Dits fent la tisora

Els dits fent la tisora quan em pregunten com escric, els dits en forma de tisores sota la taula perquè no els vegi qui em fa la pregunta, i mentre parlo els dits fan com si retallessin, acompanyo l’explicació amb aquest gest. Em pregunten sovint com escric, com escric les novel·les, com escric els contes, sovint surt la paraula mètode dins de la pregunta, i sé que la meva resposta no acaba mai de convèncer, perquè no és concreta i perquè és llarga i no va recta, que fa esses i tomba i torna i gira i es repeteix, que cada llibre, cada projecte, s’escriu diferent, que l’important per mi ve just després d’escriure, quan retallo, els dic, i es desinflen com si els punxés amb la punta de les tisores que tinc sota la taula; tot el que explico després ja em fa l’efecte que no ho senten, que ha deixat d’interessar-los. No em pregunten mai com escric els articles, i jo és el primer que pregunto als que n’escriuen assíduament, quan me’ls trobo: com t’ho fas, com busques el tema, com el trobes, com arrenques a escriure, quins trucs tens, quantes vegades el repasses, quan el dónes per bo, quant de temps sols trigar des que l’engegues fins que el dónes per fet, l’article.

Recordo que un cop em van explicar que Ramon Barnils aconsellava esborrar el primer paràgraf que escrivies de cada peça, que deia que en acabar d’escriure gairebé sempre t’adonaves que el primer paràgraf era tan sols un escalfament o bé un munt d’explicacions que només servien per a arrencar però que al lector no li aportaven res. He posat a prova aquesta tècnica de Barnils unes quantes vegades amb èxit, sovint necessito ‘demanar permís’ abans d’entrar en matèria i un cop em rellegeixo fins i tot em ruboritzo veient amb quina timidesa, amb quina inseguretat he engegat a escriure el que després he acabat amb contundència i convenciment. Em pregunto si tots aquests articulistes tan rotunds que corren pel món no amaguen en un calaix tots els seus primers paràgrafs escapçats, tots els seus dubtes i titubeigs, i em demano també si no seria interessant llegir també els moments dèbils i insegurs dels nostres autors de capçalera. Sigui com sigui, amb el dubte ben latent de si aquest cop el primer paràgraf de l’article és prescindible o no, decideixo deixar-lo aquí i que sigui el lector qui valori si podria haver aplicat avui la tècnica de Barnils o no.

Quan vaig entrevistar l’Espinàs vam parlar força estona de com escrivia els articles i em va confessar que la majoria de vegades seia davant de la seva Olivetti sense saber del cert sobre què escriuria, que sovint començava a teclejar no sabent on aniria, deixant-se portar en una mena d’improvisació jazzística que sempre l’acabava duent a bon port. Vaig pensar que això només ho podia fer ell; en més d’una ocasió he intentat engegar el motor d’un article seguint aquest seu mètode i he de dir que tot i que al final he acabat trobant de què escriure i com fer-ho, el camí per arribar-hi no ha fluït pas com el jazz, sinó que ha sigut un petit viacrucis de lletres i ensopegades i que si rellegeixo els articles que he escrit així encara hi veig tot el que en vaig retallar, i torno a fer la tisora amb els dits.

Fa més o menys un any era a la Llibreria Documenta amb l’escriptor i també articulista Toni Sala, ens preguntàvem per les típiques coses, com vas, què escrius, què en saps del tal, i de seguida vam anar a petar a la dèria de l’article: em va dir que a ell el que més li costava era trobar el tema, que també s’hi arribava a obsessionar, i que creia que com més temps tenies per fer un article, pitjor, que en aquesta mena d’escriptura el temps pot acabar sent un enemic i la pressió de la data de lliurament arriba a ser la gran aliada. Em va posar d’exemple l’Espinàs, precisament, que havia aconseguit escriure un article al dia durant més de trenta anys. Jo llavors escrivia un article a la quinzena i recollia possibles temes a la llibreta amb una compulsió poc sana, temes que després es quedaven allà perquè sempre acabava escrivint sobre una altra cosa. Ara, un any després, escrivint com escric un article a la setmana, he de donar la raó a Sala, puc arribar a dijous sense saber del tot de què escriuré, emulo Espinàs i engego una mica com qui escalfa a la banda, m’encomano a Barnils i esborro l’escalfament, i llavors l’article surt mentre l’hora límit s’acosta i em pessiga al clatell. Al migdia un cansament dolç per la feina feta em ve a dir que ja està, que una setmana més he aconseguit encadenar gairebé un miler de paraules per explicar alguna cosa a qui em vulgui llegir.

Escriure, escriure el que sigui, sempre té alguna cosa de miracle, segons com. Per descomptat que darrere hi ha tot un munt de feina que fa anys que fas, la feina de llegir, de llegir mirant com escriuen els altres, la feina d’escriure, d’escriure llegint els altres, la feina de rellegir i de reescriure, hi ha un munt d’hores passades entre lletres, paraules, frases, teves i dels altres, però hi ha sempre una part que no controles, i de la mateixa manera que pot passar que arrenquis donant explicacions, demanant permís al lector per escriure, també pot ser que en sec facis un cop de volant i a mitja peça aparegui aquella idea que acabarà sent el pinyol de tot, aquella petita flama que no s’hauria encès si no haguessis confiat un cop més que escriure a més de crear és també teclejar, gargotejar, vagarejar fins que el camí de l’article se’t dibuixa sota els peus que en realitat són dits, cinc dits sobre les tecles, primer, dos dits fent la tisora sota la taula en acabat.