Carol Duran: “Jordi Fàbregas hauria volgut que el vaixell anés endavant i és el que hem fet amb aquest llegat tan meravellós”

Diumenge clou l’edició més especial i emotiva que s’ha fet mai del Tradicionàrius, tres mesos de programació musical que han fet front a la pandèmia del coronaviurs amb la voluntat ferma de demostrar que la cultura és segura i necessària i que, alhora, han rendit homenatge al músic i activista cultural Jordi Fàbregas, qui en va ser impulsor i el seu director fins cinc mesos abans de la seua mort inesperada, a gener del 2021, just una setmana després de començar el festival. VilaWeb hem parlat de tot això i més amb la cantant, violinista i gestora cultural, Carol Duran, la nova directora artística d’aquesta cita fonamental per a la música d’arrel del país.

—El Tradicionàrius ha estat una glopada d’aire per a molts músics que per fi han pogut treballar. Com ho han valorat?
—Els músics estan molt contents de tenir l’espai per presentar els seus projectes, molts d’ells creats en confinament. Per tant, estan molt agraïts i nosaltres també ho estem perquè ha estat com trobar-se la fam i les ganes de menjar, doncs nosaltres també teníem moltes ganes de crear aquest espai. I d’altra banda el públic estava encertadíssim de rebre-les i consumir cultura, aquesta necessitat es notava molt.

—Hi havia músics que no treballaven des de feia un any.
—Justament per això vam tirar endavant el festival. Amb la pandèmia tot el sector dels músics estan amb dificultats econòmiques i tenen dificultats per mostrar la seva feina. Per tant, vam dir, nosaltres hem de fer el festival com si no hagués passat res, evidentment, amb totes les mesures de prevenció que calguin però hem de ser valents i no optar per la forma fàcil de fer el mínim. I ha estat la nostra forma d’ajudar perquè pensem que si els festivals parem es para el mercat i es para tot el sector, i això no ho volem, ans al contrari, volem donar suport i que tot tiri endavant.

—Sembla que les actuacions a la taverna i els concerts han fet el ple, alguns d’ells amb dos passis. Com heu gestionat les mesures de seguretat?
—Hem tingut un 91% d’ocupació, en línies generals. Evidentment, teníem un 50% disponible d’aforament perquè hem seguit les mesures del Procicat, que així ho marquen amb gel hidroalcohòlic, distàncies de seguretat, la neteja de la sala entre dos passis seguits, ús de mascareta, etc. Estem molt contents, tenint en compte que també hi havia confinament municipal i comarcal, que la gent no podia venir i que hi havia por en certes franges d’edat. Són dades espectaculars, per tant, hem demostrat que la cultura és segura i que es pot programar música en viu mantenint la seguretat de tothom, i es pot donar la salut emocional que tots necessitem.

—Ha caigut un bastió del festival, els balls folk.
—El Procicat no ens ho permetia perquè una de les mesures de seguretat era que el públic havia d’estar assegut i no podia aixecar-se de la cadira. Per aquest motiu, si us fixeu en la programació, són concerts que es poden ballar però també es poden veure asseguts. Ara bé, alguns ens moríem per ballar.

—Quantes cancel·lacions hi ha hagut de resultes de la pandèmia, en concret?—N’esperàvem moltes més. Va haver-hi la de Laura Esparza i el Carlos Esteban, Maria Rodés per convivència amb un positiu, Biel Majoral no va venir d’Algaida per prescripció mèdica, Errebal tampoc van poder venir des del País Basc. Cal dir, però, que el festival sencer eren 45 activitats i només hem tingut cinc casos de cancel·lació, déu-n’hi-do. Ara bé, la que ens va fer més mal va ser ‘Almanac 40 anys’ amb Jordi Fàbregas i molts músics més, que havia de ser el tret de sortida del festival i es va cancel·lar perquè ell ja estava malament. Per tant, va ser un inici de festival duríssim.

