Dolors Feliu: “No podem fer la independència si la gent no surt al carrer”

Tan sols manca un dia perquè l’Assemblea Nacional Catalana posi a prova un any més la seva capacitat de mobilització. Es mostren convençuts que la manifestació de la Diada tornarà a ser multitudinària. Ja hi ha a punt més de dos-cents autocars per a desplaçar gent d’arreu del país cap a Barcelona. Per analitzar-ho tot plegat, entrevistem la presidenta de l’Assemblea, Dolors Feliu, que es mostra convençuda que els independentistes es tornaran a mobilitzar. “No podem fer la independència si la gent no surt al carrer”, recorda. I afegeix que la manifestació de la Diada sempre ha tingut un clam clar: “Volem la independència i volem fer-la efectiva ja.” Per això, demana a la gent que es manifesti una vegada més, i recorda que aquest no és un any qualsevol, atès que creu que de les negociacions amb els socialistes per a la investidura de Pedro Sánchez pot sortir-ne una nova finestra d’oportunitat per a fer efectiva la independència.

—Manquen poques hores per a la Diada, què espereu que passi? Quina previsió teniu?
—Esperem que la gent surti al carrer a dir que vol la independència i que la vol fer efectiva ara. Que es vegi aquest gran clam per la independència i que això mogui els escenaris. Que realment tothom, tant els partits d’aquí com els d’Espanya, Europa i el món, vegin el que volem.

—Què diríeu a aquella gent que encara rumia si anar-hi o no?
—Li diria que si vol la independència, aquesta potser és l’única oportunitat perquè la seva veu se senti. Cal que arribi a Catalunya i per tot el món, aquesta voluntat. Hi ha poques oportunitats perquè passi. És difícil d’aconseguir-ho amb el vot. És difícil de fer-ho des de casa. És difícil de fer-ho tot sol. En canvi, demà realment es veurà, es comptarà i tindrà efecte. Per tant, si la vol, que surti. Així serà comptat.

—Comptat per a què? El lema és “Via fora”, però cadascú s’ho adapta. No sé si el president Aragonès cridarà el mateix que vós…
—Entenc que el president Aragonès ve perquè vol fer la independència. Per tant, quedarà imbuït d’aquesta voluntat de fer-la i d’aquesta fermesa de tothom per fer-la efectiva. Aquest és el camí. Esperem que si veiem que som tants i que la volem de debò, prenguem les decisions necessàries. Les que només es poden prendre col·lectivament. Perquè voler la independència és una cosa individual, però el projecte només es pot fer si hi estem decidits col·lectivament.

—Per tant, aquest Onze de Setembre és el retorn a la unitat?
—L’Onze de Setembre sempre és unitari, perquè sempre hi ha un crit: “Volem la independència i la volem efectiva.” No hi ha cap Onze de Setembre que no sigui unitari.

—Home! Venim de l’any passat. El president Aragonès va decidir de no anar a la manifestació i va mostrar certa incomoditat. Va ser molt dur amb l’Assemblea.
—Pot no sentir-s’hi còmode, però el discurs i l’objectiu sempre han estat els mateixos. Que després resulta que, com que els partits no fan estratègia per fer la independència, se senten interpel·lats o incòmodes? Això és una altra cosa. Però no és mai contra ningú. És per un objectiu. Evidentment, de vegades hi ha crítiques que els poden molestar. Per exemple, l’Assemblea, que té aquesta finalitat única d’aconseguir la independència en els seus estatuts, debat i diu que no veu estratègia o que l’estratègia que es plantegen els partits no creu que serveixi per a fer efectiva la independència, sinó per a donar una volta per uns altres jardins o per a anar passant temps indefinidament. Llavors som sincers. Però l’objectiu de l’Onze de Setembre sempre i només és fer efectiva la independència de Catalunya.

—La darrera vegada que va anar a una manifestació de la Diada el president Aragonès va ser xiulat. Per aquesta unitat, demaneu a la gent que no xiuli?
—La gent que ve a l’Onze de Setembre té tota la llibertat d’expressió per cridar per la independència. Hi haurà qui va votar el president Aragonès i uns altres que estan en desacord amb la seva política. Però crec que a ell li serveix per a compartir espai amb gent amb qui té en comú el projecte d’independència. Sempre és positiu aquest contacte de la política amb la societat.

—Hi ha un canvi de discurs? Divendres en la presentació del Pacte Nacional per la Independència em semblava que hi havia interès per part de les entitats de reconstruir ponts. De recuperar sinergies que aquests darrers anys potser s’havien trencat.
—No sé si tant com trencat, però el cop després del Primer d’Octubre va ser molt fort. Vam ser molt amunt i vam anar molt avall. Tots els pactes que hi havia fins aquell moment van ser superats. Va quedar troncada tota aquella actuació. Ara presentem un model que ja coneixem. Això de fer xarxa sabem que funciona. Potser els contactes entre les entitats, que sempre han existit, ara eren més escadussers, més informals, més sobre projectes concrets, però no tant sobre una idea.

