Dolors Feliu: “Cal que ens marquem un horitzó, perquè la independència deixi de ser una nebulosa”

Ahir Dolors Feliu acudia el seu primer acte com a presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. La territorial de l’ANC d’Arenys de Mar celebrava els primers deu anys i la nova presidenta de l’entitat hi va voler participar. Entre les moltes activitats que es van organitzar, hi havia, a primera hora de la tarda, una entrevista a Dolors Feliu. La primera que ha fet com a presidenta de l’Assemblea. A continuació us reproduïm l’entrevista que li va fer la periodista de VilaWeb Txell Partal.

—Vau néixer a Roda de Ter ara fa cinquanta-set anys. Sou advocada i heu exercit alts càrrecs a la Generalitat de Catalunya. En el vostre currículum es destaca que vau ser l’advocada que va intentar d’evitar la retallada de l’estatut. Com us presentaríeu a aquella gent que no us coneix?
—Tot això que has dit és cert. Soc advocada, especialista en dret constitucional. En aquest moment segurament el que té rellevància, com a presidenta de l’Assemblea, és que durant molts anys vaig haver d’exercir la meva professió davant el Tribunal Constitucional espanyol defensant les lleis de Catalunya. Va ser llavors quan em vaig adonar que aquest tribunal i l’estat espanyol jugaven amb unes cartes marcades. Vaig entendre que, exercint d’advocat, no aconseguiria mai la finalitat de la meva professió, que era defensar les lleis catalanes. No podia defensar allò que decidia la població de Catalunya, en la seva llibertat per a decidir el seu futur. I aquesta lluita em va fer adonar que havia de moure’m fora de la meva professió. Havia d’assolir d’una altra manera la possibilitat de fer les lleis que volguéssim. I això només ho podia fer defensant la independència de Catalunya. Això al final m’ha portat a l’activisme, com una part de la meva vida.

—Per tant, us feu independentista arran de les retallades de l’estatut?
—No, abans. Diria que va ser el 2008 quan ho vaig començar a ser totalment. Vaig veure que no hi havia alternativa. En aquell moment era professora de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, i entre la gent del sector ja sabíem que la sentència de l’estatut aniria malament. Recordo haver anat a reunions on tothom veia clar que hi hauria molts punts que considerarien inconstitucional. I en aquell moment vaig perdre l’esperança. Vaig decidir que havia de canviar de xip. Vaig entendre que la voluntat de la ciutadania de Catalunya no es defensa davant el tribunal Constitucional espanyol, es defensa d’una altra manera, amb la independència.

—I com ho vau fer? Vau militar en algun partit o entitat?
—El 2008, manava el tripartit a la Generalitat, em vaig fer de Convergència. En aquell moment, em va semblar que eren els que feien oposició a tots aquells atacs. Hi vaig treballar molt intensament durant un temps, i vaig lluitar des de dins per canviar-ho, però no ho vaig aconseguir. Fa anys que he deixat la militància. De tot això, en recordo un moment important. Vaig escriure el llibre Manual per la independència, que va despertar un gran interès. Recordo que fins i tot el president Mas el va recomanar aquell any per Sant Jordi. Era el 2013, quan encara li costava dir la paraula “independència”. De fet, crec que va ser de les primeres vegades que la va dir.

—I la relació amb l’Assemblea quan va començar?
—De seguida, el 2012 ja hi treballava. Vaig entrar a Juristes per la Independència. Encara no havia publicat el llibre i l’esborrany ja circulava per la sectorial. Era un moment en què necessitàvem idees. Vam fer molta feina. També he estat a la territorial de Sant Martí. Però no tan sols he estat a l’Assemblea. Després, diversos juristes vam fundar el Col·lectiu Praga. I hem estat a totes les accions que s’han fet jurídicament a la Unió Europea i a casa nostra.

—Per què ara feu el pas d’assumir la presidència de l’entitat?
—Ha arribat el moment. Durant aquests anys, malgrat que he continuat fent coses relacionades amb l’activisme, he exercit alts càrrecs a la Generalitat i això era incompatible amb el fet de formar part del secretariat nacional de l’ANC. Però ara ja arribat un moment en què la situació política s’ha deteriorat i he deixat tots els alts càrrecs que tenia dins la Generalitat. Feia molt temps que pensava que m’havia de presentar. Com et deia, la vinculació amb l’ANC és de fa molts anys. De fet, el millor elogi que m’han pogut fer aquests dies és que era una companya més de l’Assemblea. D’aquelles de base, de les de sempre.

—Com voleu que sigui la vostra presidència?
—A mi m’agradaria que fos primus inter pares, com diem en dret. És a dir, m’agradaria ser una que va davant entre tots els iguals.

