The Washington Post · Chico Harlan i Carolyn Van Houten

Roseau, Dominica. Després de l’huracà de categoria 5 que assotà el país ara fa set anys, la petita nació caribenya es va veure obligada a reconstruir-se. Però, a fi de finançar aquesta missió costosa, el govern d’aquest estat insular ha recorregut a una font d’ingressos poc convencional: la venda de passaports.

Ara, Dominica aspira a convertir-se en una illa a prova d’huracans i inundacions sense assumir nivells de deute perillosos ni esperar els diners que les nacions riques s’han negat a aportar fins ara. En compte de tot això, l’illa ha recorregut a persones de poder adquisitiu molt alt –sovint provinents de la Xina o el Llevant– disposades a pagar centenars de milers de dòlars pel privilegi d’obtenir la ciutadania dominiquesa i, al seu torn, viatjar amb més facilitat per Occident.

El programa de venda de la ciutadania a Dominica es remunta a la dècada dels noranta. Però no va ser fins després de l’huracà Maria que la iniciativa va començar a agafar força, fins al punt de convertir-se en la font d’ingressos principal del país. Amb els diners de la venda de ciutadania, Dominica ha finançat de noves clíniques mèdiques a complexos residencials gratuïts per a ciutadans que l’huracà va deixar sense casa.

“Aquest programa significa molt per a nosaltres”, diu Irving McIntyre, ministre de Finances de Dominica. “Ens vam adonar que havíem d’aconseguir una via autònoma de finançament per a fer front al canvi climàtic”, afegeix.

Però, per més salvador que pugui semblar, el programa ha suscitat molt d’escepticisme, tant a les capitals estrangeres com al país mateix. El preu de la ciutadania dominiquesa continua essent un dels més baixos del món, per bé que fa poc el govern en va doblar el preu mínim fins als 200.000 dòlars. El benefici principal del programa és l’exempció de visat per a accedir a uns altres països, sobretot europeus, i al sistema bancari mundial. Pocs beneficiaris del programa trien de viure a Dominica, una illa petita i remota de 71.000 habitants situada a l’extrem oriental del Carib.

Les autoritats dominiqueses assenyalen que el canvi climàtic, causat per les emissions històriques de les nacions més riques, no farà sinó augmentar la intensitat i freqüència dels huracans a la regió. Encara que això posa en perill tots els països del Carib, n’hi ha pocs de més amenaçats que Dominica, una illa amb una topografia molt escarpada que afavoreix les esllavissades en períodes de pluja.

Dominica sosté que les inversions en cases més resistents, carreteres inclinades i ponts més alts estalviaran al país molts diners a llarg termini. Juntament amb més nacions vulnerables al canvi climàtic, l’illa ha demanat a les economies desenvolupades que facilitessin l’accés a subvencions, finançament i préstecs a interès baix per fer front als efectes del canvi climàtic. Però, mentre els diners no arriben, Dominica ha emprat els beneficis obtinguts de la venda de ciutadania per atendre les seves necessitats més urgents, sobretot en matèria d’habitatge.

La seguretat fronterera, factor de preocupació

Tot i que molts països ofereixen la residència a grans inversors, tan sols una dotzena posen a la venda la ciutadania –i, per tant, els passaports– directament.

Això sol passar, principalment, en països petits i amb economies propenses a ser febles. Sovint, de fet, aquesta mena de programes han nascut de la penúria econòmica. Saint Kitts i Nevis, una altra nació del Carib, va ser pionera a implantar aquesta idea als anys vuitanta, quan la seva indústria del sucre va començar a trontollar. Dominica va seguir-li els passos a la dècada dels noranta, poc després de la destrucció de la producció de plàtans arran d’un conflicte comercial.

Als països petits no calen gaires diners per a canviar les coses, segons que diu Kristin Surak, professora de la London School of Economics and Political Science i autora de The Golden Passport (“El passaport d’or”), un llibre sobre el comerç mundial de ciutadania.

Aquesta mena de programes troben un mercat com més va més ampli entre les classes altes del sud global, que sovint topen amb restriccions de visat a l’hora de viatjar a Occident. Obtenir un passaport diferent és una manera de superar aquests obstacles. La condició principal per a obtenir una nova ciutadania sol ser alguna mena de pagament: finançar projectes immobiliaris aprovats pel govern o, directament, fer donacions a les arques nacionals.

“Imagina’t que ets paquistanès i a la feina et diuen que la setmana que ve has d’anar a França per a una reunió. Si tan sols tens el passaport paquistanès, no aconseguiràs anar-hi de cap manera”, explica Surak.

Els agents que ajuden els clients rics del món a obtenir passaports dominiquesos operen en oficines amb seu a Dubai, Berlín o bé Pequín. Una de les agències, Arton Capital, classifica la dotzena de programes de ciutadania del món segons el cost, la simplicitat del procés i la facilitat per a viatjar que el passaport confereix. Dominica ocupa la primera posició de la classificació, juntament amb la nació insular de Granada. La demanda de passaports dominiquesos es va disparar després del 2015, quan Brussel·les va retirar els requeriments de visat per a aquests passaports.

L’any abans d’aquest canvi, el país va guanyar 8,5 milions de dòlars gràcies al programa. D’aleshores ençà, el programa ha generat una mitjana anual de 140 milions de dòlars per a les arques dominiqueses.

Però a mesura que la recaptació s’ha multiplicat, l’escrutini sobre el programa també ha crescut.

