23.07.2021 - 21:50
És una història poc vista en imatges: una dona que vol desaparèixer, fer una altra vida, a la setantena, i accepta que el fill, cineasta, la filmi, malgrat que ella menysprea profundament les imatges, la fotografia, l’ull de la càmera, l’objectiu.
La càmera congela alguna cosa dintre de les persones, sosté. Sap de què parla. És Benedetta Barzini, antiga supermodel, una top model dels anys 6o a Nova York. Una dona que, a la vellesa, no està per orgues i en aquest film les fa passar magres al fill, Beniamino Barrese, que ha aconseguit un retrat de dona molt bo que ha titulat The disappearance of my mother (disponible a Filmin).
El relat que resulta d’aquesta topada ara furient ara vulnerable entre mare i fill és dels més commovedors que he vist en força temps en el cine documental. No m’abonaré a explicar la vida de la Barzini, mireu el film si teniu la plataforma, busqueu-ne indicis per la xarxa i alguna entrevista amb ella. El que trobo més significatiu és com es va construint aquesta pel·lícula que d’entrada sembla contradir la qüestió bàsica i primera d’aquest gènere: el pacte documental. Només hi pot haver document (i poètica) si el filmat accepta ser-ho i ser filmat per aquella persona. I la Barzini engega que no en té gens de ganes i així continuarà fins al final: “No m’ha fotografiat mai ningú, perquè ni la meva cara ni el meu cos eren ni són en venda. Fingia. Em construïen una imatge –a totes les models, perquè és l’home que inventa les dones– i la representava, però la meva persona no és fotografiable.” Com és, doncs, que es deixa filmar?
Potser per no resistir-se més que el fill l’acompanyi, ella que s’ho ha fet tot sola i és una ombra per a ell. Per amor, al capdavall, perquè “mira que t’ho he dit que no ho vull, però no pares d’insistir i veig que si no ho fem et farà mal i, doncs, he decidit ferir-me a mi mateixa”. Però ell s’ho haurà de treballar, i molt.
Per què hi insisteix tant el fill? Perquè tem que la mare se li escapi i ha decidit acceptar la selvàtica decisió d’aquesta dona coratjosa que li ha tocat de mare: desaparèixer, anar-se’n ben lluny, sense res, i fer-ho amb el que estima tant com a ella, la càmera. Perquè l’ha filmat tota la vida, perquè ell només viu per a les imatges, li diu la mare, i tant li fa que ella no hi vulgui tenir res a veure: ell no ho pot evitar. És un estira-i-arronsa tens i d’una qualitat humana corprenedora. “No és un suïcidi, fill, vull una altra vida.”
Quina vida vol deixar enrere? Després de sortir del negoci “vergonyós” de la moda va tornar a casa. El feminisme italià dels 70 la va tenir com una de les veus eloqüents, però es va adonar que fins i tot així continuaria sent per a gairebé tothom una model (ex). L’escena del debat televisiu que mostra la pel·li no té preu: un senyor dient que on anirem a parar si un dia una dona arriba a ser primera ministra, què significaria això per als homes (!). Barzini es va decantar llavors per la docència, en les prestigiades acadèmies de moda italianes. Preguntes que fa a les alumnes (també s’hi veuen nois, però les preguntes que el film recull són totes a noies): “Com és el vestit del silenci?”, “Per què la imperfecció molesta?”, “Què significa l’obsessió per la bellesa del cos?”, “Què vol dir la vellesa?”. Però ja en té prou, vol “una altra vida”.
I això, una altra vida, li ho aconsegueix el film. En el sentit que per fi Benedetta Barzini és fotografiada tal com és. En la seva veritat més íntima i fonamental, que ha protegit sempre amb fúria i que, ara, la deixa anar aquí. De vegades l’art pot recompondre la vida. Amb totes les ambigüitats i contradiccions, com tota vida és, sense jutjar-les ni embellir-les ni entenebrir-les. Un doc bastant fora del comú.