—De fet, poc després va faltar Jordi Fàbregas. Com ho heu entomat?
—Ha estat un sotrac emocional increïble per tots, jo crec que encara no en som conscients perquè ens ha agafat en ple festival i amb les màquines a tope, sense parar, de fet, crec que encara esperem trobar-nos pel Cat i parlar amb ell de com ha anat tot. En assabentar-nos de la seva mort vam decidir tirar endavant i dedicar-li tot el festival, que la música no parés, creiem que és el que ell hagués volgut i ha estat el que hem fet, continuar amb el vaixell endavant i amb aquest llegat tant meravellós que va crear i impulsar amb tot el seu amor. Continuar amb el nostre amor cap a ell i cap a tot aquest sector, aquesta ha estat la força que ens ha empès ha seguir endavant.

—Era una persona molt estimada. Se li han dedicat totes les actuacions i molts gestos simbòlics, com ara posar a l’escenari la seva cervesa preferida o el seu aclamat Sant Rorro.
—Sí. I s’ha notat molt aquesta admiració tan gran que sentim tots cap a la seua persona i figura. El dia que ens va deixar ens vam congregar un munt de músics i gent del sector a les portes del Centre Artesà Tradicionàrius, de forma súper natural, espontània i improvisada. Va ser molt bonic i emotiu, donava a entendre que ell ens havia ajuntat una mica a tots, que era el motor que ens havia unit amb aquest vincle tan bonic que mantenim i ens farà tirar endavant.

—Jordi Fàbregas deixa un llegat incalculable, ha ajudat a dinamitzar i configurar la música d’arrel del país des de la gestió del cat i amb iniciatives musicals variades, des del disc de les músiques del seu estimat Sallent fins a tots els grups que ha liderat.
—I tant que sí. Ell havia sacrificat la vida de músic per impulsar tot aquest projecte des de la gestió i amb la seva feina ens ha regalat tot aquest llegat meravellós que fa que, ara mateix, estiguem en un dels moments més dolços de la música folk al país, amb una gran projecció d’artistes de nivell increïble i generacions noves que estan tirant amb moltíssima força. D’ençà de la seva jubilació, tenia una il·lusió tremenda per tocar i desenvolupar els seus projectes musicals, que havien estat una mica frenats per tota aquesta tasca de gestió. Li feia una il·lusió tremenda, per exemple, fer el concert ‘Almanac 40 anys’, que tenia el punt simbòlic de fer-se l’any en què fèiem el relleu de la seva direcció artística. Així que no considerarem acabat el Tradicionàrius d’enguany fins el 29 de maig, que farem aquest concert.

—Què us suposa la direcció del Tradicionàirus?
—És un repte i un honor. Em fa molta il·lusió que m’hagin ofert aquesta possibilitat perquè sempre he tingut les dues vessants, la de músic de l’àmbit tradicional i la de gestora cultural, porto anys treballant-hi. Per tant, era una tasca que m’anava com anell al dit perquè enllaçava els dos mons que m’han enamorat a nivell professional. L’estic fent amb tot l’amor del món i amb totes les ganes de continuar el viatge tan meravellós que va començar Jordi Fàbregas.

—Quina línia de treball us proposeu i quins objectius teniu?
—Vull donar una visió eclèctica, mostrar aquest ventall tan eclèctic en el que està la música d’arrel perquè, de vegades, les etiquetes o les fronteres entre un estil musical i un altres són molt difoses. És bonic deixar la música lliure i que flueixi, i així mostrar en el festival les facetes diferents que pouen d’aquesta música d’arrel. Heu vist que en el Tradicionàrius hi han propostes de tradició i d’arrel més profundes, com podrien ser Botifarra, Jaume Arnella i Eliseo Parra, i d’altres més arriscades, trencadores i experimentals.

