Dona-terra, dona-aigua

Seguint el fil dels dies i dels caps de setmana d’aquest reconfinament, escric i continuo proposant visites a exposicions de Barcelona. Perquè s’ho valen, tenim ara mateix una agenda expositiva a la ciutat de gran interès. Ara veiem allò que museus, centres culturals i galeries tenien preparat d’abans de la pandèmia. Què veurem d’aquí a dos anys, si comptem que aquest és el termini de preparació d’una expo? Fa de mal dir. Ni goso preguntar-ho gaire als seus responsables. És, sens dubte, l’ocasió de replantejar-se coses. Mentre visito la que us proposo avui, Fina Miralles al MACBA, em ve al cap que justament aquesta artista és un exemple extraordinàriament lúcid de resposta a les crisis. “Soc totes les que he sigut”, es diu la retrospectiva. Un manifest, una poètica d’aquesta sabadellenca nascuda el 1950 i instal·lada des de fa dècades a Cadaqués. Dona-terra, dona-aigua, Fina Miralles ens diu amb l’obra que som terra i som aigua i que val més que no ho oblidem més. Immillorable moment per a aquesta exposició. La pandèmia és un mirall, certament. Qui no voldria, al mig de l’asfalt, plantar-se com un arbre en qualsevol tros de verd que hi hagi?

Això és el que feia la Miralles jove, plantar-se al mig del camp. Res de metàfores, plantar-se vol dir que t’hi plantes. Esdevenir un arbre, plena de fulles. A qui se li acut, què volia dir, què s’empatollava? Diuen els experts que així, amb aquest gest radical, Fina Miralles ha posat en qüestió des de llavors la noció de paisatge. Sí, és plausible. Creiem que el paisatge existeix sempre i sempre igual, per regalar-nos la vista, però en realitat és l’escriptura de tants desastres acumulats al llarg de la Història i, alhora, és el testimoni d’una cosa que oblidem encara més: la seva resistència malgrat, o potser per això mateix, el canvi constant. En un jardí, en un terrer, tot neix i mor constantment i tot reneix. Però no de la mateixa manera, no tot reneix com si no hagués passat res.

Poques coses queden naturals, diu l’obra de la Miralles. I doncs, refà el paisatge, la idea de paisatge. M’encanto davant d’obres de final dels setanta, de dibuix i color mínims, superfícies disposades de manera que, enquadrades, són una posta de sol, l’horitzó del mar, la vista que vulguis per la finestra. Me’n duria més d’una a casa, sí. Aquesta, Paisatge. Mar,  per exemple. És feta així: “Recipient amb aigua, colorant alimentari i tela muntada sobre bastidor de fusta.” Recordo un cop més l’historiador Gombrich a la primera ratlla de la seva història de l’art de predicament inalterable: l’art no existeix, només hi ha artistes. Fina Miralles ho diu, de si mateixa, d’aquesta manera, que també comprenc: “Ser artista no és una vocació, ni una devoció ni una professió; no ho saps, però tot t’hi empeny i et porta a ser qui ets.” I aquesta artista és dona-terra i dona-mar. I totes les que ha sigut, que vol dir les dones físiques que ha estat al llarg dels anys i les dones immaterials, somiades, rebutjades, que també ha set. Així ho veig. I  ‘les que han sigut abans que jo’, rebla.

És una que es va cansar de la ciutat i se’n va anar arran de mar allà amunt, protegida pels revolts que condueixen a Cadaqués i que fan el retorn pesadet. Qui hi arriba és perquè vol, qui se’n va és perquè no té més remei.

Tot i portar anys de feina, de ser ben considerada per col·legues i crítics des de fa mig segle, no ha tingut una exposició com cal fins ara al MACBA, en els  vint-i-cinc anys del museu del Raval.

Sort del Museu de Granollers, que té tanta obra seva. Sort de les crisis recents que ara s’amunteguen. La del 2008 va servir per a fer expos més barates, quin remei, i les de les artistes catalanes ho són, perquè les seves obres no les han comprat gaire els museus internacionals, per no dir que gens, i doncs els préstecs per a fer  una expo són locals. No les coneixen gaire arreu per allò de sempre, la misogínia del món de l’art, i en el nostre cas, per la combinació de misogínia i programa d’un museu com el MACBA, que ha viscut d’esquena a la creació local. Si ets artista i catalana, ho tens més que fràgil.

Sort, doncs, de les crisis. Sort fins i tot d’aquesta pandèmia, que fa meridianes les obres de Fina Miralles: t’hi ajauries, en la palla que fa de terra de la seva habitació-instal·lació, t’hi banyaries en la piscina blava blavíssima de blau de mar que evoca i ara no podem anar a veure’l, allà dalt, a Cadaqués. La Miralles ens ho regala amb tota la ironia i tota la poesia que fa al cas.