Dolors Feliu: “No em presento al secretariat de l’Assemblea, no tinc forces”

Tot semblava indicar que la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Dolors Feliu, no continuaria al capdavant de l’entitat. Però, malgrat que feia temps que corria aquest rumor, Feliu havia reduït les aparicions públiques després de la votació dels socis contra la llista cívica. Avui trenca el silenci en una entrevista a VilaWeb, en què explica que s’ha buidat i no es troba amb forces per a continuar al capdavant de l’Assemblea. Per això ha decidit de no presentar candidatura al secretariat nacional. Malgrat tot, està satisfeta de la feina feta aquests anys.

Feliu celebra que s’hagi presentat tanta gent a les eleccions del secretariat nacional, que es faran després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat que ara com ara no se saben les xifres exactes, la presidenta diu que s’hi ha presentat més gent que les darreres vegades. “Crec que això és així per la feina que hem fet aquest mandat. Si no fem res som morts. En canvi, si mous idees es creen debats, i això al final acaba fent que es produeixin projectes. Fa que la gent pensi que pot participar en l’Assemblea i fer-hi coses. Només així aconseguirem que hi hagi un independentisme viu.”

—El gran dubte aquests dies és si Dolors Feliu es presenta a la reelecció. Ja ho heu decidit…
—No em presento al secretariat de l’Assemblea. No he presentat candidatura. Passa que no em semblava gaire important dir-ho. M’hauria estimat més esperar la publicació provisional de les candidatures, perquè em sembla que van agafant bastant pes els personalismes. M’hauria agradat més que sortís o no el meu nom quan es publiqués tota la llista provisional dels candidats. Però, com que en el secretariat vaig dir “els que us presenteu” i alguns ja han interpretat que no em presentava, crec que és el moment de revelar la meva decisió.

—Per què no us presenteu?
—Aquests dos anys han estat de molta intensitat, i crec que pertoca no presentar-me. Pertoca deixar l’entitat i que uns altres n’agafin el relleu. És veritat que han estat dos anys en què hem tingut de tot. Hem tingut coses que ens han fet estar en tensió, evidentment. El projecte de llista cívica ha estat molt potent. Però també hem tingut molts moments de gran il·lusió. Tot plegat és molt bonic, però també implica un desgast personal. Tota l’entitat ha fet un esforç enorme, i jo també. Em tranquil·litza pensar que es presenta molta gent que ha treballat molt aquest mandat amb el projecte de la llista cívica. La consulta va deixar una ANC on hi havia dubtes. Hi va haver molt poca diferència entre el sí i el no. El projecte de llista cívica ha estat molt ben valorat, malgrat el no. Cap de les dues opcions no va obtenir el 50%. Crec que aquest projecte ha aconseguit de despertar l’Assemblea. Ha posat sobre la taula que cal un projecte polític dins l’entitat per a assolir la independència. Ens cal un projecte realista, com ho ha estat el de la llista cívica. Crec que és important, perquè això ajuda a la mobilització. Crec que aquesta vinculació entre projecte per a fer la independència i mobilització és la gran aportació d’aquest mandat. I ho demostra el fet que s’hagi presentat tanta gent al secretariat nacional. Però, malgrat tot això que dic, jo no tinc forces per a un segon mandat. He de ser honesta. Es necessita molta energia per a presentar-se a un lloc de presidència de l’Assemblea.

—Per tant, no sentiu que el no a la llista cívica fos un vot contra la vostra presidència?
—No, de cap manera. Hi va haver molta gent que hi va votar a favor. La llista cívica era un projecte que s’havia votat en els fulls de ruta de l’entitat. Era una obligació d’aquest mandat posar-la sobre la taula. Nosaltres ho hem fet d’una manera intensa, seriosa, sincera… Hem tingut molt de suport de les bases, hi ha hagut un debat públic. Valoro positivament tot això que ha passat. Crec que ha estat un èxit per a l’Assemblea.

—Abans heu dit que s’ha presentat molta gent al pròxim secretariat?
—Sí, de moment no s’ha fet públic qui es presenta. Però sí que us puc dir que s’hi ha presentat més gent que en les eleccions anteriors. Vull celebrar que s’hi presenti tanta gent, és una gran notícia per a l’entitat. I crec que això ha estat així per la feina que hem fet aquest mandat. Si no fem res som morts. En canvi, si mous idees es creen debats, i això al final acaba fent que es produeixin projectes. Fa que la gent pensi que pot participar en l’Assemblea i fer-hi coses. Només així aconseguirem que hi hagi un independentisme viu.

