‘Do the right thing’

Deixeu-me dir d’entrada que tant de dret tenim a votar com a no votar. Que és una obvietat però que no costa gens de recordar-la i ja està. Com aquesta altra: posats a tenir, també tenim el dret de no lluitar. Amb el benentès que després n’assumirem, simplement, les conseqüències.

Fet l’apunt, anem al tall. Perquè no em sembla que ens puguem permetre, en aquest nostre ara i aquí, generalitzacions i abstraccions ni suposicions en l’aire. En el nostre ara i aquí concret, vull dir. I comptant també que el “nosaltres” que estableix el punt de vista de la frase és el d’aquesta majoria independentista que ja som en una part significativa del país i que tant cou a l’estat annexionista amb seu a Madrid.

En aquesta part central, novament a conveniència de l’estat en qüestió i en aplicació del vetustíssim article vint-i-sis, hi són convocades eleccions (encara) autonòmiques. L’article vint-i-sis, sí, aquell que cantava la Trinca i que citava en Josep Maria de Sagarra i que devia haver establert en Pitarra no sé si pel propi enginy o recollint alguna cantarella popular: “Diu l’article vint-i-sis/ que en un cas de compromís/ el govern té atribucions/ per passar-se pels collons/ totes les lleis del país.”

El govern espanyol, òbviament. Del color que sigui i sempre, i per sobre de tot, a l’hora de la veritat i de la mentida, espanyol.

I això han fet, com sempre fan, també aquesta vegada. En marquen la data, en marquen les condicions i en marquen tant com en volen marcar, que no debades tenen maquinària per a fer-ho, i ferralla també. Aviam si finalment va la vençuda i dobleguen la contumàcia catalana. Aviam.

Perquè d’això es tracta. D’això, només. De fer-nos tornar al clos de la conllevancia autonòmica, a aquell silenci, a aquell esborrar-se i deixar-se esborrar, a aquell celebrar que els diners per al corredor mediterrani se’n vagin a un altre tren ràpid a Madrid, a aquell tristíssim etcètera de deixatada bullimenta. Es tracta, en fi, de recloure’ns i de fer-nos oblidar que tenim una aspiració més alta, aquesta bella dignitat de ser lliures, aquesta bella possibilitat. Que ja fa temps que no és utopia ni dibuix eteri sinó cosa necessària i factible. I que per això tant els esvera.

I sí, és cert que, estrictament parlant, són unes (altres) eleccions autonòmiques, per bé que d’uns anys ençà, en aquest temps marcat per l’aspiració i la força i l’assoliment del Primer d’Octubre, cap elecció no és una simple “altra” elecció. I és cert també que amb tant de plat pel cap i tant d’eslògan i tant d’arrossegar els peus no és que ho posin fàcil per a l’entusiasme, els candidats (empro el genèric, però per si de cas s’hi veiés cap decantament de part, que en temps electoral la pell se’ns fa més fina, ho especificaré: els candidats i les candidates). Però el fet objectiu, el fet clau, el fet que de debò importa, és que aquesta també és una jugada que hem de guanyar. Col·lectivament, vull dir. Amb la suma dels vots i dels escons que han de fer, al remat, que es mantingui la majoria independentista al Parlament de Catalunya. Que es mantingui o que creixi, fins i tot. Perquè aquesta és la partida.

No n’hi ha cap més.

Persistir i persistir i persistir i persistir i avançar a cada jugada.

Quan és un acte alegre i de colors, persistir; i quan reca, quan costa, quan costa molt, també persistir.

No significa pas, això, que quedem abocats a mossegar-nos la llengua i combregar amb rodes de molí. És clar que podem criticar, també apassionadament, els dirigents polítics, quan hi ha eleccions igual que quan no n’hi ha. Això, però, la crítica, a aquest o a l’altra o a tots, no ens ha de fer entrebancar. Ni la crítica ni l’emprenyamenta, que igualment hi deu ser, que hi és. Perquè si som independentistes és perquè volem la independència. I per tenir la independència cal, entre altres coses, no només però també, una majoria parlamentària independentista.

D’això tracten aquestes eleccions. D’això tan simple i alhora tan fondo.

Tan clar que ho tenen els annexionistes, per cert, no veig per quins set sous hauríem nosaltres de perdre-ho de vista.

Justament per mantenir la vista a lloc (“el cabet a la faena” és una expressió del sud que m’agrada tant i que s’adiu també tant a això que hem de fer!) és important prendre perspectiva, i no oblidar que aquestes eleccions (autonòmiques i estranyes i pesades també i fins i tot enfangades) no són perquè es foti no sé qui o l’altre, ni es tracta de les raons que tens o que tinc o que tenim per engegar-los a regar: es tracta de fer allò que toca fer, allò que és correcte de fer. És el film aquell del Spike Lee, que parla d’altres coses però que té un títol visionàriament dedicat a nosaltres avui: Do the Right Thing, fes allò que és correcte de fer, és a dir, mantenir les posicions.

I ja s’ha demostrat que qui les manté en condicions adverses, es pot permetre d’avançar.