—Com és això d’assumir la presidència d’una entitat, en què els anteriors presidents han estat represaliats?
—[Rumia] L’Elisenda Paluzie, no ho ha estat, no?

—Ha estat espiada per l’estat espanyol amb Pegasus…
—[Riu] Cert! No ens hem de deixar arronsar per aquesta repressió. I això vol dir que no ens hi hem de recrear massa, amb això. No hi penso, en això. Penso més aviat en l’horitzó i com podem fer la independència. L’octubre del 2017 vam tenir por de fer la independència i que això impliqués una gran repressió. El problema del 2017 és que  no vam pensar què passaria si no fèiem la independència. Pensàvem que si no la fèiem, l’estat espanyol no ens atacaria. I no va ser així. No la vam fer i l’estat espanyol ens va atacar. I l’atac més fort no van ser les garrotades de la policia durant el Primer d’Octubre. Aquest mal físic va ser més fàcil de superar. Potser ha costat molt més el mal que han implicat els empresonaments, la judicialització de l’activisme, la repressió a la gent que treballava en entitats socials o a l’administració, tots aquests nois joves que tan injustament han estat reprimits. La repressió ha estat el preu que hem hagut de pagar per no haver fet la independència. I aquesta repressió no s’acabarà fins que no fem la independència. Abans em preguntaves per què em presentava ara?

—Sí…
—Doncs per això, ara és un bon moment per a fer la independència. Ho tenim pendent, ho hem de fer. Cal fer feina en aquest sentit. No puc tornar a la meva professió tan tranquil·la, a fer escrits per al Tribunal Constitucional espanyol. Ho faig, però ara ja sé que no hi ha retorn. Per anar endavant, necessitem fer la independència. Crec que ara és un bon moment.

—Ahir dèieu que el gran objectiu d’aquest mandat és reactivar l’independentisme. Com es fa això?
—Amb un horitzó. Vam tenir un moment culminant durant el Primer d’Octubre. Però han passat cinc anys i hem estat molt de temps sense saber com continuar, què havíem de fer… La repressió hi ha tingut un paper molt important. Hem dedicat massa esforços a barallar-nos entre nosaltres. La pandèmia tampoc no ho ha fet fàcil. Tot just ara es comencen a activar les coses. Encara hi som. Continuem volent la independència. Cal que ens marquem un horitzó, perquè la independència deixi de ser una nebulosa. Hem de començar a fer efectiva la idea de la independència. Tenim la sort que el secretariat sortint ha fet un full de ruta ja pensant en aquest horitzó: fer la independència.

—Creieu que la gent té ganes de sortir al carrer? No està trista i desanimada, fins i tot enfadada?
—Ells diran com se senten. Jo només puc dir que l’ANC posarà sobre la taula una manera de fer la independència. I que serà cridat a participar-hi tothom qui la vulgui. Cal que tothom tingui clar que la independència no ens la farà ningú, l’hem de fer nosaltres. I, per tant, si la volem, que jo crec que sí, cal que la gent s’aixequi i es posi a treballar. La nostra feina és trobar la manera de fer-la. Estem preparats per a lluitar braç a braç i fer allò que hem vingut a fer.

—La llista cívica és la fórmula que heu considerat oportuna per a fer efectiva la independència?
—La llista cívica ens posa en el focus, un moment de vot. El Primer d’Octubre l’eina que teníem més potent va ser el vot, la democràcia. I és veritat, que ja hem votat, ho vam fer el 2017. Ens vam apoderar. Però ja han passat cinc anys. No som els mateixos. Han passat moltes coses, n’hem après. Per tant, crec que hem de refermar aquest moment. I això, ha de ser el que ens doni l’empenta per aconseguir la independència.

—Què vol dir una llista cívica?
—No ha de ser un vot sec, sinó que ha d’anar embolcallat de mobilitzacions. Cal treballar per veure com convertim aquest vot sec en un vot per la independència. En realitat això es pot fer de moltes maneres. Nosaltres parlem de llista cívica, però també pot ser un referèndum. Però sempre acompanyat de mobilitzacions. En realitat, d’ocasions per a aixecar-nos i protestar no ens en falten. Els últims mesos hi ha hagut tota la qüestió de la immersió lingüística o de l’espionatge de Pegasus. Cal que ens mobilitzem. A mi em ve al cap tot allò que vam viure durant l’empresonat de Pablo Hasel o durant la sentència del 2019. Els joves hi van tenir un paper clau. Segurament, estaria bé aprofitar un moment d’aquests per mobilitzar-nos i demanar eleccions. I si els partits no es mouen, cal promoure la llista cívica.

—Però com seria aquesta llista?
—Pot ser de moltes maneres: una llista transversal, o, si els partits no s’hi volen afegir, una llista feta per la gent disposada a fer aquest pas.

