Un documentari que vol trencar amb sis-cents anys d’estereotips: “Catalunya és el model del poble gitano”

Avui, dia 8 d’abril, és el Dia Internacional del Poble Gitano. Però, a més, enguany és un any rodó per al poble gitano dels Països Catalans, perquè fa sis-cents anys que van arribar ací. Per aquest motiu, les institucions han impulsat tot d’iniciatives per a commemorar aquesta fita i difondre la realitat del poble gitano, que és encara avui molt desconeguda i, sovint, estigmatitzada. La setmana passada, als Cinemes Girona es va estrenar el documentari Gitanos, més enllà de l’estereotip. Passat i present del poble gitano a Catalunya, coordinat pel Pla Integral del Poble Gitano i produït per Punt de Gir.

Saray Flores i Manuel Marchoso són els dos joves que el protagonitzen. El relat es construeix amb les entrevistes que fan a uns quants personatges destacats dins la comunitat gitana. Un dels pals de paller és Juan de Dios Ramírez Heredia, activista, advocat i ex-diputat del congrés dels diputats espanyol i al Parlament Europeu, que, amb una retòrica molt emotiva, deixa anar frases com ara que “Catalunya és el model del poble gitano”. Amb la seva veu i les altres, la idea del documentari és desmuntar els principals estereotips entorn de l’ètnia gitana: “No volen integrar-se”, “No serveixen per a estudiar”, “Són uns ganduls”, “Són uns masclistes” i “No pensen en el futur”.

El documentari l’ha coordinat Tatiana Font, responsable del Pla Integral del Poble Gitano de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Ella, també de l’ètnia gitana, explica que al dia a dia és molt habitual sentir-se estigmatitzat: “Sense anar més lluny, quan vas a un supermercat o a un centre comercial, tens el de seguretat constantment al darrere. I sap greu, perquè veus que a l’altra gent no li passa. Al final t’hi acostumes. Passa igual amb l’accés a l’habitatge, o en certs comentaris a l’escola, com ara: ‘Ets la primera gitana a qui veig que li importen les seves notes.’ Hi ha una barrera d’accés perquè molta gent es pensa que els gitanos vindran a buscar o a robar alguna cosa”, explica.

Manuel Marchoso confessa que, com a gitano, no se sent del tot integrat a la societat: “Encara hi ha molt antigitanisme. Hi ha molta gent que et deixa de banda pel simple fet de ser gitano. M’hi he trobat en moltes situacions. La gent no se n’adona, perquè són certs comentaris molt normalitzats. Fa poc vam tenir l’exemple d’Agatha Ruiz de la Prada, que va dir que ‘vivia com una gitana, sense cuina ni sofà’.”

Per tot plegat, ambdós creuen que el documentari fa una tasca pedagògica molt necessària, sobretot per a trencar tabús i estereotips entre la gent més jove. És una manera de combatre els discursos de l’odi, que han trobat un gran altaveu en les xarxes socials: “Fer una peça audiovisual com aquesta creiem que era la idea més ràpida per a combatre-ho”, explica Font.

El racisme s’escola a les xarxes socials

Els discursos d’extrema dreta, que com més va més pes guanyen a les xarxes socials, són la principal via per a fer arrelar certes idees racistes. “No fem servir les xarxes per a arribar als nostres, i l’extrema dreta es va menjant aquest espai. Arriba a nois superjoves que potser no tenen ni consciència de tota aquesta història”, diu Font. La seva idea, explica, és fer arribar el documentari a les franges més joves de població, mitjançant els centres educatius, per poder obrir debats en què se’n parli i s’hi reflexioni. “Això ho veiem a tot arreu, d’Europa i del món. La manca de consciència històrica, fins i tot dels fills de les famílies que han estat històricament oprimides, que ara estan immersos en els discursos d’extrema dreta. No té ni cap ni peus”, lamenta.

Saray Flores confia en el paper de l’educació. I formula un desig per a les generacions més joves: “És important no quedar-nos sempre amb la primera impressió d’una persona. Així com hem descobert que la història i la realitat del poble gitano no és sempre tal com s’ha explicat, amb les persones passa igual. Cal conèixer-les abans de jutjar-les.”

La història del poble gitano, una assignatura pendent

L’absència del coneixement social que hi ha sobre el poble gitano és més gran que no pensem. I és quan veiem el documentari que ens n’adonem. Començant pel fet que a les escoles i instituts no s’explica l’arribada dels gitanos a casa nostra, ara fa sis-cents anys. De fet, Flores i Marchoso admeten que han après molt sobre el seu poble gràcies a l’enregistrament del documentari. “Tot i ser gitanos, no coneixíem la nostra història. I la veritat és que em fa enfadar molt ser una persona gitana i no conèixer la meva història. Gràcies al documentari, ha descobert que història la del poble gitano és una història d’amor, de resistència, i de progressisme”, resumeix Flores.

Als creadors del documentari, Artur Molina i Helio Valero, de Punt de Gir, participar en el procés d’enregistrament els ha permès d’adonar-se del deute històric que tenim amb el poble gitano: “Hem fet un viatge d’aprenentatge, perquè moltes coses que expliquem no les coneixíem. També ens hem adonat que teníem molts estereotips integrats sense ser-ne conscients. Els judicis que volíem trencar són els que nosaltres mateixos teníem”, admeten. Per això creuen que fer-ne un documentari pot ajudar a desfer-se d’aquests estereotips: “Conèixer una realitat és estimar-la”, afegeixen.

