Diuen Roald Dahl però és una mentida molt lletja

La llista de disbarats és llarga, esgarrifosa: hi ha adjectius bandejats, i colors també (ni gent grassa o lletja ni plecs flàccids ni cotxes negres); un boig es canvia per un de ridículament ric, les coses monstruoses ho deixen de ser, les dones de mitjana edat ja no poden ser atractives i esdevenen amables, el senyor Guillot ja no té tres fills, sinó tres filles. Més? A Les bruixes, en comptes d’avisar que tu prova-ho i ja veuràs què et passa, però no pots anar estirant els cabells de totes les dones que trobis, encara que portin guants (amb els guants, les bruixes amaguen les ungles punxegudes i, amb les perruques, que són calbes com un ou), ara resulta que l’àvia diu que hi ha moltes raons per les quals les dones poden dur perruca, i que això no té res de dolent. Si em punxen no em treuen sang. Una altra? Quan llegeix, Matilda ja no navega amb vaixells de vela amb Joseph Conrad, sinó que viatja al segle XIX amb Jane Austen, continua anat a l’Àfrica amb Ernest Hemingway però ha substituït l’Índia que li oferia Rudyard Kipling per la Califòrnia de John Steinbeck. I em nego rotundament a cercar els motius que poden haver impulsat els canvis o els manteniments. Seria entrar de manera recaragolada en la senda de les justificacions. Ni que fos per a negar-les, les exposaria. I no ho vull fer de cap manera.

A les edicions de les obres de Roald Dahl en l’anglès original que tenen data de l’any 2022 els ha passat una cosa molt lletja. Ai, no, que es veu que això no es pot dir: els ha passat una cosa. Una capoladora, concretament. Una màquina de capolar obres per a ajustar-les a una inconcreció que es veu que anomenen “noves sensibilitats”. I algú, en l’ens que gestiona el llegat de l’escriptor (The Roald Dahl Story Company, en mans de Netflix des del 2021), ha considerat bona idea enviar Charlie i la fàbrica de xocolata a un comitè de persones sensibles per fer-hi centenars de modificacions (afegitons, substitucions, eliminacions). Centenars! I han deixat les històries inoblidables convertides en textos al seu gust. I ha pres cos la hilarant i inquietant paròdia que va escriure James Finn Garner i que Quim Monzó i Maria Roura van traduir al català: Contes per a nens i nenes políticament correctes. Possiblement us sonarà, ja passa per la vint-i-noséquantena edició. El primer relat comença així: “Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia –no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l’àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona adulta madura.”

Això que han perpetrat els editors i els suposadament curadors del llegat de Roald Dahl, però, no és cap paròdia. Tampoc no és cap versió. Ni una adaptació. Ni una visita. Ja n’hi ha, ben sovint, de maniobres d’aquesta mena, amb gràcia o amb desgràcia segons el parer de cadascú, per tal de servir-nos els clàssics en edicions reduïdes o reelaborades o reelquesigui. La diferència amb aquest cas, però, és clara: aquí no ho diuen pas, que sigui cap versió, ni de qui. Aquí fan passar els textos grapejats i mutilats i reescrits com si fossin els originals.

I això és gravíssim. És una clara adulteració. Una estafa. Perquè ho presenten en el nom de Roald Dahl i és mentida. Una lletja, monstruosa, flàccida mentida podrida.

Reescriure sense dir-ho és un falsejament. I aquí no hi ha disputa possible. Evidentment que podem discutir sobre l’obra d’aquest o de l’altre. Recomanar-la o no. Criticar-la. Polemitzar. Etcètera. Podem fer-ho i ho fem i ens encanta fer-ho. Però això que han executat amb Dahl és una altra cosa. Això, agafar una obra i canviar-hi paraules, frases, treure-n’hi i posar-n’hi, sigui amb la intenció que sigui, és una tergiversació. Al mateix nivell dels doblatges franquistes que substituïen els termes de la versió original que els sequaços de la dictadura consideraven inadequats. Al mateix inacceptable nivell.

Una obra cinematogràfica, una obra literària que té autor és una obra tancada. I respon al seu temps i al seu context i a les capacitats de qui la signa. I podem discutir-ho tot, és clar, el temps i el context i les capacitats i la resolució del conjunt i la vida i les idees de l’autor també i tant com vulguem. Però reelaborar-la, canviar-la i no dir que n’és una versió és una gravíssima falta de respecte. A l’autor, als lectors i a la literatura. Una falta de respecte i un acte de conscient manipulació.

Quan una obra va signada, va signada. Per a bé i per a mal i per a tot. És així. Contextualitza-la, si ho creus convenient, i signa tu la contextualització i fes-te’n responsable igual com qui ha escrit l’obra és responsable de la història que s’hi explica i de la forma i de les metàfores i de cadascun dels seus adjectius. D’aquests adjectius que tan potinerament han estat substituïts o eliminats amb l’excusa que sigui (la que sigui: si avui va en un sentit demà anirà en un altre i tots dos seran igualment inacceptables). Perquè en literatura un adjectiu és important. Molt. Ho sap qui escriu i ho sap qui tradueix (quants de maldecaps, de vegades, per trobar el terme que més s’hi ajusti, que menys traeixi l’original, oi?) i ho sap qui després segueix el ritme de la lectura. Els qui ho han canviat a consciència mostren que no els importa ni l’autor ni els lectors ni la literatura. Actuant amb tanta deshonestedat esdevenen simples, i denunciables, falsaris.

Vet aquí les fake news instal·lades en el camp de la creació artística. Vet aquí una perillosa ampliació de la mentida i la manipulació de la realitat: les fake editions. I no, no ho podem permetre.