—Per tant, heu viscut aquestes crítiques com una cosa positiva?
—Les he viscudes pensant que hi havia debat. Encara que de vegades n’hi ha hagut algunes de cruentes. Reconec que el debat no ha estat sempre agradable. De vegades hi ha hagut un atac personal que no ha estat agradable. Però que hi hagi debat és bo. De vegades dic que a l’assemblea hi ha molta passió, que fa que hi pugui haver certes tensions. Tanta passió ens porta a un debat molt viu. Per bé que sí, penso que certes actituds no calien. Però ho he viscut com una cosa que havia d’acceptar, perquè somous molt. També he de dir que he rebut crítiques de gent molt assenyada. Hi ha hagut gent del secretariat nacional que ha estat molt crítica amb el projecte de la llista cívica, i n’he parlat molt. Tots saben que tenen el meu respecte. Hem actuat amb transparència. Arribarem més lluny si fem una crítica argumentada i tranquil·la.

—És difícil de gestionar l’Assemblea?
—Sí, és clar. No és fàcil. Però també és molt emocionant. Quan ets a la presidència de l’Assemblea vius tantes coses en un dia que és com si hagués passat una setmana.

—Hi ha molta tensió dins l’independentisme; això fa més difícil de raonar?
—Sempre és més fàcil i productiu raonar sense tensió. Intentar no personalitzar, sinó objectivar i parlar de projecte. Això sempre és més productiu. He fet un gran esforç perquè això fos així. De fet, ha fet un esforç tota l’assemblea. Tots aquests debats que hem fet arreu del territori en són un clar exemple. Es diu molt que estem crispats, però a mi em sembla que som vius. I tot això també respon al fet que no puguem aconseguir la independència, o no sapiguem com fer-ho… Això origina unes dinàmiques de voluntats enfadades o decebudes.

—Aquest cap de setmana hi ha hagut tensió entre l’ANC de Sabadell i el secretariat nacional perquè la local volia fer un acte amb el partit d’extrema dreta Aliança Catalana.
—Ara mateix això s’ha resolt. L’Assemblea de Sabadell ja ha anunciat que no faran aquests actes. Cal recordar que l’Assemblea és una sola entitat, té un sol NIF. Les assemblees territorials són seus d’una única entitat. Per tant, poden fer els actes que vulguin però sense contravenir les indicacions de la nacional. No m’invento res, és així com és previst al reglament de règim intern i als estatuts. En conseqüència, l’ANC de Sabadell ha de complir allò que va decidir el secretariat aquest dissabte. No es faran actes amb candidats electorals. L’Assemblea no hi donarà cobertura.

—Però a Twitter l’ANC de Sabadell us acusa de tallar-los les ales. Diu que heu trucat a la local dient que no pagaríeu el lloguer de la sala.
—Farem tant com puguem perquè es compleixin la normativa. Crec que el fet més important era que no hi hagués aquests actes en contra la voluntat de l’Assemblea. No es pot donar veu a algú que contravé el compromís de l’Assemblea contra la xenofòbia i el racisme, a més del seu compromís amb els drets humans. No es pot donar veu a aquests discursos dins l’entitat.

—Per tant, ara cap ANC local no pot fer cap acte amb un candidat? Tampoc amb la resta de partits independentistes, més enllà de l’extrema dreta?
—No, perquè al final s’instrumentalitza molt l’Assemblea. I en la campanya electoral ho volem evitar… Volem fer que l’Assemblea no prengui cap posició dins l’independentisme. A més, en aquest cas, això que havien organitzat vulnerava el nostre codi ètic. El secretariat té un compromís a mantenir els drets humans com a primer frontispici de l’entitat. És una entitat que vol assolir la independència amb mitjans pacífics, democràtics i respectuosos amb els drets humans. Fugint del discurs de l’odi, i de qualsevol discriminació per raó d’origen, ètnia o religiosa, per exemple.

—Us preocupa que creixi l’extrema dreta dins l’independentisme…
—Esperem que tot plegat sigui una onada menor que això que es diu. De vegades aquestes coses s’inflen i ja veurem què passa… Però, evidentment, serà un dels reptes que tindrà el nou secretariat nacional. Ho hem vist a la resta d’Europa. Emergeixen a moltes societats. No pot ser que ens deixem arrossegar cap a un concepte d’independència que no se centri en allò que fa necessari un estat propi. Perquè, precisament, molt bona part d’aquests problemes i d’aquests odis i posicions vénen del fet que no tenim aquest estat propi on puguem gestionar les nostres relacions amb els altres estats o el control de fronteres… Tampoc no podem gestionar la integració social del país. Tenim un greu problema a les escoles, amb el català, i també amb els serveis socials. I això només ho podem gestionar si tenim un estat propi. Anar assenyalant certes capes de la societat com els únics culpables de tot no hauria de ser el discurs de l’independentisme.