Ricard Valentí, un altre dels protagonistes del documentari i president de la Plataforma Nacional pels Drets del Poble Gitano de Catalunya, demana que la història de l’ètnia gitana sigui impartida com a part de l’assignatura d’història al currículum escolar “Si no, tan sols ens queda la transmissió oral, de pares a fills”, adverteix. “De la mateixa manera que els nens saben qui va ser Antoni Gaudí o Cristòfor Colón, haurien de saber què hem aportat els gitanos a la cultura catalana. Si integréssim en els llibres d’història l’aprenentatge de la història del poble gitano, veuríem que no som tan allunyats uns dels altres”, reflexiona.

La història va lligada a la cultura i la llengua dels pobles. Sense anar més lluny, Valentí ens recorda que diàriament usem unes quantes expressions i paraules que venen de la llengua romaní, el caló. Per exemple, paraules com “halar”, “xaval” o “calés”. “Molta gent parla gitano i no ho sap!”, comenta. El documentari també reivindica el caló, que es presenta com una llengua com més va menys parlada, sobretot entre les generacions més joves. En perilla la transmissió, perquè la majoria de gent no el parla diàriament, sinó que es limiten a inserir-ne algunes expressions típiques en les converses que tenen en unes altres llengües.

Saber la història per a reivindicar-se

El punt sobre el qual pivota el documentari és l’orgull de ser gitano. Trencar estereotips implica creure que la cultura i l’ètnia pròpies són tan vàlides com les altres que t’envolten. Per això, Valentí demana que no es perdi la flama reivindicativa un dia com avui, el Dia Internacional del Poble Gitano. “El 8 d’abril hauria de ser un dia de reivindicació, de fer saber què va passar el 8 d’abril de 1971. Si es fa un acte de festa i celebració, benvingut sigui, però principalment ha de ser un acte reivindicatiu”, diu. El 8 d’abril de 1971 es van reunir a Londres representants de la comunitat gitana de tot el món i van establir una bandera i un himne gitanos. Gelem Gelem va ser compost per Žarko Jovanovic, supervivent de l’Holocaust gitano durant la Segona Guerra Mundial.

La persecució del poble gitano durant aquella guerra és un altre dels temes de què tracta al documentari. Els protagonistes hi denuncien que se n’ha parlat molt menys que, per exemple, del genocidi jueu, tot i que van ser el segon col·lectiu més afectat per la neteja ètnica del nazisme. Entre el 1939 i el 1945, es calcula que van morir entre 250.000 i 500.000 persones gitanes. El problema, segons que diu Juan de Dios Ramírez al documentari, és l’absència de memòria històrica: “Si no som reconeguts com a víctimes del nazisme, com podem reconstruir-nos com a poble?”, demana. “Auschwitz és el gran desconegut pel que fa a l’antigitanisme. Que encara no s’hagi reconegut ni el 30% dels exterminis de l’ètnia gitana és molt gros”, diuen Molina i Valero, de Punt de Gir. Per una altra banda, Valentí creu que és important de recordar que el poble gitano va ser víctima d’un intent d’extermini, especialment en un context com l’actual, amb un clar ascens dels discursos racistes i de l’extrema dreta. “L’ascens de l’extrema dreta i els seus programes electorals inclouen lleis antigitanes que hi havia fa sis-cents anys, quan vam arribar a la península ibèrica”, alerta Valentí.

Després de fer el documentari, Molina i Valero en destaquen un aprenentatge: “Tal com ens va dir Ricard Valentí: ‘No som tan diferents els uns dels altres, ni nosaltres som tan paios, ni els altres tan gitanos!’” Per Font, cal començar a trencar la idea que tots els gitanos són físicament semblants: “Forma part de l’imaginari col·lectiu, pensar que tots som iguals. Però tenim els ulls clars, els ulls foscos, la pell clara, i la pell fosca. Encara hi ha molta feina a fer, però cal enviar el missatge que s’han de combatre els estereotips lluitant tots junts, siguis del partit polític que siguis”, diu Marchoso.

Neix la Casa de la Rumba Catalana

A banda el documentari, ahir es va anunciar la creació de la primera Casa de la Rumba Catalana del món. Serà al Raval de Barcelona, i el projecte ha estat coordinat per l’Agrupació de Cases d’Innovació, Cultura i Art de Catalunya (ACICAC) i la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana. Mentrestant, va fent via la candidatura perquè la rumba sigui reconeguda Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Ambdues entitats tenen per objectiu internacionalitzar una nova indústria amb la marca Rumba Catalana, aportar reconeixement i visibilitat a l’estil i enfortir la identitat i la cultura gitanes.

Es preveu de dividir la seu en espais com ara el local de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, l’Espai Rumba Catalana i la cafeteria restaurant (ambientats amb l’estètica de la Barcelona dels anys cinquanta), el Museu de la Rumba Catalana i una escola de música amb sales d’assaig i estudis d’enregistrament.

D’una altra banda, avui s’inaugura la mostra “600 anys de l’arribada del poble gitano”, a les 18.00, al Casal Cívic i Comunitari Barcelona – Verdum Artesania (carrer Artesania, 96-98). Es podrà visitar fins al 24 d’abril, i té l’objectiu d’explicar l’evolució del poble gitano a Catalunya en aquests sis segles.