Donald Trump va contra el TTIP. I què?

Efectivament. Donald Trump, aquest personatge quasi feixista que podria arribar a ser president dels Estats Units, va contra el TTIP i els altres acords multilaterals de comerç que es negocien ara mateix. De fet, contra el TTIP hi van tots els candidats actuals a la presidència dels Estats Units, tret de John Kasich –que no sé si a hores d’ara encara se’n pot considerar, francament. Hillary Clinton, si de cas, fa allò tan clintonià de dir que no i dir que sí, tot ensems. La resta, encapçalats per un explosiu Trump, tots hi van en contra.

Curiosament, al nostre país se’n parla poc, d’això. Vull dir que se’n parla poc tenint en compte que es parla molt del TTIP. La meua opinió sobre aquests tractats ja l’he expressada unes quantes vegades. Crec que són inevitables però sóc radicalment contrari a alguns dels aspectes clau, especialment el model de resolució de disputes entre les empreses i els estats, però també l’amenaça que algunes clàusules dels tractats en negociació, no únicament el TTIP, em sembla que signifiquen per a la protecció de dades i la responsabilitat sobre la lliure expressió en el món digital. I és precisament arran de la preocupació que em causen aquestes qüestions que m’irrita que el debat sobre el TTIP esdevinga una missa intencionada, una espècie de cerimònia religiosa que no val per a trobar solucions o oferir alternatives, sinó per a distingir entre bons i dolents. A partir de la fe.

La meua vida professional, i bona part de la personal també, han girat entorn de la política internacional. M’estime molt especialment la complexitat que té i m’agrada com les relacions internacionals obliguen a pensar i repensar les coses, com et deixen sense gaires seguretats a les quals pugues agafar-te, despullat contra un món que no pots explicar només amb quatre consignes. Per això mateix fa anys que em molesta profundament que se’n faça una utilització barroerament partidària. Una mica passa a tot arreu, això és veritat, però al nostre país arriba a nivells inaudits. Fa anys que veig que alguna gent, quan discuteix de Palestina i Israel, de Veneçuela, de les repúbliques independentistes d’Ucraïna o del TTIP no discuteix en realitat d’allò de què diu que discuteix, ni vol discutir d’allò de què diu que discuteix. En realitat només fa servir la discussió per a enfrontar-se dins de casa, com més fort millor. Amb la intenció d’anatemitzar l’enemic local.

Això passa especialment en aquesta època de desqualificació permanent sobre la base dels 140 caràcters. Ens hem acostumat d’una manera espectacular a la pràctica de renunciar a la política en favor de l’eslògan. De fer passar el simplisme per anàlisi. De cercar desesperadament la creació de símbols fàcils per a tenir una arma per a llançar contra l’altre. I hem vist coses aberrants que fan dubtar seriosament de la nostra capacitat com a país: governs que no es podien fer per culpa d’allò que presumptament passava en un sol hospital o per la batalla sobre quants bars es podien posar en una platja, coalicions que es desmuntaven per una incomprensible batalla de símbols o aliances que esdevenien impossibles perquè algú brandava a crits un tractat de 5.544 pàgines, incomprensible fins i tot pels experts que l’escriuen, i el deixava reduït a una bala pamfletària.

És obvi que els independentistes hem ajudat també a aquesta simplificació de la política. I em fa l’efecte que els independentistes d’esquerres més que ningú. És veritat que, a diferència dels unionistes, nosaltres hem posat sobre la taula estudis precisos, anàlisis certes i molta feina de fons, una enorme quantitat d’esforç intel·lectual de molta gent. Però quan sembla que no sabem ben bé on som, com ara, també nosaltres ens agafem, atemorits, al crit més que no a la proposta. I els periodistes tampoc no podem lluir gaires virtuts en aquest terreny. Com encertadament explica Michel Onfray, vivim i treballem en el temps curt de les emocions i ens costa massa d’entrar en el temps llarg de les reflexions. Aquella frase de Lacouture que sempre m’ha agradat tant (la que diu que som ‘els impacients de la història’) té aquest preu. Indiscutible.

De tant en tant, però, la realitat ens regala contradiccions divertides, com aquesta de Trump i el TTIP, i aleshores és possible d’aprofitar-les per a recordar al personal que les coses són molt més complicades d’allò que una conversa de carrer deixa entendre. I que una certa contenció en les formes seria sempre aconsellable i útil. Perquè, si no, pots fer el ridícul amb molta facilitat. O ens pot passar, i no sé si ens passa ja, que no sabem diferenciar entre aquelles molt poques coses que són realment transcendentals, les que sumen multituds, les que canviant-les demà mateix podríem millorar la vida de milions de persones, i aquelles altres en què podem estar en desacord durant un període raonable perquè no són mai un blanc i negre tan nítid, transformador i decisiu com ho són les anteriors.

PS: Ah! I no oblideu mai que, a més, a vegades hi ha espectaculars propostes de batalla que en realitat només volen ajornar el combat i fer-lo inviable. Maquiavel mal paït…