Diversitats en pantalla

POLIGLOTISME, UNS TRUCS. “En general, sóc capaç de dividir el cervell en sis idiomes, a vegades set si en vull parlar un que no domino tant”, explica Philip Crowther en una entrevista a VilaWeb. El seu poliglotisme ha saltat als mitjans d’arreu del món quan les xarxes han escampat com aquest corresponsal luxemburguès cobria per a cadenes d’uns quants països les eleccions presidencials nord-americanes en alemany, anglès, espanyol, luxemburguès, francès i portuguès. A aquesta llista s’hi ha d’afegir el català, s’hi defensa més o menys perquè va viure un any a Barcelona. Crowther explica el seu truc per a anar d’una llengua a una altra quan entra en antena, posem que ara en una de portuguesa, ara en una altra d’alemanya: s’imagina que té la nacionalitat del públic a qui haurà d’explicar la notícia en la seva llengua. “Això em dóna la confiança addicional dins meu per a parlar l’idioma amb un accent més natural. Em dic: ‘Per què sóc a la televisió alemanya? Perquè sóc alemany!’ La confiança és clau, i també superar la por inicial.” Però abans d’aquest ritual es prepara, amb el temps que té, els mots clau que necessitarà per a informar un dels públics que l’esperen.

MÀGIA. Despertar-me quan no dormo tot just arriba a les llibreries. Miquel Desclot té una trajectòria literària de primer nivell, la seva poesia enlaira la llengua, desvetlla els llenguatges. Una petita mostra d’aquest premi Carles Riba 2020: “S’alçaran les cardines i les merles / a traçar en l’aire vives escriptures” (“Là ci darem la mano”). “En ser el matí, / uns ocells negres / d’antics cognoms / damunt els núvols / deixen escrit / el que així em torna” (“Ales de tinta”). “També soc nàufrag entremig de festes / i la paraula em dona tanta feina / que ja no reconec dies de festes / quan la ment els vol tots per a la feina” (“Sense retop”).

L’IMPERI DE LA LLENGUA. Potser estava molt desvagat el cap d’opinió del principal informatiu digital en llengua espanyola quan celebrava (ehem… m’he ennuegat) el Dia Internacional de la Llengua Materna d’aquesta manera: “Tant de bo desapareguin totes les llengües minoritàries i acabem parlant tots en anglès o espanyol. El món seria un lloc més bo, més pacífic, més culte i més civilitzat si tan sols existís una llengua.”

EL TERRITORI DE LES RESPOSTES. No sé si aquest cap d’opinió podria defensar-ho fora de Twitter, per exemple, davant un altre periodista com és el corresponsal Crowther, i dir-li que no és ni pacífic, ni culte, ni civilitzat. Si jo fos ell, tan sols li explicaria l’estada a Barcelona, i ja s’hi entendria. “Per sort vaig fer uns amics d’origen andalús que parlaven espanyol i català amb naturalitat i vaig entendre que ho havien fet per adaptar-se (…) Vaig entendre que el català era la manera lògica de comunicar-me i també de mostrar interès per la ciutat que m’acollia durant un any.” Però no caldria posar-lo a parlar amb un poliglot encimbellat pels mitjans i les pantalles. Dubto entre Joan Fuster i Miquel Desclot, però m’estimo més que el lector triï. “Quan parla un estúpid, l’aire es contamina”, una sentència valenciana en català de Sueca que ni feta a mida. La lírica també és una bona resposta: “Arrelades en cèl·lules arbòries, / les paraules ens fan com no seríem… / Ens fan ser jo, tu, ella, inigualats, / inigualables, en l’espai i el temps. / La mort d’una paraula és un malastre / que fa encongir tota la humanitat.” Parlant a Plataforma per la Llengua, a qui dedica el poema “Gens com paraules”, Desclot fa emmudir les estupideses, incloses les dels caps pensants imperials i les dels que es pensen que buidant el pap, omplen l’aire de simples (noteu que ximples hi comparteix ètim) opinions.

ACCENTS. El lector ha vist que en aquest article conviuen dues normes diferents. Al principi hi ha vist els verbs “sóc” i “dóna” en les paraules de Crowther; més endavant, aquests mateixos verbs, però sense accent, en els versos de Desclot. Justament el gener es va acabar la moratòria prevista per l’IEC per a aplicar els canvis aprovats i la unitat ortogràfica de la llengua no ha trontollat gens ni mica, tot i petites dissidències. Parlem d’aquests accents que en els dies crítics, ja fa més de quatre anys, van aixecar tanta polseguera. VilaWeb ha optat per mantenir l’antiga norma dels diacrítics, mentre que la majoria d’editorials i publicacions periòdiques han optat per seguir allò que estableix l’ortografia aprovada el 2016. Tan sols cal mirar al costat de casa i veure que llengües com el castellà i el francès també tenen petits desacords en accents i circumflexos, i ningú no en fa escarafalls, començant per la immensa majoria dels seus parlants. Ves si l’opció de VilaWeb i companyia (minoritària) encara situarà el català a les luxoses fortaleses de les llengües dominants!