—Ara que us n’aneu, què us ha quedat pendent?
—Aconseguir la independència del país. Tot i que sé que és difícil, crec que tothom que arribi al secretariat nacional de l’Assemblea té la il·lusió de fer-ho possible. O, si més no, deixar-ho tot a punt perquè falti molt poc per a assolir-ho. Sé que és molt difícil, però he destinat totes les energies a obtenir-ho. Creia que la llista cívica ens podia obrir una porta. Jo no veig la independència com una quimera, la veig com una cosa possible.

—Preparant-me l’entrevista, he anat a cercar la primera que vau fer com a presidenta de l’ANC. Hi dèieu que calia que ens marquéssim un horitzó perquè la independència deixés de ser una nebulosa. Això també ho tenim pendent?
—Ens havíem marcat com a objectiu les següents eleccions al Parlament de Catalunya, però malauradament no ho seran, no ho hem aconseguit. Ens ha faltat aquesta determinació perquè aquesta data fos clau per a assolir la independència de Catalunya. Però deixem aquesta relació que comentàvem abans entre la necessitat que hi hagi un projecte per part de l’Assemblea, que tingui com a horitzó fer la independència d’una manera efectiva. Cal tenir una cosa molt tangible com a projecte, com ho ha estat la llista cívica. Perquè al final això mobilitza la gent. No pot ser que el projecte de l’ANC sigui només sortir cada Onze de Setembre a demanar la independència, cal un projecte. Hem d’explicar com volem assolir la independència. I cal que sigui realista.

—Parlant de mobilitzacions, la setmana passada vam saber que hi ha tres persones més a l’exili. En un altre moment, l’ANC hauria fet una crida a la mobilització. Per què ara no?
—L’Assemblea s’ha mobilitzat molt. Però s’ha de tenir en compte que aquests últims anys els partits ens han portat cap a aquesta negociació amb l’estat sobre l’amnistia, els indults, la modificació del codi penal. I nosaltres fa molt temps que diem que en realitat només la independència ens ajudarà a acabar la repressió. Però els partits aposten per unes vies que diuen que són miraculoses, i sabem que no ho són. Així i tot, ens continuem mobilitzant. Jo avui aniré a Girona a donar suport a Josep Campmajó, que és un dels encausats pel Tsunami. Però aquesta posició dels partits que volen negociar amb l’estat la rebaixa de la repressió no ens porta enlloc. Segurament tots plegats hauríem de fer una reflexió molt més sincera sobre què significa la repressió. Nosaltres tenim molt clar que negociant amb l’estat espanyol aquí no s’acaba res. En tenim la prova amb aquests nous exilis. Per tant, sí, ens continuem mobilitzant, però també hem de ser conscients que hi ha un joc dels partits per a anar cap a unes altres vies, per mirar de superar aquesta repressió, i clarament això no dóna els fruits desitjats.

—Però l’Assemblea no va pensar a convocar concentracions a tots els municipis, la setmana passada? O quan va sortir la sentència d’Adrià Sas? Abans ens convocàveu davant els ajuntaments amb qualsevol excusa …
—Ens hem afegit a diverses mobilitzacions que s’han promogut per tal de donar-hi suport. Ara hi ha moltes plataformes antirepressives. Al costat d’aquest moviment antirepressiu, hi ha d’haver un moviment per la independència. I moltes vegades això s’ha volgut desvincular. Hem de tenir clar que aquesta repressió no s’acabarà si no aconseguim la independència. La cosa és que ens hem manifestat molt pels represaliats, però després veiem que quan surten de la presó o de l’exili van a negociar amb l’estat espanyol. Veient això, penso si en lloc de dedicar tant de temps a la repressió no l’hauríem de dedicar a pensar com assolim la independència.

—Ara que plegueu, quin consell donaríeu al nou secretariat?
—Els recomanaria que busquessin vies en què es pugui debatre tranquil·lament, fer que es pugui fer un debat constructiu. Construir és sempre molt més difícil que no destruir. Per això, quan construeixes és enorme. Ho hem viscut amb la llista cívica, per això hi havia tanta il·lusió. No obtindrem la independència a partir de la destrucció, hem de construir un projecte i un pensament guanyador. Aquest és el gran desafiament que ha tingut l’Assemblea, i de fet encara té. L’assemblearisme és una solució.

—S’han filtrat massa les discrepàncies dins el secretariat?
—Sí. Sempre hi ha massa filtracions. Tant de bo no es filtrés, perquè al final s’acaben filtrant posicions interessades que no ajuden gens.