Divertim-nos fins a morir

La distància és, fins ara, el gran remei contra la pandèmia. Benvinguda sigui. Distància que implica recuperar el silenci, l’aïllament, la reflexió, l’avorriment o el vici. Distància que implica estar sols i pensar sols, lliurement, potser. Però sembla que als que manen els fa por el silenci. O el somni. El somni de la raó produeix monstres. Sembla que els fa por que ens descontrolem, si pensem sols. O si somniem sols. La por els delata. La paranoia és el mecanisme de defensa dels delinqüents.

Sense soroll, podria ser que la doctrina que ens imposen s’esvaeixi i es posi en evidència. Sense el martelleig constant d’eslògans, acudits, comentaris enginyosos o pedants, la gran mentida podria acabar despullada, a la intempèrie. Ja es percebien símptomes del seu estat terminal. Però ara ens apareix prima, cadavèrica i fantasmagòricament nua als quatre vents.

Potser per això, o en contra d’això, polítics, periodistes i televisions ens venen il·lusions, recomanant entreteniments per a nens i grans. I, al mateix temps, uns estafadors moderns anomenats ‘entrenadors personals’ o coaches, ‘psicòlegs positius’ i xarlatans de tota mena ens venen exercicis d’autoajuda i mètodes antidepressius digitals. No passa un dia sense que uns quants pesats mediàtics de la política, la cultura, la gastronomia o el folklorisme rural ens hagin de donar consells per a entretenir-nos. Ho fan per terra, mar i aire. Per tots els mitjans, per Twitter i les xarxes. Les excuses són diverses: passar l’estona, aprendre, descobrir-se un mateix, reinventar-se, entretenir-se, entretenir els nens, entretenir el gos, ocupar el temps lliure, distreure’s i riure, sobretot, riure, riure i riure. És la dictadura de la felicitat.

‘Allò que afligia la gent no era que riguessin en comptes de pensar, sinó que no sabien de què reien i per què havien deixat de pensar.’ Aquest seria el missatge d’Aldous Huxley a Un món feliç, segons que interpretava als anys vuitanta el sociòleg i crític cultural novaiorquès Neil Postman, autor de l’assaig Divertim-nos fins a morir, subtitulat ‘El discurs públic en l’era del show-business‘, que aquí va publicar Llibres de l’Índex.

Hem canviat de segle, han passat trenta-cinc anys d’ençà de la publicació i les crítiques i prediccions de Neil Postman han estat confirmades i, fins i tot, àmpliament depassades. En donen fe l’evolució de la cultura i dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, a la qual hauríem d’afegir avui tots els seus fills derivats digitals i d’internet.

Analitzant i criticant els mitjans nord-americans, Postman s’avançava a tots els dels altres països que han seguit, més tard, el mateix patró únic. Divertir és l’objectiu. Divertir fins a morir. Divertir per adoctrinar. Divertir per la formació de l’esperit nacional. Divertir fins a acceptar com a normal que els polítics semblin una caricatura simpàtica, és a dir, que el més inútil o corrupte dels polítics, passat pel sedàs còmic de la televisió, acabi essent acceptat pels ciutadans com un més de la família.

La dictadura de la felicitat és una altra pandèmia mundial. No mata. Però segons com es miri pot ser pitjor. Ens deixa viure perquè ens destrossem absurdament la vida perseguint un fantasma inexistent anomenat felicitat i, mentrestant, siguem disciplinats, devots de l’amo i del líder, fidels a l’empresa, al partit o a la pàtria, i, sobretot, molt productius, flexibles i servils.

És una filosofia de vida pseudo-científica expandida pel màrqueting de les grans empreses i mitjans de comunicació, que proporciona uns guanys econòmics multimilionaris a còpia de cursets, màsters, programes de ràdio i televisió, tertúlies, aplicacions, entrenadors personals, psicòlegs positius, psicòlegs d’autoajuda, psicòlegs d’empresa, xarlatans, terapeutes, revistes, llibres, films… I en la mateixa línia, potencia que els polítics que la defensen i la practiquen, obtinguin, també, uns guanys multimilionaris en vots.

