19.06.2020 - 21:50
Aquest és el cas de la llibertat d’expressió de cantants i artistes radicals. Concretament, una vegada represa l’activitat judicial, el passat 5 de maig el Tribunal Suprem va dictar sentència en el cas del raper Pablo Hasel, i el va condemnar pels delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i injúries a les institucions de l’estat, seguint els passos del cas Valtònyc, ara al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Diu el Tribunal Suprem que les lletres i els piulets de Hasel no estan coberts per l’exercici del dret fonamental de la llibertat d’expressió. La sentència s’adopta per majoria de tres dels cinc membres de la sala, amb un vot particular subscrit per la magistrada Ferrer i el magistrat Colmenero que rebat amb fonament els arguments de la principal.
Concretament, crida poderosament l’atenció d’aquesta sentència la part dedicada a analitzar l’existència d’injúries al rei per haver utilitzat expressions com ‘el lladre del Borbó no deu donar crèdit de la impunitat que té per riure’s de nosaltres’, o ‘silencia els seus negocis bruts a l’Aràbia Saudita i per explicar-los volen condemnar-me a mi’, o la denúncia de la relació de la monarquia amb Franco, entre més. Com diu molt bé el vot particular, és una reprovació concreta força focalitzada en l’ex-rei i basada en fets que l’acusat no es va inventar, sinó que en aquell moment, i encara ara, són al debat públic als mitjans de comunicació. Però encara més, al darrere hi ha indicis amb prou entitat per a ser susceptibles d’una investigació per part del fiscal suís Yves Bertossa, i que han portat finalment a l’obertura de causa a la Fiscalia Anticorrupció espanyola i, recentment, per part de la fiscalia del Tribunal Suprem. Les declaracions de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, juntament amb les evidències procedents de Credit Suisse, fan parlar de presumptes comissions de 100 milions de dòlars rebudes des de Riad per l’ex-rei. És cert que el lletrista Hasel no va ser gaire respectuós amb la presumpció d’innocència del rei, però a Espanya entre el 2017 i el 2019 no ha passat res quan s’ha fet referència a presos polítics imputats com a veritables culpables, fins i tot per part d’autoritats públiques legalment obligades a mantenir un llenguatge deferent. El missatge que ha rebut la població durant aquest temps és que la presumpció d’innocència ‘la podies esquivar’.
Davant aquesta situació, el privilegi d’inviolabilitat del monarca previst a l’article 56 de la constitució espanyola pot ser confós fàcilment per la ciutadania com la impunitat que denunciava Pablo Hasel. Diverses veus del món jurídic i acadèmic comencen a qüestionar que puguin acollir-se sota aquest paraigua actes reials que no formen part de les seves tasques constitucionals i no estan referendats per cap membre del govern ni autoritat competent, tal com preveu l’article 64 de la mateixa constitució. Aquest és un debat, el de la responsabilitat o irresponsabilitat del cap de l’estat, absolutament imprescindible en una societat democràtica.
De fet, aquests darrers dies ha estat rebutjada per cinquena vegada al congrés l’obertura d’una comissió d’investigació pels fets imputats a l’ex-monarca i objecte de les cançons i piulets de Pablo Hasel. Les raons al·legades són que aquestes actuacions a investigar arriben fins a les dates en què el rei exercia com a tal. També s’ha dit que al congrés no li pertoca aquest control, d’acord amb les competències que li reconeix la constitució, posant així la monarquia per sobre dels representats populars. Precisament aquest és l’esperit contrari als principis la monarquia parlamentària, on el rei se sotmet al poble, i no a la inversa. En el mateix sentit, cal recordar que el Tribunal Constitucional ja va prohibir al Parlament de Catalunya d’obrir una comissió d’investigació semblant, i fins i tot de reprovar la figura del rei, perquè entenia que no entrava dins les competències del legislatiu català, i advertint de conseqüències penals de desobediència als membres de la mesa si permetien aquest debat qüestionant les actuacions del monarca. Aquesta ingerència del poder judicial en el legislatiu ha estat durament criticada pel Síndic de Greuges. I no és l’única.
