Dolor de llengua

La societat catalana ha mostrat aquests darrers anys signes de vitalitat inequívocs a l’hora de facilitar l’acollida lingüística i cultural dels nouvinguts. Algunes iniciatives s’han adreçat a un àmbit especialment sensible, el de la salut, en el qual podem destacar, per exemple, la tasca extraordinària del GALI de la Universitat de Girona. Aquest grup ha posat a l’abast dels qui treballen amb immigrants estudis de comparació de les seves llengües amb el català, recursos pràctics de vocabulari i conversa mèdica i, en general, una interessant reflexió sobre les diferències que fan les llengües dels nouvinguts en la categorització dels estats patològics o més aspectes relacionats amb la salut i l’assistència de les persones. Per donar una mostra d’aquestes diferències de categorització, de les quals les llengües són el testimoni, pensem en un exemple del xinès mandarí: 讳疾忌医 (huiji-jiyi) significa ‘negar-se (algú) a seguir el consell del metge per por de ser titllat de malalt’. No concebem, veritablement, res de semblant en català.

El personal mèdic i sanitari, doncs, ha pogut disposar d’alguns criteris i eines per a entendre les concepcions sobre la salut i la malaltia de persones que deixaven el seu país d’origen per un altre, sovint en condicions d’una gran precarietat, i ha pogut actuar en conseqüència, conscient de la importància de la qüestió.

A Catalunya hem viscut també aquests darrers anys una altra cara de la qüestió de la llengua, la salut i la immigració: la incorporació significativa en el nostre context, el de la societat i la cultura catalanes, de professionals de l’àmbit mèdic o sanitari procedents d’uns altres països. La situació ha demanat i demana a aquestes persones, com a professionals, el mateix compromís de comprensió de tota mena de pacients de cultures i llengües diverses, entre les quals hi ha també, per a ells, la llengua pròpia de Catalunya, el català, amb tot l’entramat d’aspectes culturals i antropològics que atresora i vehicula.

De tota la comunitat de pacients i malalts catalanoparlants, volem cridar ara l’atenció sobre un grup altament vulnerable que posa a prova el compromís dels professionals nouvinguts. Ens referim específicament al col·lectiu de les persones grans catalanoparlants que reben l’assistència de metges, infermers, responsables higiènico-sanitaris, fisioterapeutes, terapeutes, treballadors socials, educadors socials, psicòlegs, auxiliars de gerontologia i també de curadors no professionals.

La gent gran catalanoparlant és, dèiem, un col·lectiu especialment vulnerable. La vellesa és ja en si mateixa un espai de vulnerabilitat;  les persones s’hi troben sotmeses a progressives despossessions, com ara la pèrdua o la minva de diverses facultats físiques o mentals, la pèrdua d’éssers estimats i l’abandó forçat de l’habitatge propi, en canvi d’un espai en una residència o una cambra en un hospital, fet que implica la renúncia a un marc de referència personal bàsic.

És en aquesta dinàmica de despossessions que la llengua pot arribar a ser el darrer territori de confort, la darrera propietat que impedeix que l’ancià esdevingui un perfecte estrany. La gent gran catalanoparlant és un col·lectiu especialment exposat a allò que Enric Larreula anomenava fa uns quants anys (en una obra sobre les respostes emocionals a l’amenaça de substitució lingüística del català) el ‘dolor de llengua’. I aquest ‘dolor’ reclama l’actuació d’uns professionals altament sensibles i implicats. No únicament amb la gent gran, és clar, però també i sobretot amb la gent gran.

La llengua dels catalanoparlants d’edat avançada no és habitualment la llengua hibridada de molts joves urbans, que sovint declaren que utilitzen el català o el castellà indistintament i que canvien de llengua gairebé sense adonar-se’n. Haver-se de comunicar en una llengua no habitual, en la llengua del cuidador, o provar de fer-se entendre pel metge en un idioma que no és el propi, pot constituir per a una persona gran un esforç de traducció esgotador, una simplificació inevitable i penosa del pensament, una indesitjada activitat d’impostació. Ras i curt: una nova evidència d’alienació.

Moltes persones grans catalanoparlants s’expressen en una llengua que, en part, resulta ja estranya a una part de la població. Una persona d’aquest grup d’edat parla del seu cos, per exemple, anomenant inequívocament l’espatlla, sense referir-se a ‘l’esquena’. Expressa el seu estat físic dient que té cruiximent d’ossos, que a estones perd el món de vista, que avui està ben eixorivit i que sembla que es veu les orelles…. O, en canvi, afirma que ja fa una temporada que nota amb tristesa que repapieja, que fa catúfols… I es mira l’infermer amb agraïment i li agraeix la bona jeia i la paciència que demostra a tenir cura d’un vell, perquè… ja se sap que caldera vella, bony o forat. I li comunica, també, esperant un missatge de consol, el seus pensaments més foscos dient-li amb un posat resignat que a mal de mort, no hi valen metges, i que sent que té els dies comptats, que està a les acaballes, o que té mala peça al teler.

I si la persona gran catalanoparlant pot dir que té mala peça al teler no és perquè tingui un singular arravatament poètic, sinó senzillament perquè és el producte humà d’un territori i d’una cultura afaiçonats al llarg de segles per l’existència d’un comerç i una indústria tèxtils. Una activitat que deixa en el català expressions com fil per randa, filar prim o no perdre passada. La llengua, amb tot allò que transporta, és el darrer territori on tot té sentit.

La societat catalana ha donat mostres, en la qüestió de la llengua, la immigració i la salut, de fer costat a grups vulnerables, com ara els qui han vingut d’uns altres països, molt sovint en unes condicions molt difícils. S’ha interessat per la seva manera de veure el món i se n’ha enriquit alhora amb curiositat, interès científic, altruisme i una gran dosi d’humilitat davant l’immens tresor desconegut que aporten les llengües i les cultures dels nouvinguts.

La societat catalana ha fet un esforç, en general, de voler entendre la immigració, acollir-la i proporcionar-li el benestar. Els professionals nouvinguts que treballen en l’àmbit de la salut tenen també el desafiament d’implicar-se fermament en aquesta tasca i de saber veure, sense excepció, totes les manifestacions del ‘dolor de llengua’ dels seus pacients, entre les quals hi ha el dels catalanoparlants que han arribat al territori poc acollidor de la vellesa.