M’agrada pensar que si Luis Buñuel fos viu, en comptes d’El fantasma de la llibertat, filmaria El fantasma de la felicitat. La llibertat era un concepte ‘subversiu’ que venia dels temps dels esclaus i les seves lluites. Ara ha estat substituïda per la felicitat, un producte comercial de la mundialització dels temps actuals. El catecisme modèlic del perfecte ciutadà neoliberal. Però no és sols això. És molt pitjor. I no fa gens de gràcia.

La indústria de la felicitat i el control de les nostres vides

Aquesta no deu ser, potser, una altra manera de convèncer-nos que l’èxit i el fracàs, la salut i la malaltia, la joia i el patiment són eleccions personals?

I si la felicitat no fos més que una mercaderia i cercar-la s’hagués convertit en un estil de vida obsessiu i consumista?

O més encara: és possible que la felicitat, en la versió més tirànica i dictatorial, actuï avui dia com una poderosa eina per a controlar la manera de pensar, sentir i actuar dels ciutadans en nom del seu benestar?

Aquestes són tres de les moltes preguntes que es fan Edgar Cabanas i Eva Illouz, autors de Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestars vidas (Paidós, 2019). A França, publicat un any abans, va ser un èxit de vendes i un referent habitual al debat públic i cultural. Aquí no. A França hi ha uns sectors molt crítics envers el colonialisme cultural nord-americà i el neoliberalisme. Aquí, sembla que hi ha sectors mediàtics i culturals ben orgullosos d’imitar-los.

Hi ha hagut mai cap apocalipsi més amable?

Una cita de Philip Rieff (The Triumph of the Therapeutic) dóna principi al llibre Happycracia d’Edgar Cabanas i Eva Illouz: ‘Hi ha hagut mai cap apocalipsi més amable?’

Edgar Cabanas és doctor en psicologia, investigador de la Universitat Camilo José Cela de Madrid i del Centre per a l’Estudi de les Emocions a l’Institut Max Planck de Berlín. Eva Illouz és directora d’estudis a l’Escola d’Estudis Avançats en Ciències Socials (EHESS, en francès) de París i professora de sociologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem.

D’entrada, els autors constaten que el concepte de felicitat és a tot arreu. A la televisió i la ràdio, als llibres i revistes, al gimnàs, als consells dietètics, a l’hospital, a la feina, a l’escola i la universitat, a la tecnologia, a la xarxa, a l’esport, a casa, a la política, i òbviament, als supermercats. És un element tan important i quotidià del nostre imaginari cultural que posar-lo en dubte és excèntric o de mal gust.

La felicitat, segueixen, és fonamental en la definició de què és i ha de ser un bon ciutadà. Expliquen com va emergir una pseudociència psicològica de la felicitat a principi d’aquest segle als EUA, que pretenia de marcar un abans i un després en la història. Alguns la van adoptar per bona fe i molts per interessos econòmics i polítics. N’hi havia també que hi veien el braç acadèmic de la ideologia neoliberal i el capitalisme de consum, més que no pas la ciència neutral i objectiva sobre el benestar humà que pretenia ser.

De la mateixa manera que hi ha qui qualifica de feliç una gallina de pagès, ha nascut, també, el concepte de ‘l’empleat feliç’, el ‘capital psicològic positiu’, la ‘cultura d’empresa’, la ‘resiliència’, ‘l’autogestió emocional’, la ‘flexibilitat permanent’ o la ‘cultura de l’emprenedoria’.

Empreses com ara Google, Lego o Ikea tenen un Chief Happiness Officer (CHO) que als països hispanoparlants s’anomena Gefe (Gestor de Felicitat). El Gefe ha de ser un líder carismàtic que generi felicitat als empleats ‘gestionant les seves emocions’.