El cas del congrés espanyol, el del Parlament de Catalunya i el cas Hasel formen part d’una llarga llista de pronunciaments que neguen, prohibeixen i penalitzen la crítica a la corona, fins i tot per part de representants electes. El tema Hasel és també molt rellevant perquè afecta la llibertat d’expressió de la ciutadania en general, i dels artistes en particular, veus de la protesta i el sentir popular silenciats per via judicial. Una sentència com aquesta del màxim òrgan de la judicatura es percep fàcilment com a ‘alliçonadora’ i pot comportar un efecte de desànim (chiling effect) en l’exercici dels drets fonamentals per part de la ciutadania. És a dir: ‘M’ho pensaré dues vegades abans de criticar o denunciar conductes del rei, o d’un altre càrrec públic, no sigui que acabi com en Hasel o en Valtònyc.’ Aquest camí obre la porta a la por de la repressió i inicia un cercle viciós d’injustícies no denunciades i de debat enverinat per la repressió. I més encara si no pot ser un tema sotmès a la sobirania popular parlamentària.
Cal dir que enmig de tanta negativitat trobem una llum d’esperança. La sentència Hasel no pot evitar de fer referència a la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) de 13 de març de 2018, cas Stern Taulats, encara que descarta que es pugui aplicar una decisió semblant al raper. Els fets es remuntaven a l’any 2007, quan es van cremar fotografies de gran format del rei cap per avall. Va ser amb motiu de la visita reial a Girona, després d’una manifestació amb el lema ‘300 anys de Borbons, 100 anys combatent l’ocupació espanyola’. En aquest cas, la Cort d’Estrasburg va absoldre els demandats i es van anul·lar les sentències espanyoles que els condemnaven per injúries a la corona i discurs de l’odi. El TEDH entén que ‘la posada en escena i la crema d’una imatge són formes d’expressió d’una opinió en el marc d’un debat sobre una qüestió d’interès públic, com és la institució de la monarquia’. També recorda que ‘la llibertat d’expressió val no solament per les informacions o idees acollides favorablement o que es consideren inofensives o resulten indiferents, sinó també per les que fereixen, ofenen o importunen: així ho requereix el pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura sense els quals no existeix cap societat democràtica’.
Aquest debat sobre l’exercici dels drets de llibertat d’expressió i crítica, i els seus límits, no és només judicial o parlamentari, afecta el nucli del comportament de cada persona i modula el present i el futur de la societat i de les estructures de poder. Tant o més que la crisi de la covid-19.
En una societat convulsa, posada a prova per la malaltia, la pobresa i la incertesa econòmica, l’acció no violenta reivindicativa, la desobediència civil i l’exercici de drets de llibertat d’expressió i protesta ja són, i seran, protagonistes per a dissenyar un futur que ara no sabem ni imaginar. La premissa ‘pensa globalment, actua localment’ també val per als drets i les discriminacions. Si vull canviar el món, potser podria començar per casa meva.
I parlant de cremar, de drets i de covid-19, ara som a les portes de l’anomenada ‘nova normalitat’ i just coincidirà a Catalunya amb la nit de Sant Joan. El ritual de la flama que arribarà a molts pobles és ben conegut. El dia 22 de juny es farà la regeneració del foc guardat tot l’any al Castellet de Perpinyà. Des del refugi de Cortalets es pujarà al cim del Canigó i s’encendrà un nou foc amb el vell. Al seu torn, aquesta nova flama encendrà més de 3.000 fogueres als Països Catalans la nit del 23 de juny. Els focs i l’arribada de la Flama del Canigó, símbol de pau, germanor i sororitat, però també de democràcia, llibertat, justícia i vida renovada. És l’ànima de la festa atàvica del solstici d’estiu i de la vida. Que aquesta flama ens porti també la il·lusió, la valentia i la determinació per a continuar la lluita per les nostres conviccions. En un món que potser serà diferent, però on els drets i llibertats, com sempre, només es defensen exercint-los. Sembla que molta gent ja ho ha entès.
