01.09.2018 - 22:00
Us hauríeu imaginat mai que acabaríeu penjant llaços o pintant de groc el vostre municipi? Us hauríeu arribat a pensar mai que en ple s. XXI tindríem ostatges polítics? Us veieu sopant en un pàrquing d’una presó? Segur que coincidim en la resposta.
En una comunicació especial la Dolors ens va expressar que la seva por més gran és que la gent s’oblidés d’ella i dels seus companys. La seva por més gran era caure en l’oblit. De llavors ençà, són molts i molts els actes que es fan per reivindicar la llibertat, no solament de la Dolors sinó de tota la resta de persones preses i exiliades. Un d’ells és el ja famós sopar de cada dimarts al pàrquing de la presó del Puig de les Basses.
Al principi no teníem prou coratge per a pujar-hi… tot era tan recent que no ens atrevíem a fer el pas. Però ahir, 28 d’agost, era el quart dimarts que hi pujava. El primer cop que ho vaig fer em va impactar molt. El pàrquing era ple a vessar. La gent havia de deixar el cotxe a tres quilòmetres i pujar-hi a peu carregant taules, cadires i menjar. De camí a la presó giraves el cap a dreta i esquerra i veies gent de totes les edats que hi anaven arribant de mica en mica. No te’n podies estar de baixar la finestra del cotxe i animar-los. Tan sols dient un ‘gràcies’, ja es posaven contents. Veure tanta gent que reivindica la llibertat de la Dolors em va fer posar la pell de gallina.
Si sabéssiu la història del sopar… us emocionaríeu com em va passar a mi aquell primer dimarts. La iniciativa va començar només amb set persones que, indignades per la situació actual, van decidir fer un sopar. La notícia va córrer pels municipis del voltant fins a arribar a ser-ne un centenar. I van anar augmentant fins a les dos mil; aquest dia em va impactar moltíssim. No tenia paraules. La gent venia de lluny: Barcelona, Molins de Rei, Ripoll, Torroella de Montgrí, entre molts més. A mi, només em sortien les paraules ‘Gràcies’, ‘Persistirem’. Aquell dia 14 d’agost feia tramuntana i la Dolors ho va poder sentir tot; i així ens ho va fer saber l’endemà. El sopar ja havia acabat i jo continuava en estat de xoc. La gent hi és. Faci vent o plogui ningú no falla.
El sopar més nombrós va ser el passat 21 d’agost. En veníem cinc en representació familiar. Aquell dia vaig acabar de treballar a les 19.30. Pensava d’arribar a les 20.00 al pàrquing perquè la corrua comença a les 20.30. Una cua de cotxes a la sortida de Figueres m’impedia d’avançar. Els vehicles tiraven de mica en mica, ens movíem a 10 km/hora. Allà em vaig adonar que seria més ple que les setmanes anteriors. Que seria una nit difícil d’oblidar. No vaig poder ni passar can Pedrosa. Tots els carrers paral·lels plens de cotxes, no hi havia ni un forat buit. La mateixa cosa passava en direcció Llers; a banda i banda cotxes a cabassats. Busos que pujaven i baixaven del pàrquing, pell de gallina un altre cop. Els mossos estaven desbordats, com els controladors de pàrquing. Imagineu-vos més vint colles de geganters i grallers actuant com una de sola. Cadascuna amb els seus gegants i capgrossos. Això va passar aquell dia. S’hi ha de sumar també la carta que ens va fer arribar la Dolors, una carta que ens va tocar la fibra a tots. Ens agraïa a tota la gent que haguéssim vingut i ens desitjava que tinguéssim un bon sopar. Mentre nosaltres sopem a fora, ella, la nostra estimada, ho fa a dins. Aquell dia tres mil persones van fer companyia a la Dolors en una nit càlida i fosca.
A vegades es fa difícil de girar el cap a tot això que passa i fer vida normal quan tens una mare, una germana o una tia privada de llibertat fa cent noranta-un dies com a conseqüència de les seves idees. La família li ha fet molt de costat, junts hem passat moltes adversitats i ens n’hem sortit, però darrere d’això també hi ha l’ajut d’un poble unit per una sola causa: La llibertat.
Estimada Dolors, la nostra Dolors. La Dolors de Torroella de Montgrí i no del Puig de les Basses, mai no caminaràs sola. Som i serem al teu costat en allò que calgui.
A tots els qui us hi heu jugat la llibertat, us devem això i molt més. No caureu mai en l’oblit. La feina que vau fer és increïble i sou vosaltres qui heu marcat la història del poble. La vostra figura perdurarà en el temps i quedarà gravada en tots els ciutadans que vam votar l’1-O gràcies a la feina feta pel govern legítim. Vam començar això tots junts i junts ho acabarem. Desmuntarem aquesta farsa d’injustícia que s’han tret de la màniga i la guanyarem. No tenen prou presons per a engarjolar tanta dignitat. Mentrestant, a continuar endavant i a reivindicar tant la teva llibertat com la de la resta del govern. Mobilitzem-nos, a casa no hi farem res.
Dimarts que ve hi tornarem, dimarts que ve tornarem a sopar junts. Vindrem els dies que calgui fins que tots torneu a ser a casa amb els vostres.
Fins Dimarts!
Mil petons!!
Isarn Vinyes Bassa,
Nebot de la Consellera Dolors Bassa
