Dol hipòcrita

Potser això que diré no és políticament correcte, però no som aquí per dir sempre el que toca sinó, més aviat, per posar quan calgui el dit a l’ull. No acabo d’entendre que dijous passat l’Ajuntament de Badalona i la Generalitat declaressin respectivament tres dies i una jornada de dol. Ja ho he dit. No ho entenc.

Si no m’erro, el dol oficial consisteix, bàsicament, a suspendre els actes oficials i deixar les banderes a mig pal. És, ja es veu, un gest simbòlic. Que, d’altra banda, tindrà segur una repercussió ridícula, si l’hem de valorar per la incidència que en viuran la majoria de ciutadans. Perquè, reconeguem-ho, l’incendi no ha causat una onada de consternació que posi la necessitat del dol a peu de carrer, sinó que, si de cas, sembla una reacció forçada de les institucions davant una tragèdia que haurien hagut de preveure. Una reacció que diríeu que neix de la mala consciència.

Jo no tinc cap dubte que els gestos simbòlics poden ser essencials i que és amb gestos simbòlics i amb rituals que cada comunitat conforma el seu espai públic: són importants, per tant, perquè acaben essent una de les primeres targetes de presentació de la pròpia identitat. La manera com celebrem la joia i el dol ens mostren tal com som. Però davant situacions com la que es va viure la setmana passada a Badalona, el gest simbòlic corre el risc d’esdevenir una concessió hipòcrita a la galeria, i ho serà si no va acompanyat d’alguna cosa més.

Per exemple. És hipòcrita, per no titllar-ho d’una mostra més del cinisme polític del personatge, que amb una vara el batlle Albiol proclami els tres dies de dol mentre que amb l’altra aprofiti les primeres declaracions públiques que fa, a peu mateix de l’edifici encara fumejant, per a criminalitzar els qui hi vivien. L’home va posar el focus en els presumptes conflictes de convivència que, segons deia, han causat els darrers mesos alguns dels qui s’havien instal·lat dins el recinte, i amb prou feines va parlar de com atendran les necessitats dels afectats. Va deixar clar, això sí, que l’ajuntament no hi havia fet res més abans per manca d’ordre judicial. I així escampa responsabilitats.

No és menys hipòcrita, però, la reacció de la resta d’administracions i de responsables polítics, que sembla que s’emparin en la jornada oficial de dol, i en algun piulet afligit i benintencionat, per cobrir l’expedient. Mentrestant, quants espais no hi ha escampats per pobles i ciutats com la nau de Badalona? Quantes persones no hi ha arreu del país en situacions de precarietat similars? Quina mena de suport reben per a cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació, atenció sanitària i allotjament en condicions? Quina mena de tracte se’ls ofereix per a resoldre la seva situació, regularitzar-la i poder-se estabilitzar perquè deixin d’alimentar les bosses de marginació? No m’ha semblat que la resposta a aquestes preguntes fos entre les prioritats dels qui hi tenen responsabilitat.

Però, bé, espero haver-me equivocat molt i que avui mateix em desmenteixin els fets, posem per cas amb la difusió des de l’Ajuntament de Badalona, els altres ajuntaments del país, la Generalitat i el rosari d’ONG que s’hi dediquen, d’una relació concreta de les actuacions que des de divendres han emprès per a prevenir situacions semblants en tants de carrers Guifré com hi deu haver de cap a cap del país.