Dóna gràcies que tens feina!

Quan creixes sentint a tort i a dret la cantarella de “dóna gràcies que tens feina!”, dibuixes mentalment un món laboral en el qual els treballadors tenen poc marge per a negociar gaires canvis quan signen els contractes ja estipulats, ni quan ja fa anys que treballen per a l’empresa. Si a aquesta equació, hi sumem dècades de taxes d’atur altíssimes, i el pudorós tarannà català a l’hora de parlar de diners, és probable que com a treballador et sentis tenallat i no gosis exposar ni el teu desig de cobrar més, ni la teva necessitat d’adaptar l’horari laboral a les teves necessitats. Segurament, és tal la submissió que mostres cap a l’empresa que et paga el sou, que si el teu cap vingués i et digués que durant sis mesos treballaràs menys hores setmanals i cobraràs el mateix, pensaries que o bé s’ha begut l’enteniment, o bé que fa broma, o bé que ets en un somni que no té lloc a l’estat espanyol. I no t’equivocaries, perquè les possibilitats que això s’esdevingui aquí són gairebé un miratge, però al Regne Unit, els treballadors de més d’una seixantena d’empreses britàniques han treballat només quatre dies la setmana, mantenint els seus salaris, per participar en un estudi, “4 day week”, desenvolupat per la Universitat de Cambridge, que volia veure què passava quan es reduïa la jornada a quatre dies setmanals. M’atreveixo a dir que els resultats sorprendran ben pocs treballadors, tot i que algunes dades sí que han sorprès els empresaris britànics, en concret, la dada que afirma que la productivitat ha millorat i ha fet que els seus ingressos augmentessin d’un 1,4% respecte al mateix període de l’any anterior. Si ens posem en la mentalitat capitalista, em sorprèn que tan poques empreses arribin a una conclusió a la qual arribaria fins i tot el meu fill de sis anys: qualsevol persona que se senti feliç, valorada i ben tractada, rendirà més, farà millor i més a gust la seva feina i, segurament, se sentirà part d’un projecte malgrat que en sigui un simple assalariat. I això és precisament el que demostra l’estudi: amb la jornada reduïda els treballadors perden menys el temps, eviten reunions innecessàries (aquest punt em fa pensar en aquell lema que diu: aquesta reunió hauria pogut ser un e-mail), hi ha un 65% menys de baixes per malalties, i menys abandonaments de la feina. Més de la meitat dels treballadors han assegurat que els resulta més fàcil conciliar vida familiar i laboral. En resum, menys estrès, més eficàcia i més ingressos per a les empreses. Si bé és cert que la lletra petita ens indica que alguns empresaris van posar condicions, els resultats d’aquest estudi poden obrir un horitzó d’esperança que ajudi a combatre la relació tòxica i d’explotació que pateixen molts treballadors a les seves empreses, tot i que a títol personal confio poc que aquest model s’apliqui a curt o mitjà termini a les empreses espanyoles. Primer, hauríem de posar fi a la jornada partida, pilar de la no-conciliació, hauríem d’eliminar també les jornades encobertes de més de vuit hores, i els contractes que reflecteixen menys hores de les treballades i que acaben representant una economia submergida, i a la llarga, problemes per a la jubilació dels treballadors. I hauríem d’eliminar i perseguir les pressions als treballadors per a evitar que s’agafin la baixa en cas de necessitat.

