04.06.2019 - 21:50
El seu nom era Verónica, però això no és important, s’hauria pogut dir Maria, Empar o Montserrat, tenia 32 anys i això tampoc té la més mínima importància, deixa dos fills que no van sospesar prou en la balança de la seva desesperació quan va decidir suïcidar-se.
Era la protagonista absoluta d’un vídeo de contingut sexual que, com una consigna, circulava de mòbil en mòbil pel seu lloc de treball fins a arribar al seu marit.
Va demanar ajut, no podia suportar les rialles, les mirades, ni l’escarni públic, però ningú li va fer cas. I finalment, assetjada i avergonyida, no va veure una altra sortida que llevar-se la vida.
I es va matar per ser dona, perquè si Verónica hagués estat Xavier o Francesc, l’haurien felicitat per la seva gesta, li haurien donat copets a l’esquena i haurien brindat amb copa i puro per la seva homenia, per ser un mascle com cal. Però si ets Verónica o Núria, l’adjectiu més suau que et dediquen és puta.
I ningú va pensar en les conseqüències, mentre miraven el vídeo en companyia, en el bar, en l’oficina o en la més absoluta intimitat d’un lavabo. I ningú va pensar que anava matant a poc a poc Verónica en cada grup de whatsapp, en cada comentari porc, en cada emoticona.
A Verónica l’ha morta aquesta societat de la culpa, de rosaris amagats entre els camals dels pantalons, una societat patriarcal que estigmatitza el sexe de les dones. Una societat beata, pueril, del sexe del dissabte, la paella del diumenge, els blaus de les dones tapats pel maquillatge, els crits d’auxili de la veïna del costat silenciats pel volum dels televisors, una societat cega davant les injustícies. La societat de Fran Rivera, Ana Rosa Quintana i Susanna Griso. Una societat de pandereta, de manolas i toreros. Una societat de minuts de silenci i lamentacions. Una societat de doble moral, malalta i masclista.