—Sí, heu programat Rodrigo Cuevas, Les Violines, Jaume Arnella amb el grup de punk Fetus i molt més.
—Crec que cal buscar aquest ventall, com ja es feia abans, però un dels meus objectius és obrir-lo més encara perquè puguin arribar propostes que sembla que siguin molt lluny però que són molt a prop. Enguany, per exemple, hem enfortit la sinèrgida amb el festival Barnasants perquè som festivals germans, i també hem estrenat una sinergia nova amb el Palau de la música per arribar a més públic i a gent que no està habituada a escoltar música d’arrel. I volem continuar amb altres sinergies que teníem, com la de l’Auditori. És molt bonic arribar amb la música d’arrel a espais molt grans i públics diferents per a que se n’enamorin i després vulguin anar a buscar on està l’essència.

—Mudant de raons, vos heu fixat que amb la vostra direcció, els organismes més destacats de la cultura popular del país estan encapçalats per dones? La Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat, una direcció adjunta de l’Institut Valencià de Cultura, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, la Direcció General de Cultura del govern balear.
—Està molt bé però hi ha molta feina per fer. Poquet a poquet, treballem per la paritat però costa molt. I que les dones estiguin en espais de lideratge és complicat perquè fins ara no entrava dins de la nostra societat perquè les dones estaven relegades a altres feines, no tant valorades. I, fins fa uns anys, la maternitat era una tema estrella que feia que moltes es quedessin a casa. I una altra cosa que reivindico molt és la figura de la dona instrumentista perquè, per exemple, dintre del festival hem vist moltes dones a l’escenari i això és un senyal meravellós de que s’està normalitzant, però la gran majoria són joves i, en molts casos, cantants, que és meravellós. Però què passa?

—Vós sou un exemple del paper de la dona en la música, amb iniciatives de lideratge femení, com ara Betzuca i La Carrau.
—Sí, però me n’he adonat que les dones hem agafat com a referència instruments femenins, jo volia tocar l’arpa i sóc violinista, per exemple, i que la gran majoria de dones han acabat essent cantants. Entre les noves generacions, però, s’està normalitzant i es busca aquesta paritat, això és senyal de normalitat. Per tant, ens falten molts models i referents en la societat. També en el cas dels lideratges, tot i que ara, poc a poc, les dones arribem a càrrecs de gestió, però fins ara en teníem poquíssims referents. Tenim molta feina per fer.

—Jordi Fàgregas sempre deia que havia sacrificat la seva voluntat de ser cantant per la gestió cultural. Vós també sou músic i gestora cultural. Com veieu, doncs, el vostre futur?
—Jo no puc deixar de tocar, sinó em moro. La música em dóna molta calma i felicitat, fer-la i gestionar-la, perquè m’agrada estar darrere de bambolines i a l’escenari. Vull que vagin de la mà i no sacrificar-ne cap, sinó intentar de tirar endavant amb tot.

—El Tradicionàrius continua essent el centre neuràlgic de la música d’arrel del país, però quin és el seu futur?
—El Tradicionàrius ha de seguir creixent, ara és el centre neuràlgic i jo també trobo que és com la casa de tots, de fet, quan em van proposar la direcció artística, el primer que vaig dir és que em sentia a casa. Crec que hem de buscar que sigui, també, un referent que traspassi fronteres i que també sigui la casa d’altres músics de fora, que ja passa. Cal crear connexions, aquí hi ha un potencial enorme que cal gestionar per a que es pugui expandir al màxim. Aquesta serà una de les continuacions d’aquest viatge iniciat fa trenta-quatre anys, continuar expandint-nos pel món, essent un punt important de la música d’arrel a nivell mundial. La música d’arrel necessita conèxier’s, interactuar i crear aquesta xarxa que farà que tot creixi i flueixi, com la primavera.

—Alguna cosa més, per acabar?
—Fer una crida a les autoritats per a que programen música en viu, en especial la de més valor cultural, entre les que estaria la música d’arrel i la música tradicional. Fer aquesta crida a les autoritats perquè siguin també valentes i que puguem normalitzar al màxim possible tot aquest sector de la música, dintre de totes les normatives que calguin.