D’aquest catecisme neoliberal en depenen cada dia més els ciutadans, la família, l’escola, la universitat, l’empresa, la cultura i la vida. És una indústria que engendra submissió, autoculpabilitat, ansietat, por, insolidaritat i papanatisme. Una multinacional del control.

A la vegada, en pro de la ‘positivitat individual’ es nega la possibilitat d’existir de la ràbia o el ressentiment, emocions considerades errònies o ‘negatives’, quan la història demostra, per contra, que sense ràbia ni ressentiment no haurien existit avenços socials cap a una societat més justa.

La felicitat allibera el sistema de la possibilitat de ser criticat, atacat o destruït i substitueix aquestes reaccions innates en un ésser vivent, per una entelèquia pseudo-científica i pseudo-filosòfica, que pretén d’anul·lar els conceptes de justícia social i coneixement.

La cerca de la felicitat és una gran eina d’explotació i submissió, que penetra democràticament, que no cal aplicar per la força. Però entre els resultats reals també es compten més suïcidis, més depressions, una dependència important de les pastilles i les teràpies, de l’escola fins a la vellesa, i un retrocés impune, ‘positiu’, dels drets socials, polítics i culturals. És un discurs molt perillós, adverteixen els autors.

Divertir per dominar

En la mateixa línia crítica, més llibertaris i radicals són els dos volums de Divertir pour dominer. La culture de masse contre les peuples (2010 i 2019), dirigits per Cédric Biagini i Patrick Marcolini, de les Éditions L’Échappée, a la col·lecció Pour en finir avec. Es tracta de dues obres col·lectives, fonamentades, provocadores, àgils i intel·ligents, els autors de les quals disparen en totes direccions.

Si al primer volum la diana eren les pantalles, la publicitat, l’esport i el turisme, al segon són les manifestacions del capitalisme hipermodern: les sèries, els videojocs, la ludificació de les activitats socials, el consum com a diversió, la banalització de la pornografia i la invasió dels museus per les marques comercials.

Els autors es rebel·len argumentadament contra moltes de les produccions culturals del capitalisme hipermodern i els seus objectius. Del culte a la diversió i la transgressió, la cerca de sensacions fortes, l’exaltació del narcisisme i els bricolatges identitaris que, segons ells, fabriquen un nou tipus d’individu.

Es rebel·len, també, contra la claudicació de periodistes i intel·lectuals, contra l’admiració dels postmoderns i els ‘esnobs’ per modes i tendències pretesament innovadores de la cultura de masses. Per intentar demostrar que ‘els darrers avatars de la cultura de masses, omnipresents i més eficaços que mai, laminen les societats i domestiquen els esperits’.

La mort de la cultura és una possibilitat real

I per acabar, torno a Neil Postman i el seu Divertim-nos fins a morir, un llibre que, per mi, va ser una revelació als anys vuitanta del segle passat. El llibre s’ha fet vell, sí, perquè l’evolució dels mitjans ha estat espectacular de llavors ençà. Però en essència ell va assentar les bases de tot un aparell d’anàlisi i de crítica, a parer meu, tan important com abans havia fet Guy Debord a La societat de l’espectacle.

Neil Postman explica al pròleg que l’objectiu dels seus estudis i reflexions era tractar la possibilitat que l’Aldous Huxley d’Un món feliç tingués més raó que no pas el George Orwell de 1984. Orwell advertia que seríem vençuts per una opressió imposada per l’exterior, però en la visió d’Huxley, la gent arribaria a estimar la seva opressió i adorar les tecnologies que anul·lessin la seva capacitat de pensar. El control d’Orwell es basava en el dolor. El d’Huxley, en el plaer.

Us deixo amb una reflexió de Neil Postman que no ha perdut actualitat: «No calen guardians, ni portes, ni ministeris de la veritat. Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real.»