Dolors Feliu: ‘L’1-O no ha estat la carta definitiva, però no ha resultat inútil’

Dolors Feliu (Roda de Ter, 1964), directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat, publica el llibre Octubre al carrer, una crònica sobre els mesos previs al referèndum del primer d’octubre i la repressió posterior de l’estat espanyol. Un any frenètic, tens i convuls, que també ha condicionat la publicació del llibre. Quim Torra, abans de ser investit president, s’havia fet càrrec d’una edició que ha acabat l’editorial Gregal. Parlem amb Feliu sobre l’1-O, les tensions dins l’administració, el 155 i la repressió.

—Obriu el llibre amb una pregunta: ‘No havia servit el 9-N?’ Però la gent es demana de què ha servit, l’1-O?
—La sensació col·lectiva és que ens ha servit d’alguna cosa, tot i que no ha estat la carta definitiva per a aconseguir la independència, però no ha estat inútil. Si pensem com estàvem abans del referèndum i com estem ara, un any després, és indiscutible que han passat coses importants i que som més a prop. Potser sí que l’actual és un moment confús i de reposicionament, però l’1-O no ha estat debades.

—Però hi ha gent que us pot contestar que es van perdre les institucions i que el 155 ha durat més de sis mesos.
—A mi m’agrada fer servir la teoria del pèndol. Com més amunt puges, més avall baixes. La repressió de l’estat espanyol va in crescendo a mesura que t’acostes a l’objectiu, la independència. Per tant, com més determinada i directa és l’acció cap a l’objectiu, més dura és la repressió. Han passat coses molt dolentes perquè es va assolir un punt de màxima mobilització. Podem dir que la repressió és proporcional a allò que vam ser a punt d’aconseguir. Ara bé, això no vol dir que estigui justificada. És clarament una sobrereacció antidemocràtica.

—Com a jurista, considereu que el resultat de l’1-O és vàlid, tenint en compte les circumstàncies en què es va fer el referèndum?
—És clar que no ha estat vàlid. No ha estat reconegut per l’estat espanyol ni per la resta d’estats. Els observadors internacionals van constatar que el referèndum no havia tingut prou garanties, però en cap cas per culpa de l’organització, sinó per l’estat, que es va endur urnes, butlletes i va atonyinar votants. Ara diem que no és vàlid perquè no vam aconseguir l’objectiu. Si l’haguéssim aconseguit, evidentment diríem que és vàlid. Efectivament, hi va haver vots i les trampes les va posar l’estat. Si hagués servit, hauria estat vàlid. La qualificació jurídica crec que no importa gaire, ara.

—Tanqueu el llibre amb aquesta pregunta: ‘I ara què?’ Què ha de passar, s’ha de trencar el pèndol que esmentàveu?
—Si poguéssim… És el pèndol de la història i em sembla que no el pot trencar ningú [riu]. Penso que la primera vegada que vam votar, el 9-N, també ens demanàvem si havíem sabut utilitzar el capital polític de la consulta. Vam viure un moment de confusió com ara.

—De fet, es va anar eleccions.
—Sí, i després es va prendre la decisió de tornar a fer la votació per via d’un referèndum, que va ser encara més contundent que el 9-N, amb més participació i més implicació, i també amb una reacció més forta de l’estat espanyol. Sempre tardem un temps a recuperar-nos i reorganitzar-nos per tornar a tenir la iniciativa. No obstant això, la recuperació, avui, ve marcada per unes condicions inaudites: presos polítics i exiliats. Vivim un moment de repressió i tensió constant. Però ens en sortirem. Continuem tenint unes eines potents, com són els vots… I de fet, van apareixent elements nous, com el corrent Sobiranistes, dels comuns. Fins ara, sempre es deia que no se’ls podia comptar ni a favor ni en contra de la independència. Reitero que ens anem recomponent, però la voluntat política i social no ha desaparegut pas.

—Al llibre expliqueu que el govern arriba exhaust al 27 d’octubre, per això no s‘aplica el resultat de l‘1-O. Alguns polítics han donat detalls sobre aquells moments, però què se suposa que havien de fer els serveis jurídics de la Generalitat?
—Els serveis jurídics de la Generalitat van ser on havien de ser en tot moment. Una altra cosa és que tot el poder representat en els partits polítics, però també els dirigents socials, no van aconseguir de fer efectiva la declaració. Què hagués passat si les coses haguessin anat diferent? Sincerament, penso que no serveix de gaire llepar-se les ferides, però la idea del llibre cerca precisament evitar d’autoenganyar-nos. Parlar d’una manera sincera, sense cap retret, però sí explicant com es van moure i prendre les decisions en aquells moments.

—Fem una mica de marxa enrere. Sobre els plens del 6 i 7 de setembre, dieu que no són perquè n’estiguin orgullosos a cap banda. Per què?
—Per la banda unionista, jugaven amb la carta amagada de proposar plets davant el Tribunal Constitucional que han comportat desobediències i presó als dirigents independentistes. Aquesta manera de fer política és de tot menys noble. Aquesta mena d’amenaces, justifiquen que l’independentisme actués en aquells plens d’una manera que no se’n pot estar orgullós. Possiblement no hi havia més remei, però és una llàstima que no fos possible el debat de fons sobre les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica. El debat d’aquells dies va ser molt superficial i massa tècnic, en el sentit de l’aplicació del reglament del parlament. Va ser un debat que no va ser sincer.

