Divergència Democràtica de Catalunya o quan el nom fa la cosa

Més Catalunya i Catalans Convergents. Si algú vol comprar dos noms de partit, que sàpiga que aquests se subhasten a molt bon preu. Bé, ara mateix deuen sortir regalats. Les primeres passes del nou partit impulsat per Convergència han estat la veritable sacsejada que demanava aquesta setmana la portaveu Marta Pascal. El tancament de l’etapa convergent s’ha fet notar a la primera decisió que s’havia de prendre. Si fa un temps, en els congressos de delegats de CDC, tot arribava força lligat i decidit i els assistents tan sols beneïen la decisió de la cúpula, això ara ja no és així.

En la seva intervenció, Artur Mas deia als assistents del congrés fundacional que era el moment de prendre la paraula i decidir. A fe de Déu que li feien cas pocs minuts després. Abans de començar, cares d’il·lusió, però també d’una mena d’incertesa. Com d’expectació. Perquè sí que s’havia fet un procés de debat d’uns quants mesos. Però ningú no sabia exactament què es trobaria. Ni tan sols els mateixos organitzadors no estaven tranquils. Posar el debat i votació del nom en primer lloc era una decisió arriscada.

Dues hores abans de començar el congrés s’havien filtrat les dues propostes. I l’ambient ja era estrany aleshores. ‘Deuen haver-les filtrat per cremar-les’, deia un congressista jove. ‘Si són aquests els noms, ja podem plegar’, deia una veterana convergent. ‘Més Catalunya encara podria passar, però això dels Catalans Convergents és una broma de mal gust’, deia un senyor una mica indignat.

Els periodistes havíem pogut assistir a la formació de la mesa presidencial del congrés, a les paraules adreçades per Artur Mas i a la presentació de les dues propostes de nom. A continuació, quan era el moment del suc concentrat, havíem d’abandonar la sala, força gran i ben plena, del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, situat a la plaça Willy Brandt, l’ex-canceller de l’Alemanya Occidental que va posar en marxa l’anomenada Ostpolitik. Brandt va ser el mandatari que, abans de l’arribada dels dos Helmuts —Schmidt i Kohl—, va descongelar les relacions amb l’Alemanya Oriental.

La situació viscuda ahir no tenia ni les dimensions ni el dramatisme de les dues Alemanyes. Ni de bon tros. Però sí que caldrà tenir molta mà esquerra per reconduir un debat que va començar crispat. La solució —crear una comissió que s’ocupi de fer noves propostes de nom— va ser una exigència d’alguns dels assistents que van intervenir. Des de fora de la sala, no sentíem les intervencions, però sí els aplaudiments constants. Podríem dir que les bases prenien el control? Avui i demà ho veurem. En acabar la primera sessió, l’ambient estava realment enrarit. Els màxims dirigents de Convergència feien cares de pomes agres i un somriure trencat. Els nous associats del partit sense nom sortien entre emprenyats i desconcertats.

‘N’hem de treure la part positiva’, deia un dels pensadors del partit, ‘la gent ha decidit agafar el timó i han demostrat que és un projecte ben viu’. Com tot, si t’hi esforces, pots trobar aspectes positius i totes les pegues del món. No és pas dolent que davant de dos noms que no agradaven no s’acotés el cap i la gent s’empassés el menys dolent. ‘No és un bon indicador que ensopeguem a la primera passa’, em deia un conegut que hi havia anat ‘a veure què’. I afegia: ‘Però potser anirà bé com a sotragada inicial. Així ningú no s’adormirà i es posaran les piles.’

Abans de començar el congrés dèiem que el nom triat seria un bon indicador de cap a on anirien els trets de la nova formació. I el que va passar ahir al vespre és un indicador encara més precís que la decisió del nom. La cosa anirà de formes. De com es prenen les decisions. De si la democràcia és real o si és una posada en escena. De si canvien coses de fons o es canvia la pell i prou. I la revolta dels assistents fa preveure dues coses: un cap de setmana mogudet i votacions contra pronòstic. Caldrà estar atents.