Don Bartletti: “No pague ni moc els subjectes, no els dirigisc per construir una fotografia”

“La frontera sempre hi és i la lluita és la mateixa, però també hi ha fronteres dins les ciutats, el menjar és una frontera o la raça és una frontera.” Parla Don Bartletti, el fotògraf nord-americà que fa més de quaranta anys que fotografia la frontera entre Mèxic i els Estats Units. En realitat, fotografia les persones que proven de travessar-la, i els fotografia durant la ruta cap al nord, i quan ja s’han pogut instal·lar als Estats Units, feliços perquè no els han deportats.

Bartletti (Filadèlfia, 1947) va ser el primer fotoperiodista que va pujar a la Bèstia, el nom amb què els centreamericans van batejar el tren en què pujaven per arribar a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Era l’any 2000. Aquest treball de documentació del flux migratori li va valer el premi Pulitzer l’any 2003. L’any 2015 en va ser finalista amb una sèrie sobre treballadors agrícoles mexicans.

Don Bartletti va treballar a Los Angeles Times entre el 1984 i el 2015, viu a San Diego i està jubilat, però continua anant a la frontera i travessant a Mèxic per documentar les causes i els efectes de la migració econòmica.

Una part d’aquest assaig sobre les causes i les conseqüències de la immigració es pot veure a València, a l’edifici de Correus, ara Palau de les Comunicacions. Forma part del festival Valencia Photo, organitzat per l’Espai d’Art Fotogràfic i que es fa per primera volta amb mostres de fotògrafs de renom internacional, com ara Bartletti mateix, a diferents espais de la ciutat.

—Viviu a San Diego, un territori de frontera. Què són, per vós, les fronteres?
—La migració, per la supervivència, per a millorar la vida, és un fenomen mundial. És tan vell com la humanitat que la gent vulga anar a llocs on es pensa que viurà més bé. Això no es pot aturar, i la major part de la gent no ho entén. Molta part de la meua feina és mostrar que els immigrants tenen una cara, un nom i són persones. Ells no volen canviar el país on van, sinó que volen canviar la seua vida. És el que percep d’ençà de fa dècades i és el que vull comunicar.

—Per què vàreu decidir d’anar a la frontera entre els Estats Units i Mèxic? A banda de la proximitat, què us hi va dur?
—Fa quaranta-cinc anys la frontera entre Mèxic i els Estats Units era una tanca de filferro, estava tota aixafada i enfonsada en el fang. Esclafada per milers de peus de la gent que la travessava. Hi havia centenars de persones que cap al tard es reunien en grups per passar-hi. Vaig pensar que allò era un fenomen que s’havia d’entendre i fer alguna cosa per recordar-lo.

—Fa quaranta-cinc anys, la frontera era un filferro, ara és una triple tanca altíssima. La gent que hi passava ara fa quaranta-cinc anys, i la que ara s’hi arrisca, cerquen el mateix?
—Originalment, les persones travessaven per economia, buscaven una vida millor. Ara cerquen seguretat personal. Els pares dels joves, al Salvador, a Mèxic, a Guatemala, els empenyen perquè isquen dels països perquè temen per les seues vides, per la seua seguretat, en perill per la violència dels narcotraficants, dels càrtels de la droga. En la meua tasca volia traduir les estatístiques de quanta gent passa o quant els costa de passar, que són nombres abstractes, en persones reals. Volia que la gent veiés que són persones, que no són nombres. No pots traure seixanta mil xics d’allí, però si fas una fotografia i et connectes amb un individu, ja pots fer córrer la imatge, la idea d’allò que passa.

—Després de tants anys de fotografiar la frontera, com us relacioneu amb les persones?
—No faig mai fotografies si no he explicat qui sóc i per què les vull fer. Sempre em comunique amb les persones perquè em diguen si hi estan d’acord. Els dic que sóc periodista, que treballe en un diari tan important com Los Angeles Times i que contaré la seua història tan honestament com puga. Sempre per comunicar que són allà, què fan i què els passa. No per fer sensacionalisme.