—Per tant, és molt important aquest pacte?
—És important per a refer aquestes xarxes. La societat catalana està molt organitzada, és molt rica en organitzacions. I això que hem presentat aquesta setmana és la llavor perquè es vagi fent gran i es converteixi en una gran xarxa. És necessari per a fer aquests passos perquè la independència sigui una realitat molt aviat. No hem d’oblidar que aquests darrers anys hem anat sumant. Abans el pacte era pel dret a decidir, pel referèndum; ara és per la independència. És el moviment civil per la independència, per tant, entenem que tot això són passes importants per a tirar endavant aquesta voluntat.

—Quan hi ha aquests pactes, hi ha situacions com les que hem vist aquesta setmana en la conferència de premsa. Un periodista va demanar si la Diada havia de ser un toc d’atenció als partits, i no vau poder respondre perquè no totes les entitats penseu igual. Com ho gestioneu?
—Doncs com ho vam gestionar. Dient que això no és al pacte. Cal remarcar que al pacte s’ha escrit que cap de les entitats renuncia als seus projectes i a la iniciativa pròpia. Hi som per a establir sinergies tots plegats, però cadascú fa les propostes que considera oportunes. Després les poden compartir i debatre, però no hem d’estar sempre d’acord. En canvi, sí que podem compartir les anàlisis. Moltes vegades algú fa una proposta més agosarada, l’altre se la pensa, i n’acaben sortint propostes molt interessants per tirar endavant el país. Tots tenim un objectiu, però no hem de compartir-ho tot al 100%. I això no ha de significar que ens enfadem. És important que ho parlem i cadascú hi digui la seva. Dins el pacte s’ha de ser curós. No podem fer-lo servir per vendre missatges que no són als acords. I per això a la roda de premsa era important de separar-ho.

—Hi ha qui diu que amb aquest moviment l’Assemblea renuncia a ser la veu crítica dins l’independentisme.
—No, l’Assemblea no renuncia a ser la veu crítica. Som la veu crítica i fem propostes contínuament. Analitzem la situació i la replantegem per ser positius i propositius, per poder aprofitar les finestres d’oportunitat que sorgeixin. Continuarem treballant en aquest sentit, com ho hem fet sempre. Però també intentarem de no posar en boca del pacte iniciatives que encara no han estat assumides.

—Em va sorprendre que el president d’Òmnium, Xavier Antich, no anés a la presentació.
—Em sembla que tenia un compromís previ. No ho sé exactament, ell t’ho podrà explicar més bé.

—Segons que dieu, el pacte ha de servir per a fer més mobilitzacions multitudinàries? Aquests darrers anys ha costat molt més mobilitzar la gent.
—Sí, ha de servir per a coordinar-nos novament i fer mobilitzacions quan calgui. Hem tingut algunes experiències aquest darrer any, com ara arran de la reunió entre Sánchez i Macron. Llavors es va compartir i va ser una experiència molt positiva. Tot això ha ajudat a confegir els contactes per fer mobilitzacions, la voluntat de ser-hi tots, i, per tant, també és una manera d’anar treballant i d’anar sortint al carrer. No hi haurà independència si entre tots no sortim al carrer per demanar-la. Cal fer un pla.

—Parleu d’un pla. Això és el que manca? La gent que ja no es mobilitza tant sempre diu que abans sortia per un objectiu concret, però que ara no ho té clar. Cal una estratègia?
—Això és un peix que es mossega la cua. Si fem estratègia, la gent surt més al carrer. Si no surt , no hi ha estratègia que valgui. A l’Assemblea ho entenem i hem posat una data límit. Donem de temps, a tot estirar, fins a les eleccions al Parlament de Catalunya per a fer un embat per la independència. No volem continuar fent eleccions autonòmiques. No ens porta enlloc. Volem fer una estratègia perquè aquell sigui el moment final. Però és veritat que, tal com estem, i amb el Primer d’Octubre sobre la taula, cal que aprofitem qualsevol finestra d’oportunitat que se’ns obri. Hem de ser conscients que això requereix que la gent surti al carrer a dir que vol la independència, perquè una entitat tota sola no farà res. No podem fer la independència si la gent no surt al carrer a demanar-la. És un projecte d’execució col·lectiva. Ens hem de reconèixer tots volent-ho, perquè és un projecte de país. I, per tant, una cosa alimenta l’altra. Si la gent surt a dir que vol la independència i només la independència, serem més a prop d’aconseguir-la. Com sabem, si no, què vol la gent? Ja hem vist que votar partits independentistes no ha servit per a fer la independència. Per això crec que és tan necessari sortir al carrer aquest Onze de Setembre. Cal que el món ens senti dir ben alt que la volem ja. I que volem una estratègia per a fer-la efectiva.

—Però els partits volen negociar amb Pedro Sánchez si l’investeixen o no. Això com es conjuga amb la independència ara?
—Es conjuga molt bé.

