Dominació i unilateralitat

1. Fa quatre dies, en el dominical en coloraines del Boletín Orteguiano del Estado, com denominava l’enyorat Ramon Barnils el diari El País, l’impenitent Javier Cercas tornava a la càrrega contra el Procés bo i negant validesa a cap referèndum (“¿Referéndum? ¿Qué referèndum?”) que pogués menar a la separació d’un estat, perquè “[trenca] pel mig les societats i les endinsa en una crisi profunda”. Estalvio comentaris al benèvol lector i a la pacient lectora sobre el punt de vista unilateral de l’escriptor extremeny criat a Girona. Però l’article m’ha portat a una consideració sobre les pors, respecte al procés d’independència, dels espanyols residents a Catalunya. Amb l’aparença que els preocupa el benestar, la cohesió i la pau socials, en el fons, allò que amoïna els unionistes espanyols a Catalunya és el capgirament de la realitat tal com ells se la representen, atès que han perdut la seguretat en l’estat que els empara quan una multitud conscient i autoorganitzada posa en dubte la seva dominació: aleshores, els autèntics opressors esdevenen “oprimits” i els oprimits autèntics serien els “opressors”. O el món a l’inrevés. És la por, la por del desordre emocional produït en ells pel canvi de rumb de la història, no pas el benestar, la cohesió o l’ordre socials, allò que preocupa de debò els sòlits fariseus unionistes: en efecte, un estat català sobirà faria realitat la seva fantasia de “oprimits” en imposar-los un nou ordre material, legal i emocional.

2. La lluita secular dels catalans contra la dominació espanyola, aquell aixecar el cap, amb instruments de resistència de tota mena, contra el totalitarisme genocida franquista, va obligar l’estat a modificar a la mort del dictador la forma de la seva dominació. O, dit d’una altra manera, la pressió dels catalans va ser capaç d’obligar l’estat a modificar la seva pròpia composició interna (“estat de les autonomies”). Seguidament, el desenvolupament de l’estat postfranquista (“democràtic”, en diuen els detentors del poder espanyol) va comportar una nova fase d’explotació secular de la nació catalana. Mitjançant la legislació, la intervenció de la llei, l’ús del dret –o sigui, en el terreny polític–, l’estat espanyol va dissimular les relacions de força entre Espanya i Catalunya rere un “contracte” particular (estatut) entre els dirigents dels partits espanyols i catalans de la “transició”. A conseqüència d’aquell “pacte” (votació de l’estatut), els catalans hem intervingut, en la fase de dominació autonomista, a l’interior de l’estat com un component essencial del seu desenvolupament (“autonomisme”). Naturalment, aquest impuls va crear noves contradiccions a banda i banda, però es pot concloure que l’estat en va sortir immensament beneficiat en la transacció, perquè es va crear el miratge de la integració tranquil·la, o sigui, ideològica –el “mercadeig de vots”, o “peix al cove” n’era la faceta material–, de Catalunya dins Espanya. De fet, els catalans, per mitjà dels seus partits polítics, van ajudar l’estat a frenar el malbaratament heretat del desordre franquista i a racionalitzar l’explotació territorial sota els paràmetres polítics de la “democràcia”–una altra fal·làcia, si parem esment en la praxi judicial espanyola contra l’“enemic interior” independentista. En una paraula: el pillatge com a forma d’enriquiment i el malbaratament de recursos com a forma de consum van adoptar, gràcies a la mediació política (“estat de dret”, “institucions democràtiques”) les maneres entenimentades de la corrupció pròpies dels estats occidentals. (No caldrà remarcar el pas dels polítics als consells d’administració de les grans empreses, el repartiment d’empreses d’estat entre amics i clients, o el finançament dels partits polítics. Tampoc el sistema polític català, en tant que intern al sistema espanyol, en podia sortir il·lès.)