—Vàreu ser el primer fotògraf que vàreu pujar a la Bèstia, aquell tren que tant era una esperança com una màquina de la mort. Què vàreu sentir, quan fèieu el trajecte?
—Us ho diré amb les paraules d’un xiquet de dotze anys que anava tot sol al tren. Deia que era una aventura i una lluita. Per mi, també ho és. La lluita representa una responsabilitat. Jo tractava de documentar el patiment, la fam, tota la duresa i el temor de ser assaltat pels traficants. Aquesta és la història que jo vull contar. Les amputacions, les ferides de la gent quan queia davall el tren. I quan fas això, la cosa més difícil és mantenir-se separat emocionalment, perquè, potser hauria pogut canviar la vida d’algú amb cinc dòlars, però havia de mantenir aquesta separació per no canviar la història.

—Com era l’equipament que portàveu quan anàveu a la frontera?
—Duia una motxilla xicoteta amb dues càmeres, objectius i un munt de rotllos de pel·lícula. Sempre hi havia algú que em demanava: “Aquesta càmera quant costa?” I jo sempre els responia: “Costa més que un cotxe de segona mà”, per dissimular. Sóc menut, no tinc un aspecte gens agressiu i em mescle amb ells. Finalment, perden l’interès. Però sempre els dic: “No us puc ajudar, no he vingut a ajudar-vos, això no obstant, el que sí que puc fer és contar la vostra història.” Amb això vaig establir relacions bastant estretes. Va ser molt senzill explicar això als immigrants, però les associacions que els defensen, moltes voltes em deien per què no els vas ajudar? Va ser molt més difícil explicar-los a ells per què no els ajudava. Si jo intervinc, canvie la història, canvie els fets, i ja no val com a història, ja ha perdut la integritat. Em costava molt més d’explicar-ho a les associacions de defensa que no pas als immigrants perquè ho entengueren.

—…
—Sóc un dels pocs honestos que queden. No pague, no moc els subjectes, no els dirigisc per construir una foto. Sempre reaccione a allò que ocorre, sense intervenir-hi. No em cal difondre la meua feina a Instagram o en blocs o a Facebook, sinó que ho publique en diaris que tenen una empresa editora darrere, que tenen una ètica professional que és necessària per a verificar que allò que mostrem no és una cosa manipulada o construïda per a mentir.

—Ara ja esteu jubilat, però heu treballat en grans diaris, que han estat influents i creïbles, i amb aquests treballs heu guanyat premis, com ara el Pulitzer. Com veieu aquesta difusió indiscriminada d’imatges o de notícies a les xarxes digitals?
—El perill del periodisme d’avui és que internet és ple d’imatges, de fotografies i d’històries, nadem en un oceà d’imatges, però ningú no les verifica, ningú no comprova si són fetes d’una manera ètica o no. A Los Angeles Times, The Whasingotn Post, The New York Times, que són diaris de debò, es verifica cada informació, cada fotografia, cada nom. I si no es pot verificar i comprovar, no es publica. I encara, si es publica i es comet un error, ho reconeixen i ho corregeixen. Però, a la xarxa, t’inventes allò que vols. Pot ser veritat allò que hi ha a la xarxa, però com ho verifiques?

—Heu estat corresponsal de guerra. És difícil no prendre partit?
—A la guerra no tinc cap inconvenient. Però la guerra sense nom, la immigració, és quasi impossible. Quan sóc a les vies d’immigració, ho entenc perfectament. Però al nord, a l’altra banda, a les escoles, és molt diferent. Les cares dels Estats Units canvien per les migracions. No me’n puc separar, és tan clara la raó per la qual emigren! Com me’n puc separar? Si me’n puc separar, és que no tinc humanitat. Entenc les raons per les quals la gent emigra, però també entenc la resistència a acceptar els emigrants a l’altra banda perquè la societat canvia, costa diners, es trenca el model que hi havia… Ho entenc, però això és l’evolució de la humanitat. No es pot aturar.

—Les vostres fotografies, a pesar de la duresa transmeten, tenen un punt estètic molt important. Teniu por que això faça que perden la funció de denúncia que preteneu?
—En general, la persona que mira la xarxa o el diari, no s’interessa gaire pels detalls. S’ha de sentir atrapat per la imatge per a entrar a l’article i llegir-lo. Sense això, no tens res. Perquè una persona que fulleja un diari s’ature en una història, necessites dues coses: el contingut i l’estil. Sense això, ningú no s’aturarà a llegir l’article. Treballe molt en aquest aspecte per aconseguir imatges fortes perquè la gent s’ature i s’involucre. La part més difícil és trobar el moment precís per comunicar el contingut. La raó per la qual es fa la fotografia. L’estil em naix natural, visualment ho organitze tot de manera natural i automàtica, sé que he de fer una fotografia bona.