La Unió Europea ha criticat el programa de Dominica –i més països del Carib– per tenir uns índexs de rebuig que considera excessivament baixos i l’ha advertit sobre els riscs per a la seguretat que pot implicar la concessió pràcticament lliure de ciutadania.

L’any passat, el Regne Unit va revocar l’exempció de visat als titulars de passaports de Dominica, una ex-colònia britànica, per “abusos clars i evidents” del programa de concessió de ciutadania.

Aquests darrers anys, per la pressió dels Estats Units, Dominica i més països del Carib, han introduït canvis als programes de concessió de ciutadania, com ara prohibir l’entrada a ciutadans russos i bielorussos i comprometre’s a no acceptar sol·licituds de candidats rebutjats prèviament en uns altres països.

Però l’any passat, l’Organized Crime and Corruption Reporting Project –una organització internacional de periodisme d’investigació sense ànim de lucre– va dir que Dominica havia expedit passaports a oligarques i “funcionaris de règims repressius”. En declaracions a The Washington Post, dos dels polítics opositors principals del país, Lennox Linton i Thomson Fontaine, denuncien que el programa funciona amb molt poca supervisió i transparència. Linton, president del centrista Partit dels Treballadors Units, explica que els diners dels passaports han estat fonamentals per a ajudar l’illa a recuperar-se dels estralls de l’huracà, però lamenta que els ingressos han estat més baixos que no era previst, atesa la xifra de passaports venuts.

Promeses incomplertes

Nacions com ara Dominica ocupen una mena de “terra de ningú” en el sistema financer mundial. Són massa petites per a cobrir les seves pròpies necessitats, però no són prou pobres per a ser classificades com a país d’ingressos baixos, una designació que facilita l’accés a subvencions i préstecs a interès baix. En conseqüència, els països situats en aquest punt intermedi sovint s’endeuten fins a les celles, cosa que els obliga a retallar en àmbits com ara l’educació i la sanitat per cobrir l’interès dels deutes. Corren el risc d’impagament. Aquest estiu, després de l’huracà Beryl, tres caps d’estat caribenys van signar una carta conjunta en què assenyalaven que les petites nacions insulars de la regió s’enfrontaven a un deute “insuportable” –no pas per haver gastat amb imprudència, sinó pel “cost elevat d’haver de reconstruir una vegada i una altra en resposta als huracans”.

La primera ministra de Barbados, Mia Mottley, ha encapçalat una campanya per a transformar el sistema mundial de préstecs i finançament per al desenvolupament, que considera que ha fallat als països més vulnerables. En aquesta línia, una de les grans idees de Mottley és la condonació del deute per als països que s’enfronten a crisis climàtiques.

Fins i tot amb els diners de la venda de ciutadania, Dominica ha hagut de demanar molts préstecs al Banc de Desenvolupament del Carib i a governs estrangers, com ara la Xina. Però McIntyre, el ministre de Finances dominiquès, diu que els ingressos del passaport han evitat que els nivells de deute del país fossin encara més alts. El nivell de deute actual del país es troba al voltant del 100% del PIB, segons l’FMI.

Un sistema sota pressió

L’augment de la dependència de Dominica dels diners de la venda de ciutadania ha exposat el país a un risc nou que té poc a veure amb el clima. La dependència del programa és ara tan alta que el govern dominiquès rebria un cop econòmic devastador si les sol·licituds de ciutadania disminuïssin –per exemple, en cas que la UE imposés l’obligació de visat als titulars de passaports dominiquesos. En un informe sobre el país publicat al juny, l’FMI assenyalà que l’escrutini internacional dels programes de ciutadania n’amenaçava la viabilitat a mitjà termini.

Els indicis d’aquesta pressió sobre el programa són com més va més evidents.

Unes quantes fonts familiaritzades amb les operacions del govern expliquen a The Washington Post que, aquests darrers mesos, Dominica ha hagut de fer mans i mànigues per rebre els diners dels pagaments, després d’haver-ne aturat la tramitació el Bank of America. L’ús d’un banc amb seu als Estats Units és indispensable en aquesta mena de pagaments, atès que es fan en dòlars.

McIntyre confirma que Dominica té dificultats amb el Bank of America, però diu que el govern les aborda.

Aquestes dificultats s’evidencien en un solar de construcció en què s’ha de construir una ciutat planificada que forma part del projecte de resiliència climàtica. La construcció ja s’hauria d’haver acabat, segons que explica Lawson Emmanuel, un treballador de la construcció. Tanmateix, el projecte resta aturat tot esperant nous fons.

Sobre això, Emmanuel denuncia que fa sis setmanes que no cobra. Al fons, les gramínies consumeixen els patis de cases gairebé enllestides. Un dels subcontractistes que treballa en el projecte, i que parla sota condició d’anonimat perquè no estava autoritzat a fer declaracions als mitjans, expressa frustració amb les potències occidentals, que acusa d’interferir en els recursos de Dominica.

“Ja han construït les seves ciutats. Que ara ens deixin construir les nostres”, diu.

Assegut sobre una bastida, Emmanuel descriu com hauria de ser el projecte acabat: Al centre de la ciutat, diu, hi hauria una església flanquejada de petites botigues. Més enllà, desenes de cases acollirien víctimes d’huracans i els residents tindrien accés a un edifici comunitari que podria allotjar l’ajuntament.

En cas d’un huracà, afegeix, l’edifici també podria servir de refugi o punt d’evacuació.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb