19.02.2022 - 20:31
Aquestes últimes setmanes hem assistit de nou al debat sobre la immersió –o més aviat, la no-immersió– a les escoles de Catalunya. I de cop i volta, tothom s’ha començat a preocupar per a la salut del català. Com a mínim momentàniament. Els debats entorn de la pèrdua d’una llengua, però, acostumen a ser molt abstractes i no ens acabem d’imaginar les conseqüències d’un procés de substitució lingüística. Però què passa realment quan es perd una llengua? Per a respondre aquesta pregunta cal que ens fixem en allò que passa fora de casa nostra, sobretot a països en què el lingüicisme s’ha consumat i la llengua d’una comunitat s’ha deixat de transmetre.
Al llarg de les dues últimes dècades, diversos estudis han apuntat cap a una relació directa entre llengua i benestar en una comunitat etnolingüística. Així, el 2007 un grup d’investigadors va observar que a la província de British Columbia, al Canadà, el suïcidi entre adolescents era d’un 15% més baix a les comunitats natives americanes en què més de la meitat de la població parlava la llengua, en comparació amb les comunitats en què la llengua la parlava menys de la meitat del grup o havia estat substituïda del tot. Quan s’han analitzat altres indicadors, s’han trobat resultats similars: a la província d’Alberta, també al Canadà, la incidència de la diabetis és més baixa en comunitats natives amb un nivell de retenció lingüística més alt; a Austràlia, el consum d’alcohol i de drogues és més baix en les comunitats indígenes amb transmissió intergeneracional de la llengua; i a Hawaii, l’absentisme escolar és més baix entre els alumnes que estudien en una escola amb immersió en hawaià.
D’entrada, aquests resultats poden semblar sorprenents, però, de fet, no ho són tant. La llengua està fortament connectada a la cultura, i encara que cap de les dues determina l’altra, són dos vasos comunicants que s’influencien entre si. L’accés a la llengua i a la cultura permet als membres d’una comunitat poder accedir també a una visió del món i a sistemes de coneixement propis, que poden abastar des de la salut mental, la salut física o l’espiritualitat. En conjunt, tots aquests elements afavoreixen els sentiments de pertinença i reforcen la identitat de grup.
De fet, el vincle entre llengua, cultura i benestar és tan fort que un procés de reclamació lingüística ha canviat la salut dels membres d’una comunitat. Això s’ha observat a la comunitat barngarla, a Austràlia, en què els indicadors de salut mental i de benestar social milloraren després de la posada en marxa d’un procés per a reviure la llengua. Recuperar l’accés a la llengua ha permès, tant a escala individual com col·lectiva, de tractar i començar a guarir els traumes intergeneracionals dins la comunitat fruit de dècades de colonització, discriminació, lingüicisme i polítiques d’assimilació ferotges.
Així doncs, preservar la diversitat lingüística és una qüestió de benestar social –i fins i tot de salut preventiva. Amb les tendències actuals, el 90% de les llengües s’hauran deixat de parlar a final de segle. Estem, doncs, a les portes d’una crisi de salut global molt important. La llengua no és, evidentment, l’únic factor a tenir en compte a l’hora de tenir un millor benestar, però és prou important perquè li donem l’atenció que es mereix. També a casa nostra.
Albert Ventayol Boada és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