—Passen un parell de setmanes i arriba el 20 de setembre. Ho definiu com una tempesta perfecta. Què voleu dir, que era una trampa?
—Han dit molt que va ser una trampa, però jo m’hi refereixo com a tempesta perfecta per un altre motiu. Aquell dia, conflueixen les tres pressions que l’estat espanyol exercia contra el referèndum. Per una banda, la via judicial, que va néixer el 2015 arran de la declaració del 9-N. A més, abans del 20-S, el jutjat número 13 ja havia citat a declarar diversos càrrecs de la Generalitat. També hi havia pressió policíaca. Amb una mobilització brutal d’agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. A aquest desplegament, cal afegir-hi el desafiament de qui governava i manava sobre aquestes forces policíaques. I en tercer lloc, també hi havia sobre la taula el control de les finances de la Generalitat. Aquestes tres pressions conflueixen el 20-S: operació policíaca, per ordre judicial, al Departament d’Economia. Tot plegat, confrontat amb la gran mobilització ciutadana que respon a aquestes pressions.

—A començament de setembre, la Generalitat és sota el punt de mira. Com ho van viure els serveis jurídics?
—Amb tensió i com un gran desafiament, però crec que es pot estendre a tota la Generalitat. De totes maneres, per a la gent investigada és realment dolorós, perquè senten directament la pressió de l’estat.

—Quan el jutjat número 13 comença a citar i a detenir càrrecs de la Generalitat, què fan els serveis jurídics?
—S’intenta donar tot el suport possible. S’acompanya a les declaracions i tot allò que calgui. Però també hi ha una part del suport jurídic que s’externalitza, perquè són persones concretes que tenen la seva defensa.

—Després del 27 d’octubre, Mariano Rajoy decideix d’aplicar el 155 per primera vegada. Com a jurista, quina interpretació en feu, de les mesures preses?
—Al llibre explico la doctrina que hi havia abans de l’aplicació 155, i que ara ha quedat completament superada pels fets. Gent com José María Gil Robles, que va ser president del Parlament Europeu amb el PP, havien entès que el 155 no permetia la suplantació de les institucions, simplement que l’estat actués en nom de la Generalitat quan hi hagués una obligació legal de fer-ho. Però això és molt diferent de tombar i dissoldre un parlament i un govern. Per tant, l’aplicació del 155 ha estat un abús de dret i no respon a la finalitat constitucional de l’article. De fet, ha estat impugnat per col·lectius de juristes, ciutadans, diputats, el Parlament de Catalunya…

—I la Generalitat?
—També. El problema és que quan es va intentar impugnar, el 155 va entrar en vigor. Hi va haver un problema de terminis. L’acord de govern que permetia d’interposar el recurs va ser abans de l’aprovació del 155 al senat. Era un divendres i es va presentar abans del tancament del registre del TC. Certament, el senat va acordar el 155 unes hores més tard, però el TC va entendre que el recurs s’havia presentat fora de termini, perquè l’acte encara no havia passat. I el següent dia hàbil, el dilluns, la Generalitat ja estava intervinguda.

—Es pot tenir alguna esperança en aquestes impugnacions?
—Tenint en compte la composició del Tribunal Constitucional, penso que més aviat poques. L’estat espanyol té unes posicions jurídiques sobre els conceptes de democràcia i drets fonamentals que es contraposa amb la resta de països occidentals. Penso que tenim poques possibilitats amb les impugnacions. Però vés a saber quan es resoldran, no són cap prioritat per al tribunal.

—Es podria presentar recurs a Estrasburg?
—És una possibilitat. El cas del 155 té diversos vessants per violació de drets fonamentals: representació, llibertat d’expressió, llibertat de manifestació, etc.

—La Generalitat ha quedat a banda del procediment. Per tant, tampoc no té opció d’anar al Tribunal Europeu de Drets Humans?
—La Generalitat, pròpiament dita, no té drets fonamentals. Els drets fonamentals són de les persones i això complica molt la presentació de plets davant del Tribunal Europeu de Drets Humans.

—Durant el 155 es destitueixen centenars de càrrecs. Com es viu des de dins de l’administració?
—Personalment, ho vaig viure amb molta tensió. Vaig pensar a dimitir i conec molts altres càrrecs que van viure-ho igual. Però la idea era aguantar i mantenir la institució mentre durés la suspensió. Abans de l’aplicació del 155, es parlava d’una suspensió de sis mesos, però Rajoy va convocar directament eleccions. I això, dins l’administració, ens va determinar a aguantar. Sabíem que era un temps finit i que havíem de salvar tantes coses com poguéssim.

—Els serveis jurídics davant de qui responien, durant el 155?
—De l’advocacia de l’estat.

—Com va ser la relació?
—Bàsicament, a distància. Alguna vegada hi va haver algun contacte personal a Madrid.

—I per acabar: la repressió de l’estat espanyol té algun límit?
—En relació amb l’1-O, tot fa pensar que els fets ja haurien d’haver estat denunciats i que els terminis per a impugnar-ne d’altres ja han corregut, però no descarto que es puguin reobrir causes o que se n’obrin de noves. Recentment, s’ha impugnat al TC la reprovació de Felipe VI al Parlament de Catalunya, això també és una forma de repressió. Ara mateix, la repressió no depèn de què fa la gent, sinó de com es comporta l’estat espanyol.