Dolors Sabater: “Junts i ERC governen com si governessin amb el PSC”

La CUP-Guanyem encara el nou curs polític amb un regust estrany. Tot just un any i mig després d’haver investit un altre govern d’Esquerra i Junts, es declaren més a l’oposició que mai i parlen de “sociovergència republicana”. A mitjan any vinent, el president Pere Aragonès s’hauria de sotmetre a una moció de confiança, però no ho farà: la CUP no va donar suport al darrer pressupost i no veu cap raó per fer-ho ara. Parlem amb Dolors Sabater (Badalona, 1960), presidenta del grup parlamentari, sobre com esperen tornar a tenir influència parlamentària i com ha vist els episodis més intensos d’aquest estiu, com ara la suspensió de la presidenta Laura Borràs, a la qual la CUP va donar suport.

—La mesa del parlament ha ratificat la suspensió de la presidenta Borràs. Junts demanava de revocar-la, adduint que l’ONU ha dit que l’estat espanyol va violar els drets de quatre presos polítics perquè van ser suspesos abans de ser condemnats. ERC no ho troba equiparable, diu que la suspensió de Borràs és irreversible. I la CUP?
—És un cas sensible, però són dues coses molt diferents. El dictamen de l’ONU fa referència a una ordre judicial. Ara parlem d’una normativa pròpia del parlament. És innegable que la persecució que ha patit Laura Borràs s’incrementa perquè és independentista, però la normativa del parlament és diàfana. L’única cosa que hi ha en aquest cas és una aplicació estricta del reglament, perquè a més a més no hi pugui haver cap vinculació de l’independentisme amb la corrupció.

—Penseu que un cas així pot ser un muntatge?
—Amb l’estat espanyol no es pot descartar res, però nosaltres no som jutges. No hem de decidir sobre la culpabilitat o la innocència de cap diputat. Però hi ha una norma del parlament que estableix la suspensió temporal en aquests casos.

—Després del cas Borràs, continueu pensant que és raonable tenir un article que permet de suspendre diputats electes que encara no han estat jutjats?
—Si és per casos de corrupció, sí. La mateixa ONU preveu que en segons quins delictes imputats pugui haver-hi suspensió. La presumpció d’innocència sempre s’ha de respectar i hem d’estar alerta als muntatges, però tots els delictes que imputaven als presos polítics eren vinculats al Primer d’Octubre. Fins i tot els de corrupció, que eren vinculats a les despeses d’organització. No té res a veure amb un diputat encausat per un possible cas de corrupció. Una altra cosa és que el sistema judicial, que és part de la causa general contra l’independentisme, carregui més fort contra un cas de corrupció si el polític és independentista. La situació és delicada. Perjudica la persona, el parlament i l’independentisme. Tant de bo no haguéssim arribat a aquest punt. Les posicions que cadascú tenia se sabien abans que el tema esclatés i s’hauria pogut evitar d’arribar a aquest extrem.

—Voleu dir que la presidenta Borràs hauria d’haver dimitit.
—Vull dir que hi havia molts passos anteriors a fer abans d’arribar a aquest punt.

—S’hauria d’haver demanat més assessorament jurídic, abans de prendre una decisió tan important com suspendre una presidenta del parlament?
—S’hauria hagut de fer si hi hagués hagut dubtes sobre si l’article era aplicable. Aquest cas no en plantejava. Per això no es va demanar l’informe. La CUP-Un Cicle per a Guanyar ha estat coherent. Aquest article ja es va votar justament a proposta de la CUP. Tothom sabia què faríem.

—Sobre el vot delegat de Lluís Puig, ERC proposa una reforma del reglament del parlament per a tornar a comptar-lo. Hi esteu d’acord?
—La reforma està pendent de fa temps. Des del primer dia hem defensat els drets polítics del diputat Lluís Puig. Jo mateixa vaig votar per ell el dia que es va elegir la presidenta del parlament, en què la CUP es va abstenir. També vaig suspendre una comissió de Cultura quan no es va garantir que pogués votar. Vam votar telemàticament durant la covid: s’han d’ampliar els supòsits en què això es pugui fer. També calen modificacions per a frenar actituds de l’extrema dreta, contra la discriminació… Hi ha molts motius per a reformar el reglament, però la reforma no pot ser una excusa per a privar els drets de ningú.

