Doble ració generosa de Pets amb pluja

Allà on van triomfen. I triomfen molt. Potser no lliguen els gossos amb llonganisses, però la corretja segur que és daurada. No entrarem ara en l’inútil debat sobre si els Pets són el millor grup de música moderna en català, o el que té més èxit. Però és evident que, en aquest país que és el nostre, la història de l’etapa posterior a la Nova Cançó no es pot escriure sense dedicar un capítol al grup de Constantí. N’hi ha d’altres, és cert i per sort, però pocs amb una carrera tan sòlida i farcida de cançons aptes per a un ball de festa major (“Bon dia”), una cita romàntica (“Cançó d’amor #398”), viatges amb cotxe (“Al seient del costat”), posar la canalla a dormir (“Bona nit”), una benvinguda al Borbó (“Jo vull ser rei”) o una separació (“Blue tack”).

Ara, per celebrar quatre dècades de rock agrícola, s’han empescat una ronda de concerts ben original, que porta per nom “Cantant les quaranta”. Són dos espectacles complementaris, en què interpreten íntegrament –però no per ordre– quatre dels seus àlbums més coneguts: Agost (2004) i Bon dia (1997), la primera nit, i Som (2018) i Calla i balla (1991), la segona. La idea va ser de Lluís Gavaldà, que de fet volia fer la integral de tota l’obra, un disc cada nit durant tretze dies. Joan Reig i Falin Cáceres hi van posar seny i va quedar el format actual, que de tota manera els ha obligat a assajar com mai per tenir a punt una cinquantena de cançons amb molts arranjaments nous.

És la seva manera de celebrar una trajectòria que els ha fet ser banda sonora i imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions, gràcies a la constant capacitat de reinventar-se, evolucionar i connectar amb un públic molt variat i heterogeni. Van començar la ronda el mes passat a Girona i tenen una vintena de concerts programats fins al mes d’agost, incloent-hi les Illes i el País Valencià, la majoria amb les entrades exhaurides. Si l’altre dia Quimi Portet em deia que era impossible preveure l’èxit d’una cançó, preveure l’èxit d’un grup no és més senzill. A banda d’un xic de seny i un poc de temps i un xic de món i un poc de sort, com deia Pere Quart a la “Tirallonga dels monosíl·labs”, el carisma, la constància, la qualitat dels discos i el nivell líric de les cançons segur que no hi són del tot alienes.

A Barcelona, programats pel Festival Empremtes, la cosa va anar més o menys així, de manera molt resumida.

Dia 1, La Paloma, dijous 13 de març. Nit plujosa, sala plena. Hi ha públic de totes les edats, els qui ja ens començàvem a afaitar quan els Pets van arrencar però també molta jovenalla, que es van incorporar a l’aventura molt més endavant. La vella Montserrat i la bella Montserrat. Gavaldà va mudat, amb americana vermella, camisa negra i corbata. Sembla un crooner granadet, dirà ell mateix. Joan Reig també porta corbata, armilla i barret. Falin Cáceres discret, com sempre, amb ulleres fosques. La resta, elegants però informals. Les cançons d’Agost, a la primera part. Una retirada a temps sempre és una victòria, diu Gavaldà abans de cantar “Retirada”. La gent xiula amistosament. Quan diu que continuaran quaranta anys més, hi ha aplaudiments i cridòria. Amb “Agost” i “Pau”, abans de la pausa, més aplaudiments. Les cerveses valen 5 euros i el so de la sala és millorable. A la segona part, amb les cançons de Bon dia, la recta final també va forta: “Digue’m que m’estimes”, “Estona de cel” i “Bon dia”. Entre el públic, una estelada. Un nen de poc més de deu anys i de nom Otger puja a ballar una de les cançons. Gavaldà en dedica una altra als pagesos i fa un visca a la terra lliure i treballada. Apoteosi amb els dos bisos finals: “Ella m’estima” i “Vine a la festa”. El públic feliç i a fora continua plovisquejant.

Dia 2, La Paloma, divendres 14 de març. Nit plujosa, sala pleníssima. Les entrades estan igual d’exhaurides que ahir, però sembla que hi hagi més gent. Repetim posició estratègica, davant a la dreta, darrere el tècnic de so, que ha canviat l’ordinador de posició i l’ha situat més a la dreta. Ahir teníem al costat David Muñoz, Gnaposs, guitarrista dels Pets entre el 2004 i el 2014, però ell avui no repeteix o ha canviat de posició. Gavaldà i Reig repeteixen vestuari i nivell d’elegància, amb algun canvi cromàtic. Gavaldà també repeteix alguna broma, fins que pregunta quanta gent també hi va anar el dia anterior i ben bé una quarta part aixeca la mà. Sou masoquistes, diu el cantant, ni jo mateix ens vindria a escoltar dues nits seguides. Avui el concert comença més tranquil, amb les cançons de Som, un disc de maduresa segons els crítics i els saberuts. Impressionant, la versió de “Corvus” que interpreta Joan Reig, que fa anys va fer públic que havia patit abusos sexuals per part del capellà del poble. La segona part del concert és intensa i fa honor al nom del segon disc dels Pets, enregistrat amb el gran Marc Grau: Calla i balla. “Tarragona m’esborrona”, “S’ha acabat” i “Vine a la festa” són tres dels moments àlgids, però Gavaldà també s’autoreivindica amb la cançó feminista “No sóc un forat” i somriu quan la gent obre els paraigües amb la cançó “Està plovent”. El cel ens està dient que els Països Catalans lliures i independents són possibles, diu Gavaldà. Potser sí. El que és segur és que quan arriba el darrer bis hi ha dos cambrers, que a La Paloma també van mudats i tenen una edat, enregistrant la cançó amb el mòbil sense dissimular. No sé si deu passar cada dia, això.

En els inicis, segur que no passava. El Cesc, eufòric pel concert viscut, em recorda que ell va anar al primer concert dels Pets a Barcelona, el 29 de novembre de 1989. Era a la sala 2 de Zeleste i el públic era bàsicament gent de les comarques de Tarragona que els coneixia. Jo crec recordar que a aquell concert encara no hi vaig anar, tot i que en aquella època el meu món també es deia Núria i tenia pis a Cambrils. Algunes de les crítiques que van publicar els diaris l’endemà del primer concert barceloní van ser especialment despietades i es veu que els integrants del grup van quedar una mica tocats. Però, en lloc de desanimar-se, van intensificar els assajos i van apostar per la qualitat. Al cap de pocs anys, se’ls rifaven, i la resta ja és història.

A la cançó “Som”, els Pets reflexionen sobre el pas del temps i com seran quan els anys els pesin a les cames. Veient-los sobre l’escenari de La Paloma, és evident que encara tenen les cames ben lleugeres i que hi pot haver música per estona. Quaranta anys més, deia Gavaldà l’altre dia. Tant ell com Reig i Cáceres són nascuts l’any 1963, que justament és el nom que van posar al seu darrer disc. Per tant, potser no seran quaranta anys més. Però mentre duri, i fins que el fred de novembre els faci girar cua cap a casa, per molts anys de Pets de Constantí i visca la mare que els va parir!