3. El nou desplegament de l’estat va propiciar, alhora, el desenvolupament de la lluita contra ell al llarg del temps transcorregut entre la instauració del sistema autonomista i l’esclat independentista (1980-2010). Així, la pugna per la regulació d’aquella explotació va veure sistemàticament enfrontats l’estat, d’una banda, i els catalans, d’una altra: una pugna resolta regularment amb pactes particulars entre el partit espanyol de govern i la “minoria catalana” que tornaven a enfosquir les relacions de força reals entre Espanya i Catalunya. Igual que succeeix en la lluita entre capital i treball dins el sistema capitalista clàssic, si se’ns permet la comparació, podem dir que l’estat defensava el seu dret de comprar més “treball excedent” de la comunitat autònoma –espoliació fiscal– i els catalans lluitaven per vendre’n menys –equilibri fiscal. Fins que la irrupció independentista va trencar el miratge del pacte amb l’estat, la mediació política entre particulars, el mercadeig electoral i la fantasia d’una integració catalana dins Espanya, obrint en canal les relacions de força entre Espanya i Catalunya. Dret contra dret… però, entre drets iguals, decideix la força: a una banda, la força de l’estat, representant legal del ciutadà espanyol; a l’altra banda, la força de la multitud mobilitzada, representant il·legal de la rebel·lia catalana.

4. Qui vulgui representar qualsevol fenomen viu en el seu desenvolupament, ha d’afrontar per força el dilema de posar-se al capdavant o de quedar-se enrere. I això és el que van començar a fer, precisament, els catalans triant aquella unilateralitat que suscita tant de terror en les ànimes de càntir dels comentaristes nostrats i tanta ferocitat entre policies i jutges espanyols, fins al punt d’imposar cruament una repressió generalitzada i sistemàtica quan la mediació política ja no els servia. Perquè la unilateralitat independentista no era pas una febrada, sinó un procés real de desenvolupament objectiu, que no es tractava de seguir, ans de situar al capdavant del procés. Fet i fet, significava posar l’accent sobre una totalitat, és a dir, la dominació espanyola, que arriba a tots els racons de la realitat, des de la producció, la distribució i el consum fins a les lleis de gènere, les llengües de l’etiquetatge, els morts de la immigració subsahariana, o les lleis de les quals s’arroga el monopoli o que denega amb els seus braços politicojurídics (TC, en primer lloc). La unilateralitat no és, tampoc, una mística que ho redueix tot a una sola cosa, sinó que fa veure les distintes parts –des del rescat bancari fins al salari mínim, des de la distribució de fons europeus fins als pressupostos autonòmics, des de la persecució de la llengua fins a les lleis audiovisuals– com un tot orgànic: la dominació d’Espanya sobre Catalunya. O dit d’una altra manera: la unilateralitat ens permet veure que l’estat domina –fet objectiu– i, alhora, avalua la dominació –fet subjectiu– per a no deixar una sola escletxa que afecti la seva unitat integral; de passada, la unilateralitat independentista posa en evidència la unitat orgànica, profunda, de totes les parts d’una dominació que atorga el seu valor –sancionat per les lleis, els reglaments i les disposicions legals contra Catalunya– tant als aspectes generals com als particulars de la vida quotidiana– des dels trens de rodalia fins al corredor mediterrani, des de la distribució a escala “nacional” fins a la publicitat televisiva, des dels concursos d’Eurovisió fins a l’assimilació de cantants famosos.

A la mediació política usada per l’estat postfranquista per a dissimular la seva unilateralitat, la gent mobilitzada per la independència va respondre amb una unilateralitat política rupturista, que, enfront del dominador, trencava el pacte autonomista engavanyador amb tota la força alliberadora del seu desenvolupament revolucionari, i, de retruc, la naturalesa mateixa de la dominació i les seves màscares. Se’n diu antagonisme; i la unilateralitat n’era la resposta política. La resposta de l’estat no va ser pas política, sinó merament repressiva: al final, entre drets iguals, va prevaldre la força. Que no ens torni a passar.