’igualtat”? Espanya ho té més clar que nosaltres (tots): No som Espanya, sinó “DE” ‘Espanya. SEUS. EN PROPIETAT. HOMOLOGATS. ASSIMILATS. ÈTNICAMENT DESAPAREGUTS, “Por Derecho de Conquista”. Qué en podem esperar?

Primer, amb majoria absoluta del PP al senat, en Pedro Sánchez, ni suposant que tingués un rampell després de farcir-se d’al·lucinògens i acceptés l’autodeterminació, es trobaria amb la majoria absoluta del PP al Senat que ho frenaria tot. Per tant, l’únic interlocutor vàlid per a negociar és el PP, i el PP crec que ni amb al·lucinògens cediria un pam amb Catalunya.

Segon, veig més probable en Feijoo deixant-se grenyes i tocant en un grup de Metal que els dirigents d’ERC dimitint en bloc.

I tercer, no ens ha de preocupar tant el desenllaç d’aquesta comèdia, em preocupa més qui substituirà ERC a la Generalitat.

Independentisme màgic.

-Era màgia fer-nos creure que l’estat espanyol no podria frenar el resultat del primer d’octubre.
-Era màgia pensar en un una Espanya en caiguda lliure com locomotora sense frens.
-És pura màgia dir que l’independentisme només podia créixer sense retrocessos.
-Pura màgia pensar en “l’acció el carrer” com principal manera d’avançar.
-Era màgia creure que els del govern de Puigdemont/Junqueras volien la independència: No la volien. Clara Ponsatí ho ha desmentit totalment quan ens ha confessat que tots els consellers anaven de catxa, farol.

En tota magia hi ha alguna mentida. Ens han mentit massa i no hauríem d’estar disposats a suportar més enganys. Ja no som infants disposats a creure en reis i camells.

__Junqueras ens ha humiliat de manera que només el podem entendre si el considerem un malalt mental amb tics de dictador.
__Els CUP han mentit fent-nos creure que eren uns anticapitalistes purs amb cert interès per la independència… malaltia anomenada infantilisme revolucionari.
__Junts (Puigdemont és el president cessat per l’enemic) però han posat tots els ous a la cistella de solucionar la legalitat dels exiliats i fer avançar la reina en un joc d’escacs Mentre ens deia que no ens descontrolessim massa fins que no tornés el president. Però a Waterloo han avançar la reina sense cap peó, cavall o àlfil que la pugui salvar si està en perill. No sabem si Puigdemont, polític de partit, ens menteix o no però al voltant seu l’aigua no és gens transparent.

¿Per què no ha aprofitat els sis anys d’exili per demostrar que els Països Catalans han suportat segles de guerres; bombardejos; extraccions milionàries; supressió de les nostres Constitucions; genocidi cultural i genocidi legal; imposició de les lleis de Castella estrangeres?
¿Per què no ha denunciat mai que som una nació ocupada militarment des del 1707-1714?.
Fer aquesta denúncia serien els peons, cavalls, alfils torres a favor de Catalunya. Però no la vol fer. ¿Per què?
Per tot això sospito que Puigdemont també ens pot estar amagant algun aspecte important (engany?)

I ja no vull ser enganyat mai més per cap polític independentista. Encara que el seu nom sigui Puigdemont i faci propaganda d’un partit concret: Junts.

Veig necessari que totes les institucions i associacions independentistes politiques transversals es posin a pensar, treballar i actuar en comú per mantenir i reforçar l’objectiu fonamental d’impedir la gestació i formació d’un gobierno Ñ.
Em sembla molt sospitosa i perillosa la mansuetud d’ERñ fent un scte de contrició demanant unitat i germanor. No ens podem fiar d’un capdill psicòtic i uns quants vividors comprats especialment interessats en ampliar la secta i disposats a una obediència cega i una adicció fanàtica.

Amb ganes que acabi la pantomima aquesta de la formació del govern del país veí per tenir a l’horitzó les eleccions autonòmiques que són les importants per nosaltres.

És més que evident que no aconseguirem res d’Espanya, res que no siguin engrunes autonòmiques. i encara. Abans no cedir res essencial als “independentistes”, l’Estat farà qualsevol cosa per perpetuar-se, per molt contra-natura que sigui.

Sembla que es volen posar sobre la taula aquestes demandes. Una mica fantasioses, tractant-se d’Espanya, i no gaire congruents:
a) Una amnistia -suposo que diran que tothom farà bondat a partir d’ara.
b) Un altre referèndum que invalidi el de 1-O?
L’amnistia sí que seria interessant perquè molta gent deixi de patir, però tampoc ens la donaran.

Un cop acabin les “negociacions” on els nostres partits, ara JUNTS abans ERC, sempre tenen l’oportunitat d’actuar i de demostrar amb fets si és cert el que diuen en campanya, tornarem a lo nostre, allà on ho havíem deixat.

Ens havíem quedat amb Parlament amb una majoria de 52% i 74 diputats teòricament favorables a la independència, que en cap moment han proposat cap iniciativa per declarar-la, és a dir, que des del primer al darrer s’han dedicat a fer autonomisme.

Lògicament, si volem la independència ara i no ens conformem simplement amb que el nostre partit guanyi la lliga, això ho haurem de canviar.

Hi ha qui diu que cal concentrar tot el vot en un sol partit (Junts) perquè, tot i el seu component autonomista (en la proporció que vulgueu), és més probable que amb tot aquests suports i sense que els calgui el concurs dels altres dos, s’atreveixi a declarar-la.

D’altres en canvi, com és el meu cas, que cal seguir castigant els tres partits una tercera vegada amb l’abstenció (NoDUI-NoVots) perquè no ens segueixin entretenint i enredant, mentre esperem l’aparició de noves formacions disposades a declarar la independència, que renovin completament el moviment independentista.