Dolors Feliu: “Si cal, passarem per damunt dels partits”

D’ençà que, divendres, el president Aragonès va anunciar que no assistiria a la manifestació de la Diada, l’Assemblea Nacional Catalana s’ha convertit en el centre d’atenció política. En parlem amb la presidenta de l’entitat, Dolors Feliu.

En l’entrevista, Feliu és molt crítica amb els partits independentistes: denuncia que no n’hi ha cap que tingui un projecte per arribar a la independència i lamenta que fa cinc anys que la gent demana als partits que reaccionin i no ho fan. “No ens quedarem plegats de braços –diu–, veient com es malbarata el 52% del vot independentista. Si els partits polítics no fan res, ens hi haurem de posar nosaltres.” Creu que la independència és més a prop que no sembla: “Estic convençuda que tota aquesta reacció a les nostres crítiques no deixa de ser una demostració que anem pel bon camí. Tinc la sensació que els fa por el nostre discurs. I això és perquè es veu la importància que té tot el que diem.”

—La manifestació de la Diada és contra el govern?
—Evidentment que no. Ja hem dit del dret i del revés que és per fer efectiva la independència. Aquests últims anys els polítics s’han sentit molt còmodes amb l’autonomisme. Però ara és el moment de sortir al carrer i dir que no estem d’acord amb tot això que fan, que volem la independència. És una posició dura perquè no donarem suport a cap estratègia política que no sigui construir la independència. La volem i farem tant com calgui per aconseguir-la. Però la manifestació no va contra ningú, va a favor de la independència.

—Esquerra us demanava ahir que reconsideréssiu la manifestació. Reclamen una manifestació més inclusiva i transversal…
—Aquesta manifestació és per la independència del país, com ho han estat totes les que ha organitzat l’Assemblea cada Diada. No és el primer president de la Generalitat a qui no agrada la manifestació. De fet, Aragonès no és el primer president que no ve a la manifestació. Però sempre l’hem feta. És una manifestació de la gent, i sí, és crítica. Nosaltres fem una manifestació per demanar la independència. I fem notar que això, ara mateix, no és damunt la taula del govern. Ara, tothom qui vulgui serà benvingut a la manifestació. És oberta a tothom.

—Com dieu, Aragonès no serà el primer president que no va a la manifestació. El president Mas no hi va anar, però després es va reunir amb els organitzadors. Us agradaria reunir-nos amb el president Aragonès?
—Nosaltres estem disposats a reunir-nos amb tothom, inclòs el govern i el president. No hi tenim cap inconvenient; més aviat al contrari, ens agradaria.

—I aquests dies heu parlat amb el president o algú del seu equip?
—Hem tingut algun contacte amb gent d’Esquerra, però sense gaire profunditat. A la manifestació tothom hi és convidat; els polítics, naturalment, hi són benvinguts. Però la manifestació bàsicament va adreçada a la població. Entenem que és la gent que ha de fer el pas endavant, per liderar la independència. Dins les files de l’Assemblea hi ha gent afiliada a tots els partits independentistes; la transversalitat la tenim dins nostre. Per tant, estem oberts a parlar d’independència amb tothom, però és moment de demanar als polítics que treballin per la independència amb fets i no amb paraules. Actualment, no hi ha cap fet. No hi ha cap projecte. En realitat, aquesta és la gran crítica. Ens cal un projecte per a fer la independència.

—I amb el temps que fa que sou presidenta de l’Assemblea us heu reunit o parlat amb Aragonès?
—No, amb ell directament, no. Però sí que hem tingut contacte amb el seu entorn.

—Tota l’estona parleu dels polítics. Fins ara, sembla que només s’ha sentit interpel·lat un partit, que és Esquerra. La crítica també inclou Junts i a la CUP?
—I tant. La nostra crítica va cap a tots els partits que formen aquest 52% de vot independentista, i que a hores d’ara no té cap projecte per a fer la independència. Tenim una majoria parlamentària que ens pot permetre de fer efectiva la independència, però no hi ha cap projecte. I això ho retraiem a tots els partits. N’hi ha que ho diuen i després no fan res, n’hi ha que no diuen res, i n’hi ha que se’n van a Madrid a fer un diàleg, que l’estat espanyol desmenteix dia si dia també. És clar cap a quina direcció va el govern espanyol. I nosaltres, cap on anem? Cap partit no ha exposat un projecte. Per això és important sortir al carrer aquesta Diada, s’ha de construir aquest projecte.