—Aquesta llista s’ha d’entendre contra els partits o amb els partits?
—Això dependrà del seu capteniment. Ara mateix, molts independentistes no confien en els partits, perquè no tenen cap projecte per a la independència. Per tant, ara mateix seria una llista sense els partits. Si els partits demostren que tenen un projecte per a fer la independència, tot pot canviar. Però un parlar per parlar no serveix. Calen fets.

—Com ara què?
—Per exemple, podrien reclamar que tots els diputats i senadors independentistes que hi ha a Madrid tornessin cap aquí. O el Parlament de Catalunya podria aprovar una proposta per a canviar la constitució espanyola i que es reconegui el dret d’autodeterminació. I mobilitzar actors internacionals de renom, com ara Nicola Sturgeon o Zelenski. Els partits han de demostrar que tenen un projecte independentista. Han de recuperar la confiança del vot independentista. Això no depèn de l’ANC, sinó d’ells mateixos. Estic convençuda que els independentistes estem a punt per a fer el pas. Avui un senyor d’aquí, d’Arenys de Mar, m’ha dit una cosa interessant. Deia que estem cansats que es juguin dues partides. Una partida és la que juguen els partits, fent coses estranyes, com ara fer-se fotos amb el president Sánchez. I l’altra és la de la gent. Això no pot ser. Només hi ha d’haver una partida, la de la independència.

—Quina relació ha de tenir l’Assemblea amb els partits polítics?
—L’ANC s’ha de relacionar amb els votants, és a dir, amb la gent. És això que ens ha d’importar.

—Fins fa poc formàveu part del Consell per la República. Precisament hi vau renunciar per centrar-vos en l’ANC. Quina relació ha de tenir l’Assemblea amb el Consell per la República i Òmnium? Cal treballar conjuntament?
—Sí, hem de col·laborar. De fet, en el full de ruta de l’Assemblea hi ha previst un congrés independentista amb totes les entitats. Avui n’he parlat amb l’Ona Curto, presidenta del parlament del Consell per la República. Hem acordat de buscar una data. Totes les entitats independentistes hem de fer feina conjuntament. Però crec que ara mateix el projecte que hi ha sobre la taula és el nostre, el de l’Assemblea. Som els que tenim un full de ruta clar. Ara, serà benvingut tothom que s’hi vulgui apuntar. És clar que caldrà contrastar opinions i debatre. Com vam fer ahir, per exemple, en el secretariat de l’ANC. Ahir vam debatre molt. La gent potser es pensa que ens barallem, però no, som gent amb idees clares i debatem. Ara, tots anem cap a la mateixa direcció. I això mateix ha de passar en la resta d’entitats.

—Parlant d’aquest dissabte. Moltes vegades hi ha la sensació que als socis de l’Assemblea els costa d’entendre com funciona l’elecció del president de l’entitat. Hi ha gent que es queixa que el més votat no sigui qui dirigeix l’entitat. Els estatuts ho marquen així. Però a cada elecció hi participa més poca gent… Cal repensar-ho?
—No crec que els vots depenguin d’això. Aquests últims temps no s’ha visualitzat un projecte clar. Fins fa molt poc, no sabíem per què ens havíem de mobilitzar. Ens faltava un horitzó, però per sort ara el tenim clar. Els afers interns de l’ANC fan parlar molt; tanmateix, no crec que despertin tant d’interès en els ciutadans. En realitat, hi ha moltes institucions que trien la presidència com nosaltres. La realitat és que ahir tots vam deixar molt clar que veníem a treballar i que ho faríem conjuntament. Jordi Pesarodona serà un vice-president molt bo, com també Uriel Bertran. Podem tenir visions diferents, però tots anem cap a la mateixa direcció.

—Ara a treballar, de cara la Diada?
—Sí, ara ens posarem a fer feina per fer una gran mobilització l’Onze de Setembre. Però abans treballarem per si ens hem de mobilitzar dimarts, si hi ha finalment un ple per a aprovar la modificació de la llei d’immersió lingüística o l’alternativa que hi hagi. Farem feina també per a la Via Pirinenca, que organitzem aquest estiu. I anirem a moltes celebracions dels deu anys de l’Assemblea arreu del país, com la d’avui aquí, a Arenys de Mar. Fa un dia que sóc la presidenta de l’Assemblea, però ja anem a tot drap. L’Assemblea va a tot drap i jo ara l’única cosa que faig és afegir-me a tota la feinada que ja anys que fa molta gent. Tot és en marxa. Som una organització magnífica.

—I tot això no és retribuït.
—No, no és retribuït…

—Com es gestiona això?
—És la grandesa de l’ANC. Estic convençuda que l’Assemblea manté la confiança de la gent per això. La gent sap que l’ANC funciona gràcies al voluntariat de moltíssimes persones. I això fa que tothom es fiï que el nostre objectiu és la independència.