Dolors Sabater: ‘L’independentisme no es pot encallar en l’acció antirepressiva’

VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.

Parlem amb Dolors Sabater, ex-batllessa de Badalona i candidata electa de Badalona Valenta.

—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—No, l’independentisme és plural i transversal ideològicament, i això és una de les seves fortaleses; una altra cosa és que els partits polítics que representen aquesta pluralitat independentista tinguin estratègies diferents, proposin tàctiques contraposades i s’enfrontin amb una òptica partidista, sovint de manera molt lamentable. Això causa dolor i molta desorientació, desànim i sensació de feblesa entre la gent convençuda, que persisteix mobilitzada i disposada. La gent és plural i diversa, i lluita i col·labora en espais conjunts votant diferent, perquè al carrer, a les lluites compartides, la gent és transversal i pateix per aquesta manca de rumb i sobretot per la manca d’empatia o sensació de fer-se la traveta per partidisme. Que no hi hagi una estratègia compartida àmpliament i que no es proposi unitat d’acció divideix el conjunt de la població sobiranista, sí, la divideix en la manera de viure-ho, en la manera d’encarar el malestar, en el fet de dominar l’optimisme o el pessimisme, l’entusiasme o el desencís.

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Cal afegir a la lluita antirepressiva la construcció de la República, des de baix, fer visible quines millores significa per a la vida quotidiana de la majoria viure en una república catalana i no en un regne borbònic. Construir alternativa. En el terreny antirepressiu, cal augmentar el to i la dimensió de la denúncia pública, i el de l’acció per contrarestar la repressió. La causa antirepressiva ha d’anar molt més enllà de l’independentisme, cal enfortir xarxes de suport a tot l’estat i en l’àmbit internacional. Perquè la persecució policial i jurídica contra la llibertat de pensament i acció política, contra la llibertat d’expressió i contra el dret de protesta són una vulneració de drets humans d’una magnitud inacceptable en una societat democràtica. D’una altra banda, cal combatre la criminalització expressa que s’ha fet de l’independentisme, que ha arrelat en moltes persones que són víctimes d’una manipulació informativa constant. Cal introduir elements a partir de l’emocionalitat, humanitzant el conflicte. Però l’independentisme no es pot encallar en l’acció antirepressiva, i ha d’articular la proposta, concretar les millores que duria a la vida diària de les veïnes i els veïns viure en una república catalana. Cal donar valor al sobiranisme i totes les sobiranies per si mateixes, pel que impliquen d’alliberament. Cal avançar en el debat del procés constituent. I sobretot cal fer república en les accions que milloren la vida de les persones, en la sanitat, les polítiques d’habitatge, en l’educació, en la seguretat. Que es noti amb fets quina és la diferència entre viure en un regne monàrquic i viure en una república.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Al govern li proposaria de prendre decisions republicanes valentes i significatives, que demostrin que tenir un país propi també significa tenir un estil propi que millora la vida de la majoria. Una mesura  molt significativa seria aplicar un model de seguretat d’acord amb els valors republicans, un model rupturista respecte de l’hegemònic, tant pel concepte transversal de la seguretat humana —que té conseqüències en les polítiques públiques de tots els àmbits de la defensa de la vida i de la seva dignitat—, com pel model policial. Seria un canvi amb un gran impacte social d’abast nacional i internacional. I no cal esperar per a fer-ho. Als partits i a les associacions els proposaria una única mesura: establir espais de treball conjunt que permetin d’acordar una estratègia compartida, unitària, i mecanismes de participació des de baix. Que l’estratègia sigui compartida i unitària no significa que tothom hagi de fer exactament el mateix. Prenguem exemple de la lluita del moviment antimilitarista d’objecció de consciència i insubmissió, una mobilització multitudinària des de la desobediència no violenta, articulada i coordinada a tot l’estat des de centenars de barris, pobles i ciutats, i des d’espais polítics i opcions personals ben diversos. Sostinguda durant anys, fins a la victòria (amb relació al servei militar obligatori). Saber per què fem les coses, quins són els objectius i els passos, preveure situacions i respostes, preparar-se… És més eficaç i ajuda a acceptar els ritmes o fins i totes les tàctiques discrepants.