—Hi ha una baralla constant entre Esquerra i Junts. I la manifestació és una excusa més per a barallar-se. A Esquerra diuen que no s’hi senten còmodes i no hi aniran, i Junts fa una crida a anar-hi. Us fa por que Junts s’apropiï la manifestació?
—Nosaltres apel·lem a la població, estem convençuts que vindran votants de tots els partits. Encara més, la gent canvia de partit, no sempre votem el mateix. Per tant, el nostre destinatari no són els partits, sinó la gent. I els tractem com a persones, com a votants, no com a militants. Per nosaltres és important cada persona. La independència depèn de tots. Som nosaltres que l’hem de fer. Som els que votem. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. És igual que un dia votem una cosa i un altre dia una altra. Aquests quadres es poden canviar, és la força de la gent allò realment important en aquest procés.

—Aquests dies ha circulat molt una imatge vostra en un acte de Convergència…
—Sí, no me n’he amagat mai. Estic molt tranquil·la, he estat molt sincera sempre. No he amagat que en el seu moment hi vaig militar. Vaig pensar que era la millor alternativa per a aconseguir la independència. No tinc res més afegir. Ah, sí: que jove que era en la fotografia, no?

—Elisenda Paluzie ahir recordava que les tres presidentes de l’Assemblea havíeu estat militants d’un partit. Fins i tot Carme Forcadell continuava militant quan era presidenta de l’ANC. Això no va suscitar polèmica i ara sí.
—Totes tres som persones que hem dedicat part de la nostra vida a treballar per fer la independència. Cada una ha intentat buscar fórmules polítiques per mirar d’aconseguir-ho. Cada una ha optat per la fórmula que creia que podia servir millor. En el meu cas, quan hi va haver el tripartit, vaig pensar que Convergència era la millor opció. Altres van pensar que era Esquerra. Però tots hem anat situant i prenent les nostres vies per defensar la independència. L’hem defensada segons la posició de cadascú. Tots hem tingut la nostra evolució. Ara és el moment de la gent, de l’activisme. És el moment de sortir al carrer. Els partits estan molt encallats, cal sortir a empènyer-los. Si els partits polítics no fan res, ens hi haurem de posar nosaltres. Si la independència no la fem cadascú de nosaltres, ningú no ens la farà.

—Per tant, que diríeu als qui us acusen de ser de Junts?
—Que no ho sóc pas. L’Assemblea és totalment transversal, per això tenim gent de tots els partits. Evidentment, tots som votants i anem buscant qui ens representa millor. Busquem qui pot fer millor la independència. I en aquest moment, molta gent es declara òrfena de partit, perquè no hi ha ningú que tingui sobre la taula un projecte per fer-la. Per això és important sortir al carrer aquest Onze de Setembre.

—Es pot fer la independència sense els partits?
—No es pot fer la independència sense les institucions. I entenem que les institucions democràtiques, que ara tenen el 52% de vot independentista, són les que els pertocaria de fer aquest projecte d’independència. Però aquests últims cinc anys, després del Primer d’Octubre, han estat molt mediatitzats per la repressió, i després ens ha vingut la pandèmia. I la sensació és que els polítics no han sentit la pressió de la gent. Semblava que aquest autonomisme en què som instal·lats podria durar sempre. I això no és així. Aquesta Diada ens aixecarem i direm, una vegada més, que volem la independència.

—Si els partits no fan la independència, quina és l’alternativa?
—En el full de ruta de l’Assemblea ja surt la possibilitat de fer una llista cívica, que hauria d’aplegar persones rellevants d’aquest país per a impulsar un projecte per a fer la independència. Cal fer-ho des de les institucions i democràticament. Vam votar el Primer d’Octubre, ja sabem què és la força del vot. Podem ratificar-ho una altra vegada. Tenim ara, per exemple, el pla d’Escòcia de Nicola Sturgeon, que ha dit que vol fer el referèndum. El Tribunal Suprem de la Gran Bretanya decidirà si es pot fer o no. I Sturgeon ja ha dit, que si no l’hi deixen fer, té un pla B, que són unes eleccions plebiscitàries per fer la independència. En realitat, això que proposa Escòcia no ens és nou. Ja l’hem tingut abans, aquesta idea. I segurament pot ser una opció a tenir en compte. Les plebiscitàries no és pas cap opció estranya, és completament plausible. Depèn de la gent i de la seva força. Però abans d’això encara queda legislatura perquè els partits canviïn d’idea i treballin per la independència. Si ho fan ells, millor. Si els partits presenten un projecte per la independència n’estarem encantats. Però si no hi serem per a empènyer. No ens quedarem plegats de braços, veient com es malbarata el 52% del vot independentista.

