19.05.2022 - 16:06
|
Actualització: 19.05.2022 - 21:34
Anna Giralt, directora de Robin Bank, retrata en la seva òpera prima l’anomenat “Robin Hood català”, Enric Duran, que va robar mig milió d’euros als bancs després d’haver demanat crèdits a prop d’una quarantena d’entitats financeres. Giralt ha explicat que Robin Bank és la recerca de Duran fins que el troben i poden parlar-hi, i que hi surt, al film. La cinta arriba al DocsBarcelona i es podrà veure a Filmin i presencialment diumenge als Aribau Multicines. El festival també ha presentat avui Tolyatti Adrift, de Laura Sisteró; La cuina dels homes, de Sílvia Subirós, i ‘Paraíso’, de Sérgio Tréfaut.
La directora ha recordat que l’any 2008, sortint del metro, va agafar el diari Crisi, quan Duran va fer pública l’acció de robar als bancs i va considerar-la una de les grans accions activistes en l’imaginari català per denunciar una situació. “Després vaig començar a indagar en la seva història”, ha explicat. La cineasta parteix d’una fascinació del personatge i acaba descobrint la persona amb tots els seus matisos. “La pel·lícula a vegades fa reflexions sobre el que em vaig trobant.”
Enric Duran fa tretze anys que viu en la clandestinitat i el film en recrea la història, recupera allò que ell va denunciar i indaga en el personatge. L’animació del documentari els serveix per a explicar aquest passat i mostrar el món ideal que exposa Duran. Giralt considera que després dels anys es fa més palès tot el que denunciava. La directora també volia reflexionar fins on estem disposats a arriscar-nos per allò que creiem. La idea neix el 2019, després dels disturbis de la sentència del procés, moment en el qual Duran tornà a aparèixer als mitjans fent una crida a la desobediència.
Giralt recorda que, amb l’acció de robar als bancs del 2008, Duran culpava tot un sistema que no funcionava. “Ell dedica la seva vida al que creu i s’arrisca. És una persona que ha decidit viure la vida d’una manera molt concreta, i és un personatge molt particular.”
‘Tolyatti Adrift’
Togliatti és una ciutat de Rússia, a la província de Samara. Laura Sisteró, directora de Tolyatti Adrift, viatja en el seu debut fins a Tolyatti, vell símbol de l’orgull socialista, avui el Detroit rus. Els joves de la ciutat es rebel·len transformant l’icònic Lada en un cotxe per derrapar.
Sisteró explica que el film, que arriba ara al DocsBarcelona, obre una finestra a una Rússia que Putin no vol que es vegi. De fet, diu que el president rus hi apareix oferint un discurs de Cap d’Any mentre es veu aquests joves “perduts en les seves vides”.
‘La cuina dels homes’
Per la seva banda, Sílvia Subirós, directora de La cuina dels homes, presenta un relat alternatiu de la història de la cuina i l’anonimat de les dones a través del Motel, el restaurant que va portar la modernitat culinària a Espanya. “Els relats culinaris que ens arriben són dels homes autors que s’han fet a si mateixos i la presència de les dones mai ha estat reconegut”, ha apuntat.
Subirós explica que sempre havia volgut fer un film sobre el seu avi, que havia començat a cuinar durant la guerra del 36. Però la directora va trobar la càmera i les cintes que havia enregistrat el seu avi amb imatges familiars. La protagonista era l’àvia de Sílvia Subirós, que es va morir molt jove. “La història del meu avi a través de la cuina cau en els homes de la meva família”, diu la cineasta, que volia saber què havia passat amb el llegat femení i masculí.
‘Paraíso’
Sérgio Tréfaut, director de Paraíso, proposa un viatge musical al cor de Rio de Janeiro i signa un cant a la vida a ritme de serenata, per mitjà d’un grup d’ancians que es reuneixen en un jardí cada dia per assajar i cantar a la nit. “En aquest lloc, cadascuna d’aquestes persones d’entre vuit i deu anys es converteixen en els reis i les reines i són meravellosos”. Aquesta història va fer un gir quan va arribar la covid-19 i el confinament i moltes d’aquestes persones van morir.
El documentari també representa el retorn del cineasta a Brasil, país que va deixar quan era petit. “No volia fer una pel·lícula de denúncia ni un acte de guerra, sinó retratar una cosa del Brasil que jo estimava”.
