Dolors Bassa (1959), ex-consellera d’ERC, encara els seus darrers dies en la primera línia política. Després del congrés del partit, Bassa es retirarà. En aquesta entrevista, feta ahir a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), Bassa explica la seva posició matisada a l’hora d’escollir nous lideratges dins el partit: en principi, es decanta per la candidatura de Nova Esquerra Nacional, de Xavier Godàs, promoguda per Marta Rovira, i a la vegada ha avalat Foc Nou, d’Helena Solà i Alfred Bosch, perquè creu que com més candidatures, millor. I perquè sintonitza amb ells respecte d’un allunyament del PSC que creu necessari. En canvi, s’allunya d’Oriol Junqueras del tot.

—Us heu posicionat a favor de Nova Esquerra Nacional. Per què?
—Tot ve d’aquell manifest que va sortir. El vaig llegir i vaig pensar que tot el que deia era el que jo volia: renovació per a Esquerra, més transparència, més contacte amb la militància, que les decisions es prenguessin més amb tothom. Quan va sortir aquesta candidatura, com que era el que hi havia al manifest, vaig dir que els donaria suport. Mentrestant, membres de Foc Nou em van dir que tenien molt pocs avals i si els podia avalar. Penso que com més candidatures hi hagi, millor per als militants, i tampoc em sembla malament el projecte que tenen ells. Per tant, vaig dir: avalaré una altra candidatura, però dono suport a la que va més d’acord amb el manifest que jo vaig signar.

—I qui votareu?
—Espero que aquesta setmana cadascú expliqui bé el projecte. Crec que Nova Esquerra, perquè és la gent que creu més en la renovació. Ara, Foc Nou no em sembla malament. Per exemple, ells diuen que no volen que es voti sistemàticament junt amb el PSOE. A mi em sembla que això és un punt molt important. Hem de tornar a ser l’Esquerra que havíem estat. No dependre ni de Junts ni del PSC.

—Valoreu-me el tema dels cartells.
—Jo ni en sabia res, ni ho havia vist. Quan van sortir els cartells nosaltres érem a la presó. Com a presidenta del Consell Assessor d’ERC, puc anar a les executives i a les permanents. I en cap executiva en què he estat no ha sortit el tema. A mi m’ha sabut molt de greu per dues qüestions. Una, per qui fa els cartells, que no m’hauria imaginat que fos d’Esquerra. I, després, perquè jo tenia una persona a la família afectada per Alzheimer. Ara, continuo pensant que no ve d’una estructura paral·lela a Esquerra, com ha sortit.

—No? I qui creieu que va ser?
—Crec que és un grup de gent que va fer aquests cartells, i que quan la gent de comunicació d’Esquerra se’n va assabentar, ho va voler tapar. Crec que s’havia d’haver dit i ja està.

—Parleu-me, si us plau, de la figura d’Oriol Junqueras. Per què no el votareu?
—Jo no votaré Oriol Junqueras. En l’àmbit personal és molt maco, sap molt de tot, d’història, té molt clar el país, però si ets conscient que el 2017 vas fer el màxim que vas poder per la independència, quin sentit té tornar-te a presentar ara? Quan vam sortir de la presó, vaig ser de les primeres de dir que hauríem de plegar tots. Jordi Turull de seguida em va dir “això no ho pots dir”. I jo no vaig dir res. Llavors ho va dir en Jordi Cuixart. I ara tornaria a fer el mateix. S’ha de mirar amb uns altres ulls, ho ha de liderar una altra gent. Oriol Junqueras ja hi va ser. Si no ens en vam sortir, què farà de diferent per sortir-nos-en que no hagi fet fins ara? A més, hi ha estat tretze anys. Ha passat tota una evolució. No vull ser una generació tap. I crec que ell tampoc ho hauria de ser.

—A la consulta interna sobre si investir Illa o no, què vau votar?
—Vaig votar que no. T’explico per què. Penso que no ens havíem d’haver posat a negociar. I que la consulta interna havia d’haver estat: ens posem a negociar o no? Si havíem quedat tercers, en teoria havien de negociar ells, els de Junts. Vaig votar no, però va sortir que sí: doncs encantada, endavant, això és la democràcia.

—Ara em dèieu que una de les coses que us agrada de Foc Nou és el fet de posar més distància amb el PSC. Per què s’hi ha de posar?
—En l’època que hi ha hagut la repressió, entenc que hàgim estat molt lligats, perquè tot allò que es negociava era condicionat amb el PSOE: els indults, l’amnistia, etc. La contrapart era que havies d’estar amb ells per als pressuposts. Ara la part de repressió està molt més avançada. Ens queda que apliquin l’amnistia a tots els que quedem que no ens l’apliquen, però legislativament ja està. En aquests moments, Esquerra no és punt d’inflexió a la política, per tant, no ens hem de lligar amb ningú, i hem de seguir més el nostre projecte. No pot ser, per exemple, que haguéssim dit que no negociaríem amb els socialistes i llavors negociéssim amb la Diputació de Barcelona. Hi ha mil i un tema d’aquests que costen d’entendre. Ara és un cicle nou, i crec que hem de ser més Esquerra Republicana, la part social i la part nacional, i anar cap a la independència fent els passos a l’hora: amb avantatges socials i amb avantatges nacionals.

