El dol social

Quan, davant nostre, veiem una ferida sagnant, solem girar la cara perquè mirant l’hemorràgia de fora veiem la de dins. L’efecte mirall, en diuen. Per això, hem après a desviar la mirada davant el dolor dels altres. Sustan Sontag ja ho advertia quan parlava de l’anestèsia que ens provoquen les imatges de dolor a través de les pantalles. Aquí no hem vingut a patir, diuen els pràctics. I així hem anat domesticant el dolor. Perquè avui dia ser pràctic vol dir fer i fer, i ser feliç, i tirar pel dret, i no trontollar, ni tartamudejar, no deixar-te plorar gaire i, sobretot, no incomodar. No incomodar, gràcies. El dolor és radioactiu i hem perfeccionat tècniques depuradíssimes per a sortejar-lo.

Fa uns dies, vaig veure una manifestació social del dolor, per mi, inèdita. Gairebé un centenar de dones es van reunir per parlar de dolor entre elles. Eren dones que havien perdut un fill abans de néixer o just en el moment del part. Però allò no era una jornada tècnica-especialitzada-pràctica adreçada només a dones o només a mares. La iniciativa, impulsada per un grup de suport a la criança recentment creat a la Terra Alta, tenia un abast més gran. Era més radical que no podia semblar en un principi agafant-ne només el títol. Jo ho vaig percebre com la primera trobada de moltes per a reivindicar el dret del reconeixement social del dolor, de l’exploració dels cossos ferits en públic, del relat com a desobturador de significats. Parlaven d’aquella roba menuda per estrenar, dels noms que no constarien mai en cap document legal i que no se sentirien mai en cap pati d’escola. Dels peluixos que no dormirien en cap llit infantil, o dels cossos d’embarassada sense embrió, com va definir-ho l’artista Paula Bonet allà mateix. Però també hi havia dones que no havien estat mai mares ni tenien cap intenció de ser-ho i que s’emocionaven de la mateixa manera amb aquells relats. Elles ploraven per la seva àvia o per aquell amor que havia marxat. Tant se val. Però ho sentien igualment. Perquè la pèrdua –el descampat–, com deia Clàudia Cedó a l’obra de teatre Una gossa en un descampat, mai no correspon a un paisatge concret.

Sentir aquells testimonis per primera vegada en públic tenia una potència purificadora. Una cerimònia xamànica sense gurú, perquè totes ens curàvem amb la paraula de l’altra. Si parir és donar a llum, alguna va dir que allà s’havia parit alguna cosa encara que no fos de carn i ossos.

Les qui som de poble sabem que el dol sempre l’hem viscut en comunitat. Però viure’l en comunitat no implica necessàriament sentir-lo. El ritual és una tradició, però per la mateixa mecànica del fet, el vivim, en moltes ocasions, de manera automàtica. Com una herència reproduïble i prou. El ritual de la vetlla a casa; la comitiva que recorre el carrer de casa del difunt a l’església, els familiars que el dia de Tots Sants agafen el camí recte cap al cementiri amb el cubell de flors fresques i el drap per a treure la pols. Això ho fem, però moltes vegades, sobretot les més joves, ho fem per esma.

En canvi, aquesta trobada de què parlo tenia un sentit simbòlic, i també el fet que aquella sessió tingués lloc a la Terra Alta, una comarca que encara molts associem a dols pendents. Potser perquè va viure de prop la guerra i moltes de les persones que van morir durant la Batalla de l’Ebre no van poder ser plorades en públic. Una contenció de l’expressió pública del dolor que també tenia molt de dispositiu polític, perquè s’havia d’evitar l’esquerda del dolor i havíem de passar pàgina de pressa.

Ara ha estat un col·lectiu de dones qui ho ha fet possible. Perquè apoderar-se –la paraula gastada– no significa aconseguir res especial, sinó desprendre’s de tot allò que hem assumit com a natural i decidir què volem a les nostres vides. I nosaltres vam decidir compartir el dolor. Perquè, com algú va dir allà mateix, ‘només la foscor compartida engendra alguna cosa semblant a la llum’.