10.07.2023 - 21:40
Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, parla del resultat de la consulta sobre les eleccions espanyoles i de l’Onze de Setembre. Engalta el resultat i les crítiques sense gaires escarafalls. En general, fa això mateix amb totes les preguntes, com si tot fos molt complex i senzill alhora. Prudent amb la llista cívica, recorda que està pendent d’una consulta. Diu que cal lluitar contra “la indefensió apresa”, contra aquest “no s’hi pot fer res” que pren força a la lluita i és fruit de tres-cents anys d’ocupació i repressió. Reivindica l’eficiència de les manifestacions de l’Onze de setembre, i creu que s’han de continuar fent, que són la millor tasca d’internacionalització i també la millor manera que la gent pugui sentir la seva força. Es veu optimista, amb la manifestació d’enguany, està convençuda que serà útil. També, al final de la conversa, convida la gent a participar en les eleccions del mes de setembre a les cambres de comerç per votar la candidatura Eines de País, impulsada per l’ANC.
—Us sentiu desautoritzada pel resultat de la consulta sobre l’abstenció?
—No. El debat era necessari, tant per a l’entitat com per al país. Estem contents d’haver-lo fet. Hi ha raons per a totes les bandes. La prova és que hi ha tot aquest 40% de gent que vol l’abstenció o vot nul i una altra gent que encara veu que és necessari tenir veus independentistes al congrés. Si realment hi ha forces independentistes que fan una confrontació molt més intensa, això seria una bona notícia. Veurem si passen coses noves que fins ara no havien passat.
—Ha votat molt poca gent, us preocupa?
—Venim d’un moment en què no vota gaire gent a cap organització i, per tant, estem en la tònica general. Va ser poca gent, però el debat és intens. És veritat que estem en clau d’eleccions espanyoles, i els independentistes sabem que no farem la independència al congrés ni al senat. Aquesta posició era una posició que venia del full de ruta del 2022 i va ser incorporat al full de ruta d’ara en una de les sis esmenes que van resultar acceptades al full de ruta del 2022.
—Aquest resultat qüestiona la llista cívica?
—No sabem fins a quin punt. En tot cas, vull dir que a la llista cívica, que va ser aprovada en l’anterior full de ruta i en aquest, encara li queda una darrera consulta als socis. I ara diràs, més consultes?, encara prendreu més mal.
—No dic res… Aquesta consulta quan serà?
—El full de ruta diu que s’ha de fer el darrer trimestre del 2023.
—Esteu preparats per si s’avancen les eleccions autonòmiques?
—Sí, sí, estaríem preparats. Ho faríem, evidentment, més ràpidament. Tenim tots aquests passos ferms ja molt fets. Treballem en això, en el grup promotor i en la feina d’avançar en el projecte de llista cívica.
—Ha començat la campanya i no s’han vist propostes noves sobre confrontació amb l’estat. Què creieu que marcaria la diferència amb eleccions anteriors? Què s’hauria de fer a Madrid?
—Aquesta és la pregunta que hi ha sobre la taula. A la ronda de partits que vam fer plantejàvem això. A banda de no investir, que aquesta sí que és una premissa que tenen a sobre la taula alguns dels partits, tampoc no en vam treure gaire més.
—I què s’hauria de fer?
—Més enllà de no investir, per exemple, encara no s’ha fet el “mantinc el català” a dalt del faristol. Que els retiressin del faristol mentre parlen català podria donar una certa visibilitat internacional. Una altra cosa seria que una força de la qual depengui la investidura tingués una postura forta sobre el dret d’autodeterminació. L’estat espanyol és contrari a reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya; no només el govern, sinó també tot el poder legislatiu. Evidentment la cambra, i també el poder judicial. Això fa que si es fes un eventual compromís de respectar o de posar sobre la taula el dret a l’autodeterminació en unes eventuals negociacions, que són ja la cosa més hipotètica de la Terra, seria bona notícia. Segurament seria ràpidament impugnat i deixat nul per part del Tribunal Constitucional. Totes són hipòtesis que porten bastant a un cul-de-sac. Per tant, em remeto a la que plantejava l’Assemblea, en primer lloc: llista única o estratègia unitària independentista per fer una confrontació visible.
—Perdoneu que hi insisteixi. Si investir el president espanyol depengués dels partits independentistes es podria jugar fort amb una amnistia o un acord per a fer el referèndum? Què us agradaria que passés?
—Que reconeguessin el dret a l’autodeterminació i el referèndum del Primer d’Octubre i que iniciessin negociacions per a fer la independència. I que permetessin aixecar la DUI a dintre del parlament, que es comprometessin a respectar aquest aixecament de declaració bilateral per les forces parlamentàries catalanes majoritàriament independentistes i, evidentment, que es comencessin negociacions per fer aquesta independència.
—...?
—M’has preguntat què m’agradaria? Doncs ho dic, tal qual. És una carta als Reis bastant impossible. La qüestió de l’amnistia que comentaves, en realitat, respon a un canvi a l’ordenament jurídic…
—L’any passat la manifestació de l’Onze de Setembre va crear molt d’impacte. Enguany sou més ambiciosos. És perquè sou optimistes?
—Ens va agradar la idea de les quatre columnes, ens va semblar una bona idea, una idea forta. Aquest any amb la samarreta blava, amb el “via fora”, volem interpel·lar molt Europa, interpel·lar molt l’estat espanyol, que just acabaran de fer eleccions també en aquell moment.
—Que potser guanyen el PP i Vox…
—Pot ser un moment molt fort per a sortir nosaltres i dir que no som Espanya, per a dir que volem els nostres drets i llibertats i prendre les nostres decisions, que ens en volem anar.
—Si guanya el PP i Vox penseu que la manifestació pot tenir més impacte?
—PP i Vox s’han pronunciat molt clarament i d’una manera molt agressiva en contra dels drets i llibertats de Catalunya, amb una voluntat clara d’aniquilar l’independentisme i fins i tot els símbols de la identitat catalana, com la llengua. I, per tant, això sí que pot cridar molt la gent a participar-hi. Per una altra banda, tenim els socialistes, que es vanten d’haver fet que ja no hi hagi independentisme a Catalunya, ells mateixos qualifiquen les converses que no porten enlloc i que simplement ens fan callar, sense reconèixer-nos res. Potser sí, que el fet que guanyés PP i Vox –que el darrer record va ser precisament el 2017–, ens faria sortir molt al carrer, però també ens hi farà sortir el fet de repetir una situació semblant a la d’aquesta legislatura. Molta gent tampoc no hi està d’acord i pot sortir a cridar que ho vol diferent, i si a sobre no estem en una situació de majories absolutes, evidentment encara més.
—L’any passat el govern, el president, es va posar en contra de la manifestació de l’Onze de Setembre. Enguany us han dit res?
—No en tenim cap notícia.
—Hi teniu cap diàleg?
—Sí, hem fet el torn de consulta a tots els partits i hem tingut una reunió amb Esquerra Republicana, que va ser la darrera, o sigui, no fa tant. No vam parlar de l’Onze de Setembre, però sí que vam parlar de les estratègies, i vam parlar bastant francament. El tarannà de l’Assemblea és de confrontació amb Madrid, però també de qüestionar les forces independentistes d’aquí, perquè no fan projecte per fer la independència. Això continua essent així, i no ens n’amaguem, i és el projecte. I, per tant, això genera tensió en els partits, però esperem que vinguin tots a l’Onze de Setembre, perquè…
—Hi convidareu el govern de la Generalitat?
—S’hi convida tota la ciutadania de Catalunya, s’hi conviden d’una manera expressa les entitats del Pacte Nacional, perquè evidentment aquestes sí que tenen aquesta relació més de compromís del moviment civil per la independència, i totes les altres persones hi són molt benvingudes.
—L’any passat que hi hagués tanta oposició va afavorir la manifestació. Si molestava tant, la gent es va animar…
—Quan van començar aquests qüestionaments, hi va haver un augment directe de la petició d’autocars, es va notar un augment immediat de gent que es volia apuntar a la manifestació. Es va notar de seguida. Evidentment, des de dintre ens tensava, però com que estàvem molt segurs del nostre discurs, vam portar-ho amb el màxim de fermesa.
—Sempre es diu que la força la té la gent, la gent hi és… Tot i participar en moltes coses i ser el motor del procés, caldria que la gent prengués més la iniciativa i no esperés tant dels líders?
—Sí, hi ha dos fenòmens. Un és el de la indefensió apresa, que els psicòlegs per la independència han estudiat molt. És aquesta idea que ve de tres-cents anys d’opressió, de “no s’hi pot fer res”. Hem de vèncer aquest “no s’hi pot fer res”, que és el nostre principal enemic. No ho aconseguirem si no trenquem aquesta indefensió apresa. Quan parlem de l’1 d’Octubre el xip hauria de ser: veus com sí, que es pot assolir? Tot el que vam fer estava bé. Ara fem el que no vam fer. El que vam fer val.
—Heu dit que eren dos. Quin és l’altre?
—En aquesta sala on fem l’entrevista teniu aquestes fotografies tan boniques de l’aeroport i d’Urquinaona, totes dues de l’octubre del 2019, i crec que en aquest punt hem de ser molt sincers sobre quin és el projecte i com l’executem. Hem de saber què fem en cada moment i per a què serveix el que fem. Per fer la independència necessitem un parlament que aixequi la declaració unilateral d’independència si ho volem fer d’una manera democràtica. Per tant, fer accions quan no hi ha aquesta força dintre del parlament o no, no va a l’hora. La força democràtica també ha de ser punta de llança d’aquesta independència. Amb això vull dir que jo crec que aquests dos paràmetres són importants. Lluitar contra aquesta indefensió apresa i ser realistes en cada moment.
—Durant aquests anys hem analitzat el que van fer els polítics, però i el que va fer la gent? Quantes vegades es va agafar un megàfon i es va dir a la gent: torneu a casa, i la gent va anar cap a casa. Això s’ha de canviar?
—Això de fet ja ha canviat. Nosaltres sí que hem estudiat això que va passar. De fet, el president de l’Assemblea també va fer aquestes crides, també va agafar el megàfon i en part per això també va estar a la presó. Tot té la doble cara. Això no s’ha tornat a fer, no s’ha tornat a agafar el megàfon perquè la gent se’n vagi a casa. Fixa’t que l’Elisenda no ho va fer cap vegada i jo tampoc.
—Quin és el punt fort de l’assemblea i quin és el punt feble?
—És el mateix, és la gent, el que pensa la gent en cada moment. I aquest és el punt fort i el punt feble. Nosaltres depenem totalment –i hi estem vinculats– del que pensi la gent i del seu pensament d’aconseguir la independència de Catalunya. És la grandesa i la debilitat d’aquesta associació.
—Coincidint amb la sentència, hi ha hagut aquest trencament de l’exili…
—Amb tot el respecte i suport molt gran a l’exili, sí que és veritat que la independència s’ha de fer aquí. Una cosa no priva l’altra. La llibertat dels exiliats només arribarà amb la independència, igual que la dels represaliats. Potser es va expressar amb una mica de cruesa en aquell moment, però és un debat que s’ha d’obrir d’una manera molt oberta. Clara Ponsatí pràcticament és l’única que el pot obrir d’una manera una mica descarnada. No podem esperar que ens donin la independència des d’Europa, perquè no ho faran. Europa, evidentment, ho diem moltes vegades, és formada per estats que fan tant com poden per preservar-se entre ells.