—Tesi: Nova Esquerra Nacional és el junquerisme sense Junqueres, però el projecte és el mateix.
—Sí, perquè el projecte és bo. El projecte aquest de la part social, de ser més, de guanyar més espais, és bo. El que no és bo és ser messies i que una persona, o el seu entorn, decideixi. Això ha passat aquests últims temps. Parlo de Junqueras i de Marta Rovira, parlo del nucli dur del partit, que això és el que no hi hauria d’haver.

—Què us sembla Marta Rovira?
—No ha defugit cap responsabilitat. I per això l’admiro. Admiro les persones que quan les coses van malament continuen al capdavant. I aquesta és una de les coses que em grinyola d’Oriol Junqueras, que ja feia quatre eleccions que anaven malament. S’han de fer anàlisis, alguna cosa ha de canviar, no pot ser que tot continuï igual. I ell plega en el moment en què el partit està mig dividit, de si negociem amb el PSC o no hi negociem. Marta Rovira, tot i ser fora, aguanta fins al congrés. Marta Rovira hi ha estat a les decisions que anaven bé i a les que teòricament no anaven bé. I ha intentat fer-ho tan bé com era possible.

—Fareu campanya aquests dies? Per Nova Esquerra Nacional, o per Foc Nou?
—A Foc Nou, els avalaré. No he dit mai que els votés. Sempre he dit que votaria Nova Esquerra. A Foc Nou els avalaré perquè s’hi puguin presentar, perquè hi hagi gent que els pugui votar. Però no faré campanya, ja fa molt de temps que vaig dir que estava compromesa amb el partit fins que hi hagués un nou congrés. Que és ara. Ja no vull continuar. Seré allà on em demanin, però no al capdavant.

—Amb Puigdemont hi teniu una relació que no és agra, diria.
—Tinc una relació que no és agra. Però penso igual que respecte de Junqueras. Si ell m’ho preguntés, jo li diria dues errades: una, quan se’n va anar a l’exili, crec que havia de continuar com a president i no involucrar-se en un partit. Si t’involucres al capdavant d’un partit, és difícil que l’altra gent et vegi com a president. La segona, que ara vulgui tornar a liderar un cicle polític. A Jordi Turull també l’hi diria: si has fet el màxim, què faràs de diferent ara si el cicle ha canviat? Per tant, deixa pas a nova gent.

—Com veieu Salvador Illa?
—No el conec gens, no puc dir-ne absolutament res. Ara, no és el tipus de persona amb qui empatitzo, per començar. I després, jo sí que recordo molt les declaracions que va fer quan jo era a la presó. I aquesta és una de les raons per les quals també penso que els nostres lideratges han de canviar. Encara que no ho vulguis, tens records de gent que va dir segons què… També s’ha de reconèixer que ha guanyat totes les eleccions. Per tant, com a president de Catalunya, tota la legitimitat.

—Tesi: els socialistes guanyen els independentistes amb l’abraçada de l’os. El PP anava al xoc i aquí, xocant, els independentistes van guanyar. Amb l’abraçada, els indults, l’amnistia, ells guanyen, en el fons, i van desarticulant el moviment independentista. Hi esteu d’acord?
—Sí. Però no hi havia res més a fer, perquè la gent no ens va votar, als independentistes. Ells no són el principal repressor, però sí que en són còmplices. I sí que poden treure la repressió, i això fa que el moviment independentista necessiti negociar amb ells.

—Una cosa és votar Maragall en el tripartit, i una altra cosa és votar Illa. No és el mateix PSC.
—És un PSC molt més orgànic i molt més espanyolista. A mi em costa més aquest que l’altre, però també té la part social, que és important. A mi també em pesa, l’àmbit social.

—Parlem ara de la vostra situació personal.
—La meva situació personal és la mateixa que la d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, el president Puigdemont i el conseller Lluís Puig. El Suprem no ens aplica l’amnistia, cosa que vol dir que continuem amb les penes, tot i no ser a la presó, i la inhabilitació total. No ens podem presentar a cap càrrec institucional, ni podem treballar en cap lloc públic.

—Una cosa que m’ha impactat: la presó us afecta la jubilació.
—A la presó no he cotitzat com si hagués estat treballant. Per tant, no vaig poder-me jubilar als 60. He hagut d’esperar als 65. Però, a més a més, malgrat tenir 37 o 38 anys cotitzats, aquests últims anys de presó no m’han donat el màxim de cotització i, per tant, no puc cobrar el que cobra la majoria dels funcionaris, el 100%. A més, no puc anar de viatge enlloc on demanin visats. Per exemple, amb Carme Forcadell, a la presó, sempre dèiem que quan sortíssim la primera cosa que faríem seria anar a l’Índia. A l’Índia, no hi podem anar, ni als Estats Units.

—Com s’arriba a la independència ara?
—Treballant cada dia. No cal tornar a començar, però sí lluitar cada dia tot. La llengua catalana, per exemple, l’hem de tornar a recuperar. Jo diria que hi arribarem tornant a fer més nació. Hem estat uns anys que hem cregut molt en fer estat i hem deixat fer la nació. Ara toca tornar a enfortir molt i molt la nació.