—Quina és la fotografia que no hauríeu volgut fer mai?
—És la fotografia d’una xiqueta de set anys morta per un tret al cor, a San Pedro Sula, a Hondures, la família la posa en un taüt.

—Per què vau voler ser fotògraf?
—Vaig anar a una escola d’art, i un estiu vaig anar a una classe de fotografia. Una sola classe, i en aquell moment ja no vaig tenir cap dubte que havia de ser el meu futur. Tenia divuit anys. Ningú de casa es dedicava a la fotografia. El meu pare em va dir que era boig i que allò no seria mai una carrera.

—Es va equivocar.
—[Riu.] Sempre, a tot el món…

—Us heu adaptat amb comoditat als canvis tecnològics que ha viscut la fotografia?
—El primer canvi va ser passar del blanc i negre al color, i vaig dir: “No! Per què?” No volia. I la segona revolució va ser entre pel·lícula i digital. I em vaig fer la mateixa pregunta. “Per què? Per què volen canviar?” Però el sistema digital és la millor cosa del món. Em facilita molt la vida. Et pots quedar al mateix lloc on ets i enviar les imatges, sense haver d’anar a buscar un lloc on revelar-les i enviar els rotllos. I la qualitat és superior, sens dubte.

—El telèfon mòbil el gasteu com a càmera?
—Sempre el tinc. A vegades he fet alguna cosa interessant i em pot traure d’una dificultat en un moment donat. La millor càmera és la que un du damunt. A més, puc publicar imatges fetes amb el mòbil. Tenen prou resolució. És una altra eina que podem usar. Però per a arxivar o preservar, per fer un document que dure, no tenen prou qualitat. No es poden ampliar.

—Esteu jubilat, no obstant això, continueu anant a la frontera. És el millor lloc per a entendre la condició humana?
—Hi ha tres parts de la història. La gent en els seus països d’origen amb les seues condicions; després, hi ha el fet de travessar i, en tercer lloc, la vida que aconsegueixen tenir uns anys més tard, quan han arribat i s’han pogut mantenir en el país i no els han retornats. La frontera és com un teatre, una performance. Una coreografia, però hem d’explicar per què i què passa quan travessen. Per què la gent ix i què fa…

—Europa té una frontera sud, la península ibèrica, amb l’Àfrica. També hi ha molta gent que prova de travessar-la cada dia.
—Ací hi ha gent molt més connectada amb la història i amb les subtileses de la història. No podria treballar-hi, no podria arribar amb un avió, com un paracaigudista, entrar i fer fotografies… No podria fer una feina coherent. És millor que això ho faça gent del seu entorn. És una qüestió que m’interessa molt. Visc a cent quilòmetres de la frontera entre els EUA i Mèxic, és el meu entorn natural, el meu hàbitat. Veig com canvia la fesomia del meu entorn a mesura que arriben. Tinc una connexió molt personal amb tota aquesta gent.

—Manteniu contacte amb gent a qui heu fotografiat fa anys, quan acabava de passar, i ara mateix?
—Hi havia un xiquet de dotze anys que es diu Denis. Fa vint anys que estic en contacte amb ell. Em va ensenyar com havia de pujar a la Bèstia perquè no em tallàs les cames. Tinc un altre amic que ens coneixem d’ençà de fa vint-i-set anys. Es va instal·lar a prop de San Diego, al camp, feia les feines que trobava, vivia en una tenda de campanya. Mantenim el contacte.

—En què treballeu, ara?
—Vull compilar tota la feina des del principi fins ara. La frontera ha canviat físicament, la política ha canviat, el sentiment cultural ha canviat, però les raons per les quals es mou la gent són les mateixes. Ho vull publicar en un llibre en què es veja que tot ha evolucionat i, així i tot, tot continua igual.

—No desapareixerà mai, la frontera?
—La frontera sempre hi és, i la lluita és la mateixa. Però als Estats Units hi ha unes altres fronteres internes que no tenen una tanca triple molt alta. El racisme és una frontera, el menjar és una frontera. Dins les ciutats hi ha fronteres. Però, al mateix temps, a Califòrnia l’experiment va bastant bé. A Los Angeles hi ha gent de tot el món. Treballen l’un al costat de l’altre i es duen bé. És un experiment que de moment va bé. Sense ser perfecte, va bé.