Dominic Keown: “A Cambridge, la demanda de català ha augmentat molt després del referèndum”

El professor Dominic Keown és el guanyador del premi Internacional Ramon Llull d’enguany en la modalitat de catalanística. Keown és catedràtic emèrit d’estudis catalans al Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit, on impartia classes d’ençà del 1996. El premi, de sis mil euros, li han atorgat la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, entre més raons, per haver integrat el català a Cambridge, per la recerca acadèmica i per ser el fundador del Journal of Catalan Studies. VilaWeb ha entrevistat per telèfon el savi Keown, jubilat d’ençà de l’any 2021, per descobrir un enamorat de València, ciutat que considera casa seva.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meua mare era una pagesa irlandesa, però als anys trenta va venir a Anglaterra i va arribar a ser la cap de les infermeres de quiròfan a Manchester. Quan es va casar amb mon pare, l’any 1947, i va tenir cinc fills, ho va deixar. I va tornar a fer d’infermera de quiròfan quan tenia cinquanta anys. Li encantava tot allò relacionat amb el quiròfan.

—I el pare, a què es dedicava?
—Mon pare era treballador d’una fàbrica de paper i després, a començament dels anys seixanta, va muntar un negoci propi de compra-venda de paper, però molt xicotet: tenia una secretària i para de comptar.

—Cinc fills. Vós quin sou, el gran, el petit o el mitjà?
—Jo, l’entremig, el tercer, que sempre té complicacions per cridar l’atenció. Tota la meua vida ha sigut una crida per l’atenció. Vam tenir molta sort perquè en la fe catòlica, la nostra, la idea de l’educació és suprema. Ma mare havia deixat l’escola quan tenia catorze anys, però després, més tard, estudiant, estudiant, va aconseguir d’acabar la carrera d’infermeria. Mon pare, igual; havia deixat el col·legi quan tenia quinze anys. De manera que sempre ens feien fer els deures, cada nit. Era una regla rígida. El meu germà gran ara és un peix molt gros en la salut canadenca. El segon germà va arribar a ser catedràtic d’estudis budistes. El meu germà pròxim és catedràtic de dret a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, a Washington. El xicotet, el germà petit, és l’únic que no va anar a la facultat i treballa en el món de seguretat.

—I vós per què us poseu a estudiar català i espanyol a Sheffield?
—Hi ha dues raons. La primera és que quan era un nen, m’apassionava el futbol i volia aprendre espanyol perquè volia veure jugar el Real Madrid. La segona raó és que ja havia elegit d’estudiar català a Sheffield per la meua educació i ascendència, família catòlica de l’Ulster. Quan era a la facultat, els anys setanta, era molt sensible a tota repressió contra tota minoria. I vaig trobar la mateixa sensació a Catalunya que havia conegut a Irlanda. Quan arribe a Manresa, l’any 1974, trobe una comparació fascinant entre la repressió de la minoria a Irlanda i a Catalunya. Estudiar català ha estat la meua temptativa vicària de comprendre el problema d’Irlanda.

—Per tant, vós comenceu a estudiar espanyol pel Real Madrid i català per l’alliberament nacional.
—Sí, però curiosament, arribant a Manresa, la meua perspectiva va canviar per culpa de Joan Cruyff. Quan vaig anar al Camp Nou a veure aquesta joia, em vaig fer culer després del segon partit. Era el messies.

—He vist que traduïu Estellés i Joan Fuster, i quan parleu teniu un deix valencià.
—Correcte. Volia viure a Catalunya, continuar la recerca sobre la literatura catalana, però no vaig poder trobar feina. Em van convidar de la Universitat de València a participar en la traducció en vers d’Ausiàs Marc. Vaig acabar a València i tornava molt poc a Catalunya. A València, la repressió és molt més oberta, amb la batalla de València, el blaverisme i tot això. Era com tornar a la trinxera cultural d’Irlanda.