—L’independentisme és més dividit que mai? O els partits polítics són més dividits que mai?
—Sempre hi ha hagut divisió. Justament avui he parlat amb els altres tres presidents de l’Assemblea i sempre han viscut divisió. Només hi ha hagut una excepció: els moments que la gent s’ha posat molt ferma. Quan la gent s’ha mobilitzat i ha reclamat la independència, els partits han hagut de reaccionar. De fet, és la força que apel·lem. La força de la gent, del carrer. I d’aquí ha de sorgir la unitat, ha de ser al voltant d’un projecte. De vegades es parla d’unitat als despatxos, però la unitat es crea al carrer. L’Onze de Setembre hi ha un crit unitari, la gent crida independència. I diguin el que diguin els partits polítics, aquesta és la força. Només així aconseguirem moure el país.

—La polèmica ha reactivat l’interès a venir a la manifestació? Heu notat un canvi de la gent? Malgrat que estan decebuts, s’han adonat que és important d’anar a la manifestació?
—És veritat que la gent està molt queixosa. Fa cinc anys que no fem res per aconseguir la independència, i això crea tensió. Però està bé que surtin aquestes tensions, i parlar-ne. Ningú pot fer-ho tot al gust de tothom. Ni nosaltres ens n’escapem, d’això. Hi ha gent que creu que som massa poc incisius i hi ha qui creu que ho som massa. Dius una frase, i a una gent la motiva i a una altra la desmotiva. Però això indica que la independència importa. Seria millor que tothom estigués d’acord que s’hi ha d’anar, però parlar-ne i debatre també forma part de l’activació del moviment. Tot plegat esperem que faci que la gent es conscienciï de la importància d’anar a la manifestació aquest Onze de Setembre. Esperem ser molta gent.

—Ara tot se centra en la Diada, però quins són els passos següents que vol fer l’Assemblea?
—La Diada marca un punt d’inflexió en la reivindicació per la independència. Aquest últim any hem tingut unes fotografies del govern català donant-se les mans amb el govern espanyol, que, internacionalment, han donat una imatge que l’independentisme ja està encarrilat, que ja no passa res. Sembla que estem encallats en aquest marc autonomista. Per això creiem que és important que aquest Onze de Setembre creï un punt d’inflexió, per tornar a ensenyar a Europa i al món que encara estem dempeus i que volem la independència. Cal que quedi clar que no s’ha arreglat res: simplement estem encallats en l’autonomisme per culpa de la repressió. Esperem que l’Onze de Setembre faci que el govern es mogui. I que el govern espanyol vegi que no s’ha acabat res, que continuem alçats.

—D’alguna manera és un ultimàtum al govern català?
—Podríem dir que cada Onze de Setembre ho ha estat una mica. No és nou, fa molts anys que diem que ja n’hi ha prou, que volem la independència. Però és veritat que aquesta vegada potser hi ha hagut un canvi en el discurs. Fins ara hi havia un to de queixa cap als partits. Ara, en canvi, els diem que si no fan cap canvi no ens quedarem plegats de braços. No serem captius del vot d’uns partits que no fan la independència. Es vol fer un pas més. Ja fa cinc anys que demanem als partits que reaccionin i no ho fan. Finalment, haurem de buscar unes altres opcions. Veiem clar que si cal passarem per damunt dels partits. No estarem sempre amb aquesta veu queixosa, sense fer res. Ho farem democràticament, però reaccionarem si ells no ho fan. Precisament, crec que això és el que més els ha espantat més.

—No és la primera vegada que l’Assemblea fa aquesta mena de missatge… Sempre ha pressionat el govern. Ara em ve el cap el missatge de Carme Forcadell: “President, posi les urnes.”
—És clar. No és la primera vegada i segurament no serà l’última. M’encantaria que fos l’última i que l’any que ve tinguéssim la independència…

—Però no sembla que sigui així, no?
—Sóc de les que creuen que la independència és més a prop que no sembla. Estic convençuda que tota aquesta reacció a les nostres crítiques no deixa de ser una demostració que anem pel bon camí. Tinc la sensació que hi ha por del nostre discurs. I això és perquè es veu la importància que té això que diem.

—Ara farà deu anys de la primera gran manifestació de l’Assemblea?
—Recordo haver anat a la manifestació. No ens podíem moure. La manifestació no anava ni endavant ni endarrere. Però no sabíem què passava… No sabíem si era que no ens començàvem a moure o realment era impossible d’avançar de la gent que hi havia. Quasi no ens podíem creure que fóssim tants. Jo sempre tinc un punt de claustrofòbia. Físicament, no sóc gran cosa i quedo atrapada. I, en canvi, recordo ser molt feliç allà al mig. En un altre moment sentir-me atrapada m’hauria angoixat, i en aquest cas no.