22.02.2023 - 21:30
|
Actualització: 23.02.2023 - 08:02
Per als qui ja tenim una certa edat veure Ramón Tamames promogut a candidat a la presidència del govern espanyol per Vox representa un petit xoc emocional. Tamames durant la transició espanyola era un personatge important dels comunistes i un home respectat pel treball acadèmic que feia i que havia fet. La seua Estructura económica de España era un llibre de possessió gairebé obligatòria –la lectura ja era una altra cosa, més complicada. Els articles a Triunfo i a Cuadernos para el Diálogo eren llegits sempre amb interès. I quan va ser vice-batlle de Madrid amb Tierno Galván, aquella combinació de rigor acadèmic i faràndula va encegar uns quants intel·lectualoides barcelonins, que ens volien fer creure que nosaltres érem un titànic a la deriva i ells els millors del món mundial.
Un dia, després de passar, de sobte, d’Esquerra Unida al CDS d’Adolfo Suárez, don Ramón Tamames va desaparèixer de la vida pública. I així ha romàs fins ahir, en què es va saber que Vox el presentava de candidat a la presidència del govern espanyol, per la via d’una moció de censura a Pedro Sánchez. De manera que ací tenim l’home, a noranta anys, disposat a enfrontar-se als socialistes i disposat a formar un govern –si guanyàs, que no guanyarà–, amb la mateixa extrema dreta que als anys setanta no hauria dubtat ni un segon a matar-lo. I no faig retòrica.
Encuriosit per la cabriola, he llegit un parell d’entrevistes que li han fet aquests dies en algun diari de Madrid i només hi he trobat un argument que el vell comunista fa servir per a justificar el seu pas a Vox: el patriotisme. El patriotisme espanyol, s’entén.
Don Ramon, quan li diuen si no li sembla contradictori, essent qui és, de presentar-se per qui es presenta, recorre al patriotisme per a defensar els falangistoides que avui l’encimbellen a ell com a símbol contra Sánchez i companyia. I la cosa, ben mirada, té la seua lògica. De l’extrema esquerra (tampoc no exagerem: de l’esquerreta comunista de don Carrillo) a l’extrema dreta hi ha un viatge llarg. Però del patriotisme espanyol al patriotisme espanyol el tram és ben curt. Tant que no cal ni moure’s.
De fet, Tamames insisteix en les entrevistes que allò que sempre li ha importat més ha estat Espanya. I que anys enrere va fer el comunista perquè pensava que fer el comunista –ara pretén dir que ho era, però poquet– era el millor servei a Espanya. I per aquesta raó, consegüentment, ara vol fer això mateix, però de bracet de l’extrema dreta. De manera que el comunisme, Carles Marx, el vestit negre de la Pasionaria, la mòmia de Lenin, la ciència marxista-leninista, la ràdio Pirenaica i el materialisme històric, no eren per a ell sinó una manera d’apuntalar Espanya. Una manera més d’apuntalar Espanya. Un jerseiet suau per a tapar-se un poc i prou. Bescanviable pel falangisme nacional-sindicalista, l’autoritarisme, els pamflets de Dionisio Ridruejo –o siga què siga que lligen aquesta gent de Vox, si és que lligen mai cap llibre– i la bandera grossa, com més grossa millor, de la plaça de No-sé-què de Madrid. Ni la banda d’un rotund morat castellà de la Marianita Pineda no es guarda per a la memòria històrica, aquest vell xaruc. “Banderita, tú eres roja; banderita, tú eres gualda…”
Ja veurem com acaba la cosa –a Madrid el president no ha de ser necessàriament diputat, com sí que passa a províncies…–, però, siga com siga, crec que els més grans de nosaltres tenim en aquesta falla esperpèntica una gran ocasió per a explicar als més joves que no es fien mai de la vida d’un polític espanyol. Que tots, del primer a l’últim i de l’esquerra a la dreta, són capaços de passar d’un extrem a un altre sense pensar-s’ho ni un minut, si és per a servir a Espanya. Ells només veuen Espanya, Espanya i Espanya, una Espanya eterna per la qual estan disposats a fer tot allò que calga. Com ara transitar del comunisme al feixisme sense cap remordiment de consciència, sense ni tan sols ser capaços de pensar en el mal que fan a la memòria de tots aquells que van morir, puny alçat, militants del partit, per haver plantat cara precisament al dictador Franco, guia i llum dels seus nous amics polítics.
PS1. Avui us presentem, entre més coses, un document excepcional. Un baròmetre de les llengües del món, fet a instàncies del Ministeri de Cultura francès, que situa el català com la dotzena llengua més important. El document és molt innovador i, anant més lluny de la simple demografia, té en compte tretze variables. Bàsicament, explica quines llengües són més ben situades en el món. I nosaltres, la nostra, som ben amunt. És una dada importantíssima, més encara al nord, venint de qui ve, i hauria de ser una injecció d’autoestima precisament en aquest moment en què tanta gent amaga voluntàriament el català en la seua vida diària, al sud, ofegat per l’ofensiva espanyolista…
La feina de VilaWeb és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
