Donar el pit: de les clivelles i el despertador al lligam plaent

Se m’atansa, em reclama, fa el signe del pit amb la mà, l’agafo i l’hi dono. Deu segons, deu minuts, fins que s’adorm. Perquè té set, perquè té gana, perquè té mal, perquè té son, perquè plora sense consol, perquè vol la mare i prou. A casa, en un banc, a la biblioteca, a la platja, en un museu, fins i tot caminant pel carrer en cas de desesperació, i en llocs on no m’hauria pensat que un dia seríem i faríem pit, digues un expositor d’Ikea, digues el cementiri de Cotlliure.

Hi ha una mirada que només existeix en aquell moment. Unes carícies que només fa quan mama. Una manera d’adormir-se, alentint el ritme de la mandíbula fins a quedar badada… Fa mesos que ens coneixem i ja ens tenim la mida presa. Hem practicat tot de postures impensables, i avui és fàcil i plaent, fins i tot místic, tot i ser ben físic.

Dic avui, perquè les primeres setmanes no van ser tan fàcils. I si d’una cosa estic satisfeta, és de no haver llençat la tovallola amb la lactància materna i haver-nos-en sortit. Ho volia, ho volia molt. Però la resposta a “li donaràs el pit?” sempre era en condicional: “Si puc, sí.” I per què no hauria de poder? Totes poden, no? És la cosa més natural del món, s’ha fet tota la vida, ho fan totes les espècies mamíferes. No?

Clivelles, dolor. Llevadores que recomanen la mugronera i tu ho acceptes, perquè en aquell moment no hi veus cap més remei i dius d’acord amb la por que s’hi acostumi i després no sàpiga agafar-se al mugró. Pocs nadons veuràs de quatre mesos que mamin amb mugronera, te l’acabaràs traient, et diuen. Però en aquell moment, pensar a quatre mesos vista és una muntanya molt costeruda. Clivelles i dolor durant setmanes. Inflamació de pits. Ingurgitacions. Massatges de pressió per a desfer-les. Visites a assessores de lactància. Fes que la criatura mami en aquesta direcció perquè et buidi per aquí. I tu t’estires o t’asseus i et col·loques aquella puça del revés, de costat, de totes les maneres, i et mossegues el llavi de dolor, vinga va, mama una estona i calma’m. Desenes d’agulles primes punxant-te el pit.

No entenia què deien, totes aquelles dones que havia sentit, del plaer de donar el pit i de la connexió tan especial amb el nadó, jo allò ho feia perquè sabia que era el millor que podia fer i perquè havia d’alimentar aquella cria que depenia totalment de mi. No hi trobava gens de gust, gens de plaer. Llavors van arribar les instruccions de suplementar la lactància materna i un petit daltabaix, perquè si totes poden per què en el teu cas no n’hi ha prou? Afegim-hi el context de postpart i de revolució hormonal que et deixa les emocions en carn viva. Gaudi, quin? De posar-nos el despertador cada tres hores, dia i nit, per fer menjar la criatura, va [petits copets], no t’adormis, i preparar biberons? De connectar-me a un tira-llets ortopèdic i valorar com la cosa més preuada cada coi de gota blanca que veia caure? Que no n’hi hagués prou, amb la llet que em treia [sí, el tira-llets, quin gran invent, doncs oh, sorpresa: no sempre és tan fàcil, munyir-te i omplir gots de llet], i hagués de suplementar-la amb llet de fórmula? Un altre cop de realitat. Si d’una cosa estic agraïda, és d’haver tingut a la vora persones que ho volien tant com jo, que me’n sortís. Començant per una parella que era al meu costat i amb qui compartíem el neguit, que s’encarregava de tota la resta, també de bullir biberons, recórrer farmàcies, provar totes les opcions i buscar la millor llet de fórmula, posats a haver-hi de recórrer temporalment i a desgrat, fins a la infermera pediàtrica que no acomiadava cap visita sense un “ho feu molt bé” vitamínic i ens va fer seguiment fins que vam poder tornar a la lactància materna exclusiva, passant per la llevadora i els seus trucs per a treure les ingurgitacions, i per germana i amigues, sempre disponibles. La lactància materna pot ser un anar de crisi en crisi fins a la victòria final.

Podria dir que ningú m’havia avisat que seria complicat, però no és veritat. Ho sabia, que no seria un camí de roses. Durant l’embaràs, havia dedicat moltes hores a llegir i aprendre sobre la lactància. Però fins i tot estant informada, quan t’hi trobes, és molt possible que et calgui suport i assessorament.

És possible posar-se gelosa d’un biberó? Vaig arribar a sentir alguna cosa que s’hi assemblava. Veure com deglutia, com bevia d’aquella tetina a la qual s’aferrava… I si s’hi acostuma i després no vol pit? És un dels temors que moltes mares devem haver tingut. Quan la criatura és molt petita, hi ha altres opcions per a evitar justament això, que s’adapti a la tetina del biberó, si bé poden ser feixugues. Tot això pot ser ben feixuc, al principi. Per aquesta raó és tan important el suport, de l’entorn personal i dels sanitaris, que ens ho creguem i que els especialistes tinguin la formació adequada. I, per descomptat, que la societat també s’ho cregui i que actuem conseqüentment. Perquè hi ha unes condicions físiques i les circumstàncies de cadascú, però també hi ha les condicions materials.

Donar el pit és molt més que alletar, però també és alletar. Tot i que es recomana la lactància materna exclusiva els primers sis mesos del nadó (i mantenir-la en complementació si pot ser fins als dos anys), els permisos de maternitat a casa nostra són de setze setmanes (tres mesos i vint dies). Fem comptes, doncs, de la quantitat de mares que han de deixar de donar el pit perquè la conciliació és un unicorn. La normalitat hauria de ser que totes les mares que volguessin donar el pit ho poguessin fer. Perquè la lactància materna és un dret, de la mare i del nadó. I s’ha demostrat a bastament els beneficis que té per a la salut de la criatura i també per a la salut de la mare, a banda de ser la manera més barata i sostenible d’alimentar algú.

Allò que els primers mesos no entenia ara ho entenc. De fet, vaig començar a gaudir plenament de donar el pit quan moltes mares el deixen, o l’han de deixar. A més del lligam oxitòcic que tenim, una cosa que em meravella és l’efecte analgèsic de donar el pit –pot calmar la criatura fins en els moments de més alteració– i que la composició de la llet de la mare canviï segons quines necessitats tingui el plançó en cada moment maduratiu. Diria que sembla màgia, però és la cosa més orgànica del món. I és meravellós.