—De tota manera, en casos com el del diputat Juvillà, no n’hi ha prou amb una reforma del reglament. Cal una intervenció política.
—Som en un estat autonòmic. Per això volem la independència. Per regir-nos amb institucions que governem de debò nosaltres. El 6 i el 7 de setembre de 2017 hi va haver una intervenció política per a preservar els funcionaris del parlament de les seves obligacions amb l’estat. També amb el 155. En el cas de Pau Juvillà, justament perquè hi havia aquestes dificultats del funcionariat, no hi va haver una posició política valenta, o no es va fer un pas més, i en el cas de Lluís Puig sí que s’ha fet. No ens podem quedar només encotillats en allò que diu la normativa estatal, perquè sempre serà al servei de la causa general contra l’independentisme. Hi ha un marge d’actuació política en qüestions de desobediència.

—Teniu intenció de negociar el pressupost de l’any vinent amb el govern?
—No tenim cap indicador que ens parli d’un canvi de rumb polític d’aquest govern. Ha fet tot el contrari del que vam acordar per a la investidura. El govern de Junts i ERC s’ha dedicat a estabilitzar l’estat, diluir el conflicte per a l’autodeterminació del poble català, i no ha posat la força de la majoria independentista al parlament al servei d’una negociació de confrontació per avançar ni cap al dret de l’autodeterminació, ni l’amnistia, ni el cessament de la repressió i la persecució de l’independentisme. Ni tampoc una agenda social que doni resposta a les necessitats de la classe treballadora i a les crisis greus que tenim damunt. No veiem que aquest govern proposi res diferent que ens permeti de posar-nos a negociar cap pressupost. No es tracta de negociar partides, sinó un enfocament de legislatura. I en allò que vam acordar, que havia de portar el país cap a l’esquerra amb polítiques socials i econòmiques i cap a la independència en política nacional, no hem fet cap pas endavant. Només passos enrere.

—Parleu d’estabilitzar l’estat espanyol. En el pre-acord de la CUP amb Esquerra vau accedir a donar dos anys de marge a la taula de diàleg. Reconèixer l’estat com un actor que pot dialogar no és contribuir a estabilitzar-lo?
—Nosaltres no hi estàvem d’acord, amb la taula de diàleg. Però que Esquerra volgués aquests dos anys de marge no va ser utilitzat per impedir l’acord. L’acord deia que el diàleg havia de ser per a exigir que es parlés d’autodeterminació i d’amnistia. A hores d’ara ja hauríem de tenir la data del nou referèndum. És el que havien d’anar a buscar.

—Però la CUP considera possible que l’estat espanyol, amb els incentius que té ara, doni una data per a un nou referèndum? Ho considerava fa un any i mig?
—Ara no. Nosaltres no hi crèiem, en això. Però l’única defensa d’Esquerra per a ser a la taula de diàleg era forçar l’estat a aconseguir el que necessita aquest país. Reconèixer el conflicte i donar-li sortida. I la sortida requereix el dret d’autodeterminació, una nova data per a un referèndum acordat que no sigui perseguit i reconèixer-ne el resultat, l’amnistia absoluta i el final de la persecució.

—Però amb quins incentius?
—Home, els incentius els havia de posar damunt la taula Esquerra! Precisament la crítica que nosaltres fem és que el 52% de vots independentistes, amb la força que li donava per a plantar-se davant l’estat, era un incentiu. El govern espanyol necessitava els vots d’Esquerra per a la seva estabilització. Ara no, ara ja no els té.

—Però quins incentius havia de tenir Esquerra per a posar incentius al govern espanyol, si la CUP ja li facilitava la investidura tot i no creure en la taula?
—Complir l’acord. L’havien de complir.

—Per complir-lo la CUP havia de ser el soci prioritari i gairebé únic del govern. I ja no ho és. A què atribuïu que la CUP hagi perdut el poder de posar el govern de la Generalitat entre l’espasa i la paret?
—A la voluntat del govern. Nosaltres vam tenir un poder per a condicionar l’acord de govern, això ens va portar a negociar la investidura, però el govern va incomplir l’acord amb la CUP a partir de l’endemà mateix. Amb coses tan bèsties com negociar projectes d’estabilització absoluta amb l’estat, amb l’Íbex i amb la patronal com l’ampliació de l’aeroport o voler fer uns jocs olímpics. L’agenda de l’estat. El paper de condicionants del govern el vam perdre quan el govern va decidir no complir l’acord d’investidura.

—Durant el mandat de Quim Torra us va semblar que hi hagués cap indici que Esquerra i Junts volien cap confrontació amb l’estat?
—Si la pregunta és “com és que us vau fiar que es compliria l’acord, sabent el tarannà majoritari d’aquests partits?”, home, perquè vam dedicar molt de temps a aquestes negociacions. Cada moment polític és el que és. En plena crisi per la covid i en ple agreujament de l’ofensiva de l’estat contra l’independentisme, ens va semblar que ens havíem de posar al servei que la majoria independentista pogués tirar endavant amb una agenda de confrontació. Si no, segurament hi hauria hagut un govern que no seria independentista. Nosaltres tenim un compromís amb la independència i amb la transformació social i econòmica. Vam tenir un paper de responsabilitat. Vam condicionar al màxim perquè passés. Que no hagi estat així no és culpa nostra. Junts i Esquerra governen amb una sociovergència. Junts i Esquerra, i ho reitero perquè Junts de vegades té posicionaments crítics en la paraula però no en els fets concrets ni en l’agenda. S’ha volgut dir que nosaltres érem els socis preferents, però l’agenda efectiva d’aquest govern de Junts i Esquerra és governar com si governessin amb el PSC. Sociovergència republicana.

