Tots hem sentit alguna vegada allò de “Barcelona és bona si la bossa sona”, o “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell”. Són dites tòpiques, és a dir, refranys de pobles o ciutats. De vegades, són merament descriptives, de vegades són falagueres i molt sovint són ofensives. Aquestes darreres, és clar, no han estat creades pels habitants de la localitat en qüestió, sinó pels de les viles veïnes.

A internet n’hi trobareu una munió, d’aquestes dites. Com sempre que parlem de refranys, hem de recórrer al gran expert en la matèria, Víctor Pàmies, que fa vora trenta anys que n’arreplega i els va abocant a la immensa Paremiologia catalana comparada digital. Tanmateix, per facilitar-nos la feina, Pàmies va crear la web Paremiologia tòpica, on podem consultar tots els refranys de pobles, bé alfabèticament, bé per territoris (Andorra, el Carxe, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes i el País Valencià). I el súmmum d’aquesta feinada és que Pàmies ha vinculat les dites a un mapa interactiu, on, simplement clicant damunt un punt, podem llegir totes aquelles en què surt el nom del municipi.

La passió de Víctor Pàmies pels refranys és compartida per molta gent. Hi ha qui n’ha publicat reculls; al final d’aquest article, en trobareu una petita mostra, però destaquem els quatre volums de l’eminent filòleg Manuel Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns als altres). També hi ha qui, com l’amiga Roser Carol, ha “cedit” la seva immensa recerca a Pàmies, que fa constar això: “És un recull personal de Roser Carol, de la Bisbal d’Empordà i que ara viu a Andorra. […] Em diu que comença a fer arreplega el 1978 i fins ara (me’l passa el 2021). Aquesta obra té 8.763 fitxes a la base de dades, de les quals 8.496 estan recollides en aquest web.”

Tot seguit us oferim una tria de dites tòpiques de tots els Països Catalans.

Pobles enllaçats, amb versions per a donar i vendre

Hi ha dites que enfilen uns quants indrets, com ara una que enllaça ciutats importants dels Països Catalans, ben distants:

—A Barcelona hi ha barques, a Tarragona hi ha peix, a València hi ha taronges i a Benavent no hi ha res.

Amb una estructura semblant, n’hi ha una de prou coneguda que enfila uns quants indrets del Camp de Tarragona:

—A Tarragona manxen, a Reus enganxen, a Cambrils la boniquesa i a Mont-roig la flor del camp.

Amb aquesta mateixa estructura, cercant en la Paremiologia de Pàmies, hem trobat més de cinquanta dites tòpiques. Vegem-ne cinc variants, de territoris ben allunyats:

—A la Cala [l’Ametlla de Mar] són caleros; a l’Hospitalet, no tant; a Cambrils, la boniquesa; i a Salou, la flor del camp.

—A Arinsal són les boniques, a la Maçana ja no ho són tant; a Escaldes, les pubilles; a Andorra, la flor del ram.

—A Casserres són boniques, a Olvan ja no ho són tant, passarem per Gironella i agafarem la flor del ram.

—A Guimerà són molt guapes, a Ciutadilla no tant, a Rocallaura forment, a Bell-lloc, la flor del ram.

—Sant Feliu, les noies maques; Pallejà ja no ho són tant; Papiol, la gitanada; Molins de Rei, la flor del ram.

També té unes quantes versions una dita de viles de la Vall d’Albaida i la Costera. N’oferim la versió aplegada i difosa per Sanchis Guarner:

—En Quatretonda, la ronda, i Benigani el pollós, Xàtiva la socarrada, i Canals el mentirós.

Per bé que és molt coneguda aquesta altra versió:

—Quatretonda la redonda, Benigànim el pollós, Xàtiva la socarrà i Llutxent el pedregós.

Dites ofensives contra la gent i contra els pobles

Aquesta “gitanada” de la darrera dita és una mostra del poc respecte que es tenia fa anys per l’ètnia gitana. Això es pot veure en algunes variants d’un altre refrany –molt conegut–, com aquesta que dèiem a Callús en la meva infantesa:

—Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; a Manresa són gitanos; i a Callús són bona gent.

—A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell; a Castellar són gitanos; i a Caldes, bona gent.

—A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell; a Barcelona, traïdors; i a Sarrià, bona gent.

—Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; a Esparreguera són dimonis; i a Olesa, bona gent.

De dites ofensives, n’hi ha a gavadals, i de cap a cap dels Països Catalans. Sovint són per a riure’s dels habitants de l’indret en qüestió, destacant-ne qualitats més aviat primàries o poc atractives:

—Mare de Déu de l’Aguda, ajudeu els de Torà: tenen el ruc per la cua i se’ls acaba d’escapar.

—A Santa Coloma de Farners, quatre borratxos i res més.

—Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort.

—Barcelonins, caga-sucs, escuracassoles i pixavins.

—Entre Sispony i Anyós, no hi pot viure ni gat ni gos.

—A Oliana enfilen llana, a Tragó enfilen cotó i a Peramola apedreguen el rector.

També moltes vegades són com una mena d’advertiments per a forasters, en què es remarca que els habitants de la vila són poc de fiar:

—A Vilafant, si no te l’han feta, ja te la faran.

—Morella, la bella, mira-la de lluny i no et fiïs d’ella.

—A Maó, qui no és lladre és traïdor.

—Els de Campins, dels diables són cosins.

—A Gata, el qui no mossega, arrapa.

—A Alfarràs no hi aniràs, i si hi vas, en fugiràs.

També hi ha dites que són ofensives però no tant, com aquesta de dos poblets del Rosselló:

—A Tresserra fan la guerra, a Paçà deixen passar.

I algunes vegades són innocents, o fins i tot elogioses:

—A Ciutadella qui no és mascle és femella.

—Ploga o no ploga, forment en Oriola.

—A València no vages si no portes diners, que voràs moltes coses i no compraràs res.

—A l’Espluga de Francolí, carquinyolis i bon vi.

—A Batea el parellada: que és un vi que no emborratxa; a Gandesa fan bon vi de moscatell i garnatxa.

Jocs i retrucs

Els continguts de les dites poden respondre a fets històrics, com ara una de molt coneguda adreçada als manresans, que –segons que sembla– al segle XIV van aconseguir que les relíquies de tres sants que eren a Sant Fruitós de Bages anessin a parar a la seu de Manresa. D’ací va néixer una dita santfruitosenca força irada:

—Manresans, