27.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.09.2023 - 11:44
El primer títol que havia pensat per a aquest article era alguna cosa similar a “La impotència del Senyor X”, però aleshores he trobat que podria semblar que parlava d’Elon Musk i de la tírria que mostra contra la xarxa social que va comprar, que ell ha volgut batejar amb l’anodina X i que al navegador es continua anomenant Twitter, i, per tant, ho he deixat estar. Que tot plegat també és una qüestió de narcisisme destructiu, certament, però que la personalitat d’aquests individus m’interessa, ara, entre poc i gens.
Felipe González va ser secretari general del PSOE entre el 1974 i el 1997, i president del govern espanyol entre el 1982 i el 1996. Alfonso Guerra en va ser el secretari d’organització i, al govern que tenien, vice-president. Feien tàndem: la típica complementarietat del policia bo i el policia dolent, cara amable – element mossegaire. Eren o es consideraven o semblaven amics. Fins que un dels casos de corrupció dels que van implicar públicament el PSOE (el del germà de Guerra, Juan) va forçar la dimissió a la vice-presidència. Era el 1991. Des d’aleshores la distància es va anar fent més i més gran. I freda. Àrtica. El primer signe públic de desgel entre els dos personatges va arribar el 2007, quan es van trobar a l’acte de presentació d’un llibre signat per Rafael Vera.
Passats trenta anys del trencament, González i Guerra es van tornar a aplegar en un acte públic conjunt. Va ser ara fa poc, el 20 de setembre, a Madrid, amb l’excusa de la promoció d’un altre llibre, aquesta vegada, signat per Guerra.
Tots dos personatges, sincrònicament, van desplegar-hi un petit ventall de retrets i d’amenaces en tons ocres i grisos i merda d’oca. No goso recomanar de visualitzar-ho (més que més, perquè és molt avorrit), però segons com, val la pena: el duet tan agre és, en realitat, una patètica expressió d’impotència. Carreguen contra els dirigents del seu partit i contra els socis del seu partit i ploren per una “gran coalició d’estat” (la formalització del PPOE que els ha definit sempre) que salvi dels malignes perifèrics les essències eternes de la seva nyanya.
L’actitud de senyoro pontificador, displicent menyspreador de qualsevol cosa que no sigui ell mateix i les grandeses que s’atribueix, de qualsevol camí que no segueixi el seu consell (que vol dir ordre) i supervisió (i que, així i tot, rebrà queixes perquè ningú, mai, no podrà fer les coses bé, ningú, mai, enlloc, perquè no és ell), aquest desdeny infinit i infinitament maleducat pels temps que han canviat i que (sense ell) han canviat malament, no té res a veure amb l’edat. Vull dir que els vuitanta-un i vuitanta-tres anys que té la parella no són excusa ni causa de res. Jo conec un bell grapat d’homes intel·ligents i ponderats o arravatats o totes dues coses que els igualen o els superen en anys, als quals és un goig d’escoltar (estant-hi d’acord o no, en tot o en part: un goig sempre, i una sort tan gran) i que de cap manera, mai, no han caigut ni cauran en la supèrbia de baixa estofa que supuren González i Guerra en cada gest. Jo en conec un bell grapat i estic segura que vostè, lector, lectora, també.
Ben mirat, els exabruptes resclosits que puguin proferir Felipe González o Alfonso Guerra no tenen gens de transcendència política. Per no tenir, els personatges ja no compten ni amb el respecte del seu món, que ja fa temps que els contradiu o que es tomba cap a una altra banda i xiula quan parlen. Amb prou feines els queden alguns incondicionals, caspa, l’admiració de la línia PPox, que es regira rabiüda en la frustració. I és això que expressa Felipe González quan diu, quan pràcticament crida amb aquell to que es vol imprecador mentre s’escolta, que “No podem deixar-nos fer xantatge per ningú, i encara menys… [aplaudiments], i encara menys per minories en via d’extinció.”
Qui té fam somia rotllos.
Aquell “minories en via d’extinció” pronunciat a consciència per Felipe González és una clara expressió d’odi contra un col·lectiu humà, els catalans. És, de fet, una apologia de l’extermini.
Entre el públic que va acollir amb estarrufamenta de barra de bar les gracietes dels dos personatges hi havia José Barrionuevo i Rafael Vera. L’un va ser ministre dels afers policíacs amb Felipe González; l’altre, secretari d’estat del mateix ram. Tots dos van moure els fils dels GAL, el grup terrorista creat i finançat des de les bambolines ministerials espanyoles i a la piràmide del qual se situava un anomenat “Senyor X” que fàcilment s’identifica amb l’individu al qual continuen mostrant servitud.
Barrionuevo va ser condemnat a deu anys de presó (per segrest i per malversació de fons públics) i va romandre tancat durant tres mesos, fins que el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre-li la pena. Vera també va ser condemnat inicialment pels mateixos fets, i indultat parcialment pel govern de José María Aznar (PP). I tornat a condemnar per malversació de cabals públics, perquè resulta que directament s’embutxacava centenars de milions dels anomenats “fons reservats”. González va intentar que indultessin de nou el seu subaltern.
El supremacisme és, en definició copiada de l’Enciclopèdia, la “ideologia que propugna la supremacia o superioritat natural d’un grup d’individus respecte a un altre o d’altres. Segons el supremacisme, l’existència de col·lectius suposadament superiors (per raons de raça, llengua, religió, cultura, sexe, etc.) legitima la discriminació, la subjugació o la segregació dels considerats inferiors”. La seva extinció.
Tot plegat potser semblen paràgrafs sense connexió, però sí que en tenen. El darrer, també.
Aquest:
Fot-te, Felipe.