—Això vol dir que considereu, en la legislatura vinent, de no acceptar com una cosa irrenunciable que el govern sigui independentista? En la investidura vinent, si l’independentisme té majoria, considerareu votar que no? O no presentar-vos a les eleccions?
—És impossible pensar-hi sense saber què haurà votat el poble ni quina representació hi haurà al parlament. La CUP no és un partit clàssic. És una organització d’unitat popular que pren les decisions de baix a dalt. Va ser l’independentisme popular qui va fer que els partits posessin a l’agenda política la independència i l’autodeterminació. Una organització així no pot prendre decisions per a d’aquí a tres anys. No ho farà en funció de vetar sigles, sinó de projectes i d’objectius polítics. La confrontació més gran que ha tingut el règim del 78 ha estat gràcies a l’independentisme: serà gràcies a l’independentisme que aconseguirem l’alliberament social. Ho veiem cada dia quan aprovem mesures socials, per exemple en matèria d’habitatge, i el Constitucional ho tomba. La independència és imprescindible. El que no podíem permetre de cap manera és que, amb el conflicte obert i havent-hi una majoria independentista al parlament, no s’articulés un govern independentista, compromès a fer polítiques d’esquerres.

—Us en penediu?
—No, nosaltres pensem que és lamentable que Esquerra i Junts hagin malbaratat un acord que era boníssim. Les solucions que nosaltres posem damunt la taula no són solucions de la CUP i Guanyem. Són solucions de la majoria popular d’aquest país. Quan parlem de desprivatitzar el 061, de tenir una banca pública, de tenir una farmacèutica pública, tot això són millores per al país, per a la classe treballadora. Lamentem que Junts i Esquerra hagin malbaratat un acord que era per a avançar cap a la independència i millorar les condicions de vida material. En lloc d’això, han tornat a posar a l’agenda el Hard Rock, han tornat a invertir milions en el Circuit de Catalunya, i que si l’ampliació de l’aeroport i que si els jocs olímpics. Models que precaritzen la vida de la majoria de la gent, que no solucionen res i que a més a més no fan evident el conflicte de Catalunya amb l’estat. Si algú s’ha de penedir de res són Junts i Esquerra.

—Us sentiu completament a l’oposició?
—Ens agradaria tenir motius per a no ser-hi. Això voldria dir que hi ha compromís a avançar cap a la independència i cap a una transformació econòmica d’aquest país.

—Anireu a la manifestació de la Diada? El president Aragonès ha dit que no hi aniria perquè creu que el to és contra els partits.
—La Diada és una oportunitat importantíssima perquè la gent prengui els carrers. L’independentisme ha de tornar a prendre els carrers.

—Què en penseu, de l’acord a què van arribar ahir els sindicats i el Departament d’Educació?
—Era una reivindicació de fa molt de temps. La cosa greu és que s’hi hagi hagut d’arribar dos dies abans de començar el curs. I queda molt per negociar: aquesta reivindicació era important, però totes les altres no s’han resolt. L’inici de curs és marcat per la conflictivitat entre el departament i la comunitat educativa, per la petició reiterada de la dimissió del conseller Cambray, que no ha sabut dialogar amb els sindicats ni ha donat respostes a coses tan greus com la qüestió del calendari, el decret de plantilles, l’atenció a la diversitat i la privatització encoberta del sistema educatiu.

—També arriba marcat per l’ajornament de la decisió judicial sobre el 25%. El conseller Cambray i el govern hi han reaccionat amb triomfalisme.
—No hi ha cap motiu per al triomfalisme. Tot al contrari. Això només és un compàs d’espera. L’atac ferotge de l’estat contra la llengua no s’ha aturat. Aquest impasse és senzillament perquè el TSJC ho ha elevat al Constitucional. Tard o d’hora hi haurà una nova ofensiva i nosaltres serem en pitjors condicions per a fer-hi front, perquè el decret llei que es va aprovar és un pas enrere respecte de la protecció del català que oferia la llei de política lingüística. El que ha de fer el conseller Cambray és preparar-nos per als nous atacs i per a revertir les noves dades del retrocés del català a les aules.