Actualment, no sóc una treballadora assalariada, però ho he estat en moments passats de la meva vida, i el que recordo de la majoria de feines on em contractaven era una sensació de tedi, de por i de falta de llibertat i flexibilitat. Si m’heu llegit altres vegades, sabreu que ara sóc autònoma, i que sovint em queixo de com d’abandonats estem els autònoms a l’estat espanyol. Obro parèntesi amb una neura personal: per què hem deixat que les reivindicacions dels autònoms les liderin els partits de dretes, que en realitat defensen els autònoms grans empresaris, i no pas la majoria d’autònoms de base? On és l’esquerra i per què no vetlla pels nostres drets com a classe treballadora que som? Els autònoms no tenim caps, és cert, però el nostre mal és més difícil de curar: el capitalisme ens ha inoculat quelcom pitjor que haver de passar comptes amb algun superior, ens ha infectat amb la metzina de l’autoexplotació, i sortir-ne és extremadament complicat. Mentre escric aquest article, m’arriba l’alerta d’un nou correu que ha aparegut a la safata d’entrada. És, aparentment, un correu de “feina”. Ho escric entre cometes perquè convindrem que la feina, en termes laborals, és una tasca remunerada. Llegeixo l’e-mail, i l’únic que hi veig és una proposta per a fer una activitat com a professional, però enlloc del correu diu quant se’m pagarà, ni em demanen quin seria el meu caixet per a fer la tasca que se’m demana. Més o menys un cop el mes rebo un correu com aquest, i més o menys un cop el mes m’entristeixo i bullo de ràbia. Aturo l’escriptura de l’article per contestar-lo. Freno una fúria que em creix per dins i que està a punt d’escriure paraules dures, i em dic a mi mateixa que puc ser contundent i amable a la vegada: som precaris, però encara no ens hem venut l’educació. I ara sí, amb un estat de forçada calma, responc al correu.

“Hola, tal. Moltes gràcies per haver pensat en mi i per la proposta que m’adreceu. Si la feina no és remunerada, em sap greu, però us he de dir que no l’acceptaré. D’ençà de fa uns mesos, em vaig prometre a mi mateixa que reivindicaria el meu dret de cobrar per treballar. Sé que potser us sorprèn la meva decisió, tenint en compte que em feu saber els noms de persones reputades que ja han confirmat la seva assistència, però sóc una treballadora autònoma del sector cultural que no té cap feina fixa; cap sou fix, ni patrimoni. La meva economia és la suma de petites feines com aquesta que em proposeu. Treballi o no treballi he de pagar mensualment uns tres-cents euros de quota, més despeses de gestoria. Dir-vos que sí suposaria, a més de treballar gratuïtament, pagar de la meva butxaca els desplaçaments d’anada i tornada, i el pàrquing, si s’escau. És una decisió personal, però també pretén ser una decisió amb conseqüències col·lectives, que ajudi a millorar la precarietat d’un sector sovint menystingut. Espero que pugueu entendre la meva decisió.”

Tanco afegint-hi novament un gràcies, i em sento culpable. Per què?, us preguntareu. Perquè als autònoms ens han ensenyat que dir que no a una proposta és disparar-te un tret al peu. Però després d’anys de treballar en horaris multifranja, caps de setmana i festius, i d’adonar-me que el sou anual no sobrepassava gaire els mil euros mensuals, vaig decidir que preferia tenir menys diners al banc però més temps per a gaudir de la meva família, que preferia tenir menys diners al banc i no haver-ne de gastar tants en teràpies per a calmar l’estrès que em destruïa per dins, que preferia no regalar la meva feina i dedicar hores a ser una millor professional capaç de no deixar-se dominar per la síndrome de la impostora i evitar així malvendre’s a qualsevol preu.

Hi ha un 1% de la població que concentra el 45% de la riquesa mundial, i ni tu que em llegeixes ni jo que t’escric no formem part d’aquest 1%. Nosaltres som afortunats que més o menys precàriament tenim feina, vistos amb els ulls d’aquells qui pateixen pobresa extrema. Nosaltres, autònoms o assalariats, som la base obrera que pateix burn out laboral, i que malda per sobreviure en l’entramat capitalista. Nosaltres plorem com els de l’1%, és cert, però ells es poden eixugar les llàgrimes amb bitllets de cinc-cents i després els poden llençar al vàter i estirar la cadena sense patiments. L’única cosa a la qual podem aferrar-nos és a la nostra dignitat, perquè el que tinc clar és que, per més vocacional que sigui una feina, quan estiguem respirant l’últim alè de vida no seran les hores dedicades a la feina les que ens regalaran records que ens demostrin que viure va valdre la pena.