02.01.2018 - 05:01
La psicologia clínica té un seriós problema amb la pseudociència (Lilienfeld, Lynn i Lohr, 2003), entesa com aquelles pràctiques i idees mancades de garantia epistèmica que, com a estratègia retòrica, s’imposten com a ciència (Fasce, 2017; Hansson, 2009). Si bé és cert que les facultats de psicologia, almenys en el nostre context, solen presentar bons estàndards de fonamentació científica respecte als continguts dels títols oficials, la veritat és que, per a frustració dels bons professionals que abunden en el camp, els col·legis i la pràctica professional de la psicologia pateixen un gran nivell de penetració pseudocientífica. Tradicionalment ha estat un lloc comú parlar del gap (“bretxa”) existent entre la investigació i la pràctica psicològiques (Lilienfeld et al., 2003), amb uns investigadors rigorosos i ben formats en el camp metodològic i uns practicants amb una actitud poc donada a la fonamentació científica de les seues intervencions. Aquesta situació sembla continuar avui dia, amb una quantitat considerable de psicòlegs disposats a incorporar pràctiques pseudocientífiques a les seues intervencions (Stapleton et al., 2015).
Sense anar més lluny, una cerca ràpida en les webs de les institucions encarregades d’oferir formació per a exercir la psicologia clínica o de vetlar pel respecte al seu codi deontològic ens mostra de manera immediata aquesta falta d’afecció per la pràctica basada en evidència. Per exemple, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana (COP-CV) va oferir i oferirà en els pròxims mesos cursos d’anàlisi bioenergètica, interpretació de somnis, psicoanàlisi, constel·lacions familiars o teràpia gestalt, entre altres. De fet, prop del 15 % dels cursos organitzats pel COP-CV entre el 16 de març i el 23 de novembre del 2017 presenta contingut pseudocientífic explícit.
Una explicació a aquest fenomen podríem trobar-la en la baixa preparació en metodologia i filosofia de la ciència que reben, en termes generals, els psicòlegs, un fet que propicia que es propaguen i mantinguen els denominats psicomitesentre estudiants i professionals, tant en el context hispanoparlant com en l’anglosaxó (Hughes, Lyddy i Lambe, 2013) –per exemple, que les persones que pateixen esquizofrènia tenen personalitat múltiple o que el polígraf és una eina fiable per detectar mentides–. Com que la psicologia és, encara que jove, una ciència, i que per tant la seua pràctica i investigació requereixen d’una capacitat correctament entrenada per al raonament científic, basada en l’evidència obtinguda mitjançant metodologies empíriques i fiables, és necessari que els psicòlegs reben entrenament explícit durant la seua formació en matèria de detecció de pseudociències. No hi ha una correlació clara entre el coneixement de dades científiques i un major escepticisme (Johnson i Pigliucci, 2004; Majima, 2015) i això ens indica la necessitat d’oferir una formació més sòlida en relació amb els fonaments conceptuals del pensament crític (Lilienfeld, Lohr i Morier, 2004).
Aquesta necessitat d’aguditzar el raonament científic es reflecteix en el codi deontològic espanyol de la psicologia, que estableix en diversos dels seus articles l’obligatorietat tant del practicant com de l’investigador de basar en l’evidència científica la totalitat de les afirmacions i intervencions que realitze en qualitat de psicòleg. Especialment rellevants en aquest sentit són els articles cinc, vint-i-dos i trenta-tres, en els quals s’estableix de manera contundent que la psicologia ha d’estar basada en evidència científica, que únicament els enfocaments que en gaudisquen són mereixedors de respecte per part de les persones involucrades en el camp i que tots els ensenyaments que un psicòleg transmeta a classe han d’estar, al seu torn, basats en aquestes evidències. Per descomptat, el codi no indica que no es puga treballar amb hipòtesis o que no es puga opinar: el que indica és que les hipòtesis i les opinions no han de ser presentades com a psicologia llevat que estiguen degudament abonades –i és en aquest «degudament» on fallen els mecanismes de vigilància epistèmica de la comunitat de psicòlegs.
Algunes de les persones que decideixen fer cas omís a aquestes exigències professionals solen escudar-se en el denominat «veredicte del dodo», en referència al passatge d’Alícia en terra de meravelles en què tots els participants d’una cursa resulten guanyadors. Els defensors del veredicte del dodo sostenen que totes les psicoteràpies tenen la mateixa eficàcia perquè la qüestió més important és l’aptitud del psicoterapeuta i els factors comuns a totes elles, de manera que les tècniques específiques són un detall merament anecdòtic. No obstant això, aquesta idea ha estat àmpliament refutada per l’evidència disponible (Marcus, O’Connell, Norris i Sawaqdeh, 2014). Una evidència que conclou que hi ha psicoteràpies que no gaudeixen d’eficàcia demostrada i d’altres que gaudeixen d’evidència de tipus I i II (assaig clínic aleatoritzat (ECA) i metaanàlisi d’ECA), que és aquella que s’ha de considerar com realment fiable. Cal mencionar que és la teràpia cognitivoconductual aquella que més evidència de tipus I i II té per a l’enorme majoria dels trastorns mentals valorats en les guies oficials i extraoficials de pràctica clínica ètica, basada en evidència.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
