“Dona, quant fa que no t’enfades?”

Fent un cop d’ull ràpid al món fàcilment podríem concloure que som una societat enutjada: a les xarxes socials solem demostrar que tenim la pell molt fina i ens insultem a la lleugera amb una ira i una vehemència exasperada. Conduint ens escridassem a la mínima amb els altres conductors i, en general, en les nostres interaccions socials anem més mancats que no pas sobrats d’empatia i tolerància. Però si analitzem amb profunditat aquests comportaments, dels quals tots som a estones víctimes i a estones perpetradors, tal vegada entendrem que en realitat totes aquestes actituds de ràbia són fugues d’enrabiades i còleres molt més profundes que no ens permetem de sentir. Dit d’una altra manera, són enrabiades acumulades i desviades. Davant de qui realment voldríem i hauríem de mostrar-nos enfadats, optem per callar i dissimular i així se’ns encapsula la fúria que acabem foragitant a deshora i fora de context. La pregunta és: tenim tots el mateix dret d’enutjar-nos?

De desviar les enrabiades, de veure’ns obligades a dissimular, les dones en sabem força. Com en tants altres assumptes, sentim que aquí el gènere pesa en desfavor nostre perquè hi ha una forta pressió social que ens empeny constantment lluny del nostre dret d’estar enfadades, i que ens demana sobretot que no ho mostrem ni en privat, ni encara menys, en públic. Sàviament i per conveniència del gènere masculí, socialment se’ns ha manllevat la legitimitat d’aquests sentiments i se’ns ha endossat la culpa com a garantia i neutralitzador de qualsevol emoció que pugui derivar en enuig. “Doncs jo n’he vist moltes, de dones que deixen anar la seva fúria enfora, i fins i tot de manera injusta”, direu. Sí. I tant, però no és igual esclatar de ràbia quan sents que és una actitud que t’és permesa que quan saps que és una actitud castigada pels ulls del col·lectiu.

Res d’allò que se’ns ha dit des de petites no és innocu; tampoc res d’allò que hem vist. Hi ha frases que ens retornen des de les vivències inconscients de la infància i se’ns claven a l’ànima com sagetes quan, per dins, ens comença a bombollejar un sentiment de còlera. Frases com ara “Ets lletja quan t’enfades i plores.” Aquelles paraules que tantes de nosaltres vam sentir, dites per parents, amics o coneguts durant l’època en què començàvem a comprendre qui érem i què esperava el món de nosaltres, se’ns van instal·lar a l’ADN. Va ser allà que vam encetar el camí cap a la construcció del nostre bon comportament social. Amb aquella afirmació –que amb la mirada actual podríem catalogar de cossificadora: el fet important no és com et sents, sinó com et mostres–, ens tatuaven dos missatges: u, has d’estar guapa sempre que puguis; i dos, els meus sentiments i les meves necessitats són més importants que els teus. No pots enfadar-te, nena, perquè a mi ara m’incomoda que ho facis. I així, malgrat el nostre desvetllament feminista, ens adonem que estem programades culturalment per a reprimir-nos; no ens és permès d’enfadar-nos tant com ho fan els homes perquè el nostre rol és el de ser pacificadores, tolerants, comprensives fins al moll de l’os. La nostra missió no escrita com a dones és de preocupar-nos compulsivament pels altres més que de nosaltres mateixes. Nosaltres hem de ser amables, ens hem de sentir responsables del que senten aquells qui ens envolten i, sobretot, hem de procurar no decebre els homes. Les dones som i ens hem de construir físicament i personalment d’acord amb la mirada masculinitzada, amb les expectatives que ells aboquen sobre nosaltres. Ho hem vist moltes vegades: dones tolerant impertinències masculines dins les cases i fora, tothora i a tot arreu. “Paciència, nena, paciència. T’estima, però és una mica malcarat quan s’enfada. No t’ho preguis com res personal. Has de tenir més paciència amb ell; ja saps com és.” Fins i tot quan no ho volíem veure, hem observat el càstig social vers les dones que gosaven alçar la veu deixant sortir la seva ràbia enfora; dones titllades de desequilibrades, de boges, d’inestables emocionalment. Dones a qui nosaltres també hem jutjat massa vegades, condicionades pel mirar dels altres, sense entendre que ens condemnàvem a nosaltres mateixes, que, estigmatitzant-les, negàvem el nostre dret a la ira.

Podem debatre moltes coses sobre les reflexions que exposo, però que les dones enfadades molesten és un fet. I d’aquesta voluntat social de fer-nos contenir les nostres emocions “menys amables” en deriven la culpa i la depressió que moltes dones arrosseguen en silenci, perquè tampoc ningú no vol que traguem a passejar els nostres baixos fons emocionals. És per motius genètics, però també socials, que les dones pateixen molt més que els homes malalties autoimmunitàries, perquè allò que l’ànima calla el cos acaba cridant-ho, a vegades, en forma d’afectació de salut. Les enrabiades no tenen gènere, o no n’haurien de tenir i, ben gestionades, són trampolins que subministren força i que ens impulsen cap a l’autoconeixement i, després, cap a la lluita vers allò que necessitem o en què creiem. I si ho entenem així, i anant encara més enllà en aquestes consideracions, podríem subratllar un interès polític i estructural en aquesta necessitat d’educar les dones en la calma malentesa que rebutja la ira saludable. No t’enfadis, no fos cas que agafessis forces, creguessis massa en tu mateixa, alcessis un col·lectiu i acabessis capgirant el món. No em malentengueu, que aquí som pacifistes, que aquí creiem i vetllem per la pau interpersonal i intrapersonal, però no hi ha pacificació si no es deixen sortir tots els sentiments, si no ens permetem de viure i de reconèixer allò que sentim. I és molt cansat haver-nos de forçar constantment a desoir les nostres enrabiades per no molestar o per no ofendre egos masculins massa inflamats.

Dona, et desitjo tota la calma del món, però també et recordo que tens tot el dret del món d’estar enfadada. Joan Fuster deia: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.” Poder mostrar totes les nostres emocions és practicar l’hàbit de la nostra llibertat, és reivindicar-nos. Per recuperar drets perduts, val la pena que ens ho recordem sovint les unes a les altres.