—Ah, sí? Com?
—És una bona ocasió per a exigir a l’estat espanyol. Si volen el nostre suport per a la governabilitat d’Espanya, els podem demanar molta cosa. I fins i tot en diferents nivells. El màxim és el reconeixement del dret de secessió. També es poden demanar més coses d’uns altres nivells, però que facilitin fer la independència de Catalunya. Aquesta és la disjuntiva. Aquí hi ha la qüestió de les condicions que l’altre dia va dir el president Puigdemont. Ara, entre aquestes condicions, l’autorització de l’estat espanyol a fer la independència o a reconèixer el dret de secessió no arribarà. Ho han dit clarament. És una línia vermella. Ni tan sols el referèndum. Però la qüestió és, podem aprofitar-ho igualment? Si deixen de reprimir l’independentisme, si deixen de castigar l’1-O i el reconeixen, vol dir que ja podem fer la independència. Ho reconeguin o no, ho podem fer, perquè és el nostre dret d’autodeterminació, i no depèn que ho reconegui l’estat espanyol, sinó que ens ho creguem nosaltres. Potser en tot plegat hi pot haver una finestra d’oportunitat. Però una condició clau és que la gent surti al carrer. Si ho tenim clar, tot el que passa per Madrid ha de servir per a fer la independència, fer-la efectiva. No cal buscar que ens reconeguin, perquè segurament no arribarà mai, però sí que es poden trobar condicions més bones per a poder-la fer. Perquè espanti menys: no ens enganyem, fa anys que els polítics estan molt espantats de fer la independència. Ens plantegen què els pot passar. I si sabessin que no els pot passar res?

—Com?
—Si amb l’amnistia sabéssim segur que Espanya diu que allò que va passar el Primer d’Octubre no és punible. I que, per tant, es pot tornar a fer. Ells diran que no es pot, però si no és punible, es pot fer immediatament. No podem esperar que ens donin permís. Tampoc no pot ser que si ens diuen que l’amnistia sí, però l’autodeterminació no, diguem: “Ah, d’acord! Com que no ens doneu permís, no la farem.” No, home, no! Cal canviar el marc mental. Els acords són acords. El permís ja el tenim nosaltres.

—Per tant, enteneu l’amnistia com una finestra d’oportunitat?
—Aquesta és una bona pregunta. Què dirà, la gent? Què diuen, els partits? Jo diria que ho pot ser.

—Aquesta setmana heu dit que després de l’amnistia s’havia d’aixecar la DUI.
—La situació ideal seria que en l’amnistia es reconegués, tal com es reconeix en les amnisties internacionalment, un canvi de principis en un ordenament jurídic que fa que certes accions penades al passat ho deixin d’estar, perquè hi ha hagut un canvi de principis. Tal com va passar amb la democràcia. Es van canviar les normes del règim franquista per principis democràtics. Tot allò que hi ha hagut abans s’ha de revertir i s’ha d’eliminar com a punible perquè ja no ho serà, perquè és l’exercici de drets fonamentals. Una amnistia així hauria de dir que tot allò que va passar durant el Primer d’Octubre va ser un acte democràtic. Que no pot ser punible perquè entra dins l’ordenament jurídic. Això acabaria significant que el referèndum per la independència és perfectament possible. Si mires les amnisties internacionals, seria el més lògic, però crec que els espanyols no van per aquí. Sembla que volen que l’amnistia sigui un perdó, com els indults. Però això no impedeix que nosaltres defensem que pot ser una oportunitat per a aixecar la DUI.

—Això depèn dels polítics…
—Sí, i per què no ho haurien de fer? Si hi ha una amnistia que diu que el Primer d’Octubre és vàlid i no va passar res. Si el president mateix exigeix un reconeixement del Primer d’Octubre, per què no s’ha de fer? Per què no s’hauria d’aixecar la DUI?

—No els veig gaire convençuts de fer-ho.
—Una altra opció és convocar eleccions. Nosaltres fem plans seriosos per arribar a la independència. Són plans realistes. No ens deixem enganyar, tampoc.

—Però confieu en els polítics?
—Confio en la gent. Confio que la gent empenyi i deixi clar què vol. No veig forats en el meu discurs. Quin forat hi ha? Que l’estat diu que no? Perdona? És una amnistia, no és un indult. Per tant, tot allò queda esborrat perquè era bo.

—Durant molt de temps, la societat va ser la que impulsava. És a dir, segurament no hauríem arribat al 2014, a la consulta del 9-N, sense la força de la gent. Ho hem perdut?
—Per això tenim sobre la taula la llista cívica. Per això creiem que hi ha aquesta davallada tan gran de vot als partits independentistes, per aquesta retirada dels partits del projecte de fer la independència. Ho veiem tots i aquesta és la qüestió. Però de moment i fins que no hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya, que només pot convocar el president de la Generalitat, això és el que tenim i hem de jugar-hi. Amb això hem de fer propostes per a fer la independència. Raonadament, amb la gent al carrer. La gent ha de ser al carrer. Si no sortim al carrer, no hi ha res a fer. Si sortim al carrer i ho volem, hi ha molt a fer. Estic convençuda que sortirem.