—Quants anys hi vau viure, a València?
—Encara hi visc, en certa manera, el meu fill és valencià, ara té trenta-cinc anys. El meu fill es diu Liam. I la meua dona, Magda, professora de filologia catalana, però després del crac del 2008 va perdre la feina i va vindre aquí, al Regne Unit. Ara és professora de nens autistes, i va començar a fer psicologia a la UNED. La fascina totalment. En tot cas, jo vaig poder comprar un pis al centre de València, quan treballava de professor. Aquí, a Cambridge, les vacances universitàries són molt llargues i bàsicament acabava les classes i marxava a València. I ara que estic jubilat, cada mes vaig a València.

—Cada mes?
—Cada mes, sí. Pensa que tinc un passi de temporada per al Llevant, que és el meu equip. Bàsicament, són quaranta anys a València. De fet, València la considere casa meua, la meua ciutat.

—Sou especialitzat en la dimensió ideològica de la literatura catalana. Què vol dir, això?
—No solament la literatura, podria entrar-hi el cinema, també. Bàsicament, és aquesta lluita per defensar l’aspecte nacional dels Països Catalans, i la importància de València en aquest conjunt. Podria posar d’exemple les pel·lícules de Berlanga. Tothom pensa que és exclusivament espanyol, el seu humor. Però Berlanga té un seguit de pel·lícules, un 10%, potser 20% de la seua obra, que tracta el tema de la perifèria, sobretot catalanoparlant, i la seua resistència davant del franquisme.

—Per exemple?
—En pel·lícules com ara L’escopeta nacional hi surt un empresari català que es veu perdut, diguem-ne, en una cacera franquista. Podríem pensar també en Calabuig, que es va filmar a Peníscola, on ens trobem amb el litoral català dependent del capitalisme internacional, d’un científic que s’escapa de Nova York per viure a Peníscola. Una curiositat, en aquestes pel·lícules, sempre hi ha la qüestió de la llengua d’alguna manera amagada. Si penses en El verdugo, comença a Madrid, però acaba a Mallorca, i fins i tot hi ha frases en català, que per l’època era increïble. Que jo sàpiga, cap més crític no ho ha tractat.

—També heu traduït i tractat Estellés.
—Moltes anècdotes d’Estellés. És un home molt complicat, però un dels millors. Magnífic com a poeta. L’aspecte que més m’interessa és l’ideològic, el conflicte, la resistència, la seua associació amb el moviment catalanista de València, la seua defensa de la unitat dels Països Catalans. Al pobre el van acomiadar de la feina d’editor de Las Provincias, el diari de València, després de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 1978.

—M’agradaria parlar una mica dels estudiants que s’apunten a les vostres classes a Anglaterra. Quina mena de gent és?
—Ara el català funciona de meravella, a la nostra facultat. Hem hagut de posar numerus clausus. A Cambridge, en alguns cursos, tenim més estudiants de català que no pas d’italià o de rus.

—Ah, sí?
—Sí. Molts són gal·lesos, escocesos o irlandesos, i per això tenen un interès, o comparteixen un interès en això de les nacionalitats, les minories nacionals. Però també hem intentat de fer més actual el currículum, fem pel·lícules, música, rap català, la ciutat de Barcelona, el cinema, el teatre.

—De fet, el títol és “professor d’estudis catalans”.
—Exactament. La meitat és llengua i la meitat, cultura.

—Les classes es fan directament en català?
—Sí, correcte. És la immersió, diguem-ne, total.

—Per què tant d’interès, ara?
—Diria que l’empenta més gran per als estudis catalans i la consciència de Catalunya va ser el referèndum i la repressió. Després del referèndum, ara arriben i demanen si poden fer català perquè els fascina tota aquesta qüestió de la independència. A Cambridge, la demanda de català ha augmentat molt després del referèndum.

