‘Do it yourself’ i prou

Fem-ho nosaltres i s’ha acabat. Potser aquesta és en última instància la idea que ens deixarà aquest mes d’octubre, com tots els octubres dels darrers anys que semblen disposats a ensenyar-nos més que els altres mesos. Potser l’hauríem d’anomenar octubritat, l’època de la revolta, de la foscor que porta a la llum. Com si tot plegat fos metàfora d’una tardor.

I ves per on, aquesta setmana l’exposició ‘Victor Papanek: la política del disseny‘, la primera gran retrospectiva al voltant del dissenyador al Museu del Disseny de Barcelona, m’ha fet pensar en aquesta força de fer les coses per nosaltres mateixos. Papanek va emigrar als Estats Units fugint de la persecució nazi a Àustria. Diuen que aquest viatge que mai no va tenir tornada el va fer algú que mirava la cultura dels Estats Units des de fora. Aquella figura que els americans anomenen outsider i que a mi sempre m’agrada recrear. Papanek era un observador. Sabia que el disseny podia servir no només per a augmentar la producció sinó per a crear nous estils de vida. Es van fer famoses algunes de les seves tesis: dissenyar més que produir objectes és un procés. Tot està connectat, pensava ell: el consum amb la violència, la contaminació ambiental amb la injustícia social. Papanek creia que les idees i les solucions venien de diferents llocs i que el dissenyador havia de saber captar-les i traduir-les. Tot això el va portar a parlar per primera vegada del do it yourself, ara t’han estès i fins i tot gastat, que defensava la creació utilitzant recursos propis, materials reciclats o objectes de la natura.

Aquests dies vivim a Catalunya moltes formes d’organització creativa a l’estil del do it yourself de Papanek. Anem aprenent a sentir-nos còmodes amb l’autogestió, a organitzar-nos sense la intervenció de cap autoritat, com a mínim una autoritat clàssica. Potser creure, per fi i definitivament, que ens ho hem de fer nosaltres mateixos és una conseqüència, ja que hem comprovat la dificultat dels polítics per a donar respostes al malestar; de captar i traduir les aspiracions de la gent, com faria un bon dissenyador.

Discursos que es queden curts, decisions maldestres o estratègies partidistes van constatant com el desencant vers els partits polítics és directament proporcional a l’emergència d’un tubercle infinit que va obrint-se pas entre la terra amb expressions espontànies que s’afecten les unes a les altres. Un tubercle que no té centre i pot ser arrel, tija o branca. En parlàvem l’altre dia en aquesta mateixa columna amb les mares espontànies de la República, amb la plaça d’Urquinaona com a símbol incipient de les manifestacions o amb els estudiants que han acampat a l’asfalt de la plaça de la Universitat construint un poble dissident en miniatura. I mentre aquestes imatges corren per les xarxes socials, altres persones des d’Hong Kong a Rojava s’adonen que alguna cosa comuna es mou. ‘Aquí, com a Rojava, la lluita no s’acaba.’

I així és com cada acció do it yourself esdevé política. Deia Henry David Thoreau que ‘el millor govern és el que no ha de governar en absolut, i que quan els pobles estiguin preparats per a això, aquest serà el tipus de govern que tinguin’. Potser, en certa manera, això és ara una profecia autocomplerta. Per la mateixa somnolència dels nostres representants, constrets com estan en els seus càrrecs, lligats de peus i mans, és el carrer la candidatura que m’agradaria que es presentés a les eleccions. Si es pogués votar ‘el carrer’ estic segura que molts el votaríem amb totes les ganes. Perquè la il·lusió continua essent allà on hi ha la veritable potència.

Com ho han fet els artistes de l’exposició ‘ArteGuillotina‘ que es pot veure a Madrid i que s’ha comissariat com un moviment ‘desborbonitzador’, que ens ha de fer sobirans de la nostra vida personal i col·lectiva. Mentre ahir a la tarda la gent tallava l’avinguda Diagonal davant la presència del rei d’Espanya, l’artista Jil Love organitzava a Tarragona una performance en què es convidava la gent a despullar-se per denunciar l’agressió dels cossos policials dels darrers dies. Ella, filla d’aquesta ciutat però que ara viu a Los Angeles, ha tornat a Catalunya per les imatges impactants de les càrregues policials que va veure per la televisió, i diu que vol utilitzar el seu cos per escenificar la nuesa i la vulnerabilitat davant de les forces de l’estat: ‘Em pots fer tot el que tu vulguis, però jo no pararé. No tinc por, no tinc complexos ni inseguretats.’

Aquests dies, els artistes de les Terres de l’Ebre també s’han organitzat per escriure un manifest en el qual s’animen a tornar a crear obres d’art amb les urnes com a protagonistes després que la Junta Electoral espanyola hagués ordenat tancar l’exposició ’55 urnes per la llibertat’ a la seu del Departament de Cultura a Tortosa. Aquest moviment se suma a l’acabada de nàixer Riuada Ebrenca, el nom amb què a partir d’ara es coneixerà el tsunami del sud, i que crida a una mobilització continuada per a agrupar i coordinar accions de desobediència civil a les Terres de l’Ebre.

Lluny dels discursos i les estratègies, que primer es fan i després es desfan, el que guanya en densitat i sempre és acumulatiu és el moviment del carrer. I com que som molts, no cal que una persona ho faci tot, sinó que és suficient que faci alguna cosa. Com deia Papanek, ‘fem-ho nosaltres mateixos i prou’.