Un document insòlit evidencia una “guerra cultural” contra la bruixeria a la Catalunya del segle XVII

Un document insòlit trobat per un professor de la UPF testimonia una “guerra cultural” entorn de la bruixeria a la Catalunya de començament del segle XVII. Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret, va localitzar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una al·legació jurídica signada per catorze prestigiosos advocats de Catalunya en defensa de Caterina Freixa, acusada de bruixeria.

Aquest escrit es complementa amb un altre document de caràcter obscurantista, ja conegut, però no analitzat fins ara, escrit per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador de Freixa, i que representa la rèplica inculpatòria de l’anterior al·legació.

Segons que explica la UPF en un comunicat, als voltants de l’any 1620 es va produir un debat entre partidaris i detractors de les acusacions entorn dels suposats crims de bruixeria, com ha pogut demostrar en el marc de la recerca Capdeferro, que és membre del Grup de Recerca en Història del Dret Català de la UPF. Això indica que implica “l’inici del final” de la cacera de bruixes a Catalunya.

“Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, ha dit Josep Capdeferro.

Un document inèdit

En el decurs de la cerca, Capdeferro analitzava a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una col·lecció amb més de 180 volums d’impresos jurídics entre els segles XVI i XIX, sense catalogar. De sobte, va ensopegar amb un document insòlit, titulat “Iuris responsum pro Catherina Frexer et de Prat, termini Artes, parochiae Sanctae Mariae de Horta, dioecesis Vicensis, uxore Iacobi Frexer”. “Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, explica l’investigador.

El document, signat per catorze dels juristes més prestigiosos de la Catalunya Moderna, entre els quals Pere Antoni Jofreu, Jaume Càncer i Pere Fontanella, és un escrit d’al·legació en defensa de Freixa, una dona jove de classe benestant que vivia a la parròquia de Santa Maria d’Horta, al terme d’Artés (actualment al municipi d’Avinyó, al Bages).

Freixa s’havia casat amb un petit propietari rural quan va ser acusada de bruixeria, inicialment per una veïna –que la culpava d’haver extirpat part del fetge d’un infant mitjançant arts diabòliques, sense deixar cicatriu–. “Aquesta al·legació favorable a Freixa és tècnica, ben fonamentada jurídicament, irritada i alhora irònica contra els supersticiosos”, apunta Capdeferro.

Aquest escrit encaixa i complementa un altre document, que ja s’havia localitzat, però que ningú havia analitzat fins ara, i que amb la troballa de Capdeferro adquireix tot el sentit: és una rèplica a l’al·legació anterior, feta per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador, centrada en el testimoni de catorze dones, presumptament bruixes confesses. Totes elles havien testificat i inculpat l’acusada en cadena amb l’objectiu que el procés contra Freixa es completés i conduís a una condemna de mort.

En casos com aquest, el catàleg de delictes es podia ampliar amb acusacions com ara provocar calamarsades que devastaven camps o mataven animals, renegar de la fe, fer adoració i un pacte amb el dimoni, heretgia, etc.

“Aquesta al·legació de rèplica és tècnicament molt més pobra, obscurantista, a estones sembla un ‘tractat de demonologia’ i porta un dictamen incorporat, on un doctor en medicina conegut a l’època (Joan Francesc Rossell) afirma que es podia seccionar part de l’òrgan d’una persona i que continués vivint unes hores o dies”, explica Capdeferro.

Pressionar el jutge i l’opinió pública

A l’època que hi va haver aquest conflicte, als voltants de la segona dècada del segle XVII, era freqüent que en grans debats jurídics o polítics, l’advocat que portava directament un cas cerqués el suport de companys per fer més pressió sobre el jutge o l’opinió pública. Segons l’investigador, aquest devia ser el cas dels catorze juristes que van defensar Freixa, vinculats a la Generalitat i possiblement influïts per la Companyia de Jesús.

El 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil havia lliurat un document al virrei duc d’Alburquerque en contra de la cacera de bruixes. La detenció de Freixa el 8 de novembre del mateix any i el risc que fos condemnada després d’un procés carregat d’arbitrarietats i confessions sota tortura d’altres acusades de bruixeria va fer que l’advocat Jofreu i companyia fessin un pas endavant i diguessin: “Prou! Hem de contribuir a aturar aquesta barbàrie que des de fa massa temps està fonamentant gent supersticiosa i s’executa en tribunals menors, sense garanties judicials!”, apunta Capdeferro.

Per a l’investigador de la UPF, el debat que hi va haver entre 1619 i 1622 devia ser com el que actualment anomenem “guerres culturals”: “O veies claríssimament una cosa, o l’altra”. Com a exemple d’aquestes posicions confrontades, a començament del 1620 a Catalunya hi va haver quatre bisbes declaradament contraris a les persecucions de bruixes i dos manifestament favorables, entre ells el de Vic, dins de la diòcesi en què estava detinguda Freixa. De moment, Capdeferro no ha pogut trobar cap document explicatiu de com va acabar aquest cas. Només se sap que el 1622 Freixa va ser traslladada d’Artés a Barcelona, però Capdeferro continua la tasca constant de cerca, i és probable que aviat surtin nous resultats.

Aquesta recerca s’emmarca en un projecte d’I+D+i finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació espanyol i l’Agència d’Investigació espanyola, del qual Josep Capdeferro és investigador principal.