—Puigdemont ha posat de condició per votar Sánchez que hi hagi les llengües oficials al congrés espanyol i al Parlament Europeu. Al congrés espanyol es deia de posar-hi una denominació que fos ‘català-valencià’. Vós què n’opineu?
—Una barbaritat, bàsicament. Seria com si al parlament escocès hi posàs ‘escocès-anglès’, o al senat nord-americà, ‘americà-anglès’. És una redundància total, i contrari a la filologia, a la ciència de la filologia, perquè la filologia ha provat, categòricament, que el valencià és català.

—Expliqueu-me algun alumne brillant que hàgiu tingut o que hagi seguit un camí que us hagi interessat.
—Tenia un estudiant que era molt conservador, de fet, era membre del partit conservador. Em va sorprendre que triés el català. Normalment, el català és cosa de gent progressista. Doncs em va dir: “Vull fer català perquè vull ser banquer i treballar a Barcelona. I amb coneixements del català ho tindré més fàcil. I ho va aconseguir: va arribar a ser director d’una sucursal de Barclays Bank a Catalunya. L’Institut Ramon Llull dóna certificats de coneixements de català. I saben que amb un certificat tenen més possibilitat de trobar feines com aquesta a Catalunya.

—Com veieu la salut de la llengua catalana?
—No hi ha cap dubte que hi ha una agenda oculta en el deep state per a recuperar l’hegemonia exclusiva de l’espanyol. Però els catalans tenen una fixació amb la llengua. Molt més que cap altre poble que conec. A Irlanda no passa igual. Hi ha consciència irlandesa, però es parla en anglès. Aquesta fixació em fascina. Si anava a sopar a Barcelona, em demanaven a mi si ells parlaven correctament! Un canvi de papers que em fascina, i a València és encara més extrem.

—I el futur, com el veieu?
—Dues coses. Primera, crec que hi ha molta resistència a escala popular. Sobre el futur, per més complicada que es pose la situació, el català sempre serà recuperable. El francès, l’espanyol i el català, són llengües romàniques, molt semblants. Per tant, el català sempre té la possibilitat de tirar endavant, perquè els fills sempre en poden aprendre. Per malament que estiga. Ho he vist amb el meu fill, que no volia parlar català al començament, i després, quan tenia setze anys, i anava a jugar a la PlayStation amb el seu amic, l’amic tenia una germana que tan sols parlava en valencià. Ara el meu fill parla valencià. Conec un piló de casos a València, en què els pares parlaven valencià, sempre parlaven als fills en espanyol, i ara els néts aprenen el valencià per anar a visitar els avis. Si una cosa ha funcionat bé a Catalunya, i ho sé per experiència pròpia, és la immersió. I ara intentar de desfer tot això, amb el 25%, és brutal.

—Sempre parleu en català, a València, vós?
—Sí. Fins i tot em diuen “el català”. “Per què pensàveu que era català?”, els demane. I em diuen que perquè sempre parle valencià. Cada dia trobes alguna anècdota com aquesta, que fa molt visible què és el conflicte lingüístic.

—Voldríeu afegir res que no us hagi demanat?
—L’única cosa que diria és que sempre he trobat a faltar la visió des del Principat dels Països Catalans. Per exemple, en l’època de Jordi Pujol, un dels lemes de la Generalitat era “Som sis milions”. I els meus amics valencians i els altres, què? On eren, al lema? El nacionalisme popular a València, també el de les Illes Balears, sempre parlen que se senten catalans. Els catalans de Mallorca, per exemple. La meua crítica de la mentalitat principatina és una manca de consistència sobre els Països Catalans, una manca de la visió de la unitat, fora de les fronteres de la Catalunya estricta, com diria Fuster. El gran Joan Mascaró, un acadèmic intel·lectual d’aquí, a Cambridge, era mallorquí, i parlava del centralisme barceloní. Aquesta és bàsicament la crítica, amb tota la bona voluntat del món: m’agradaria destacar una manca de compromís efectiu amb la importància dels Països Catalans com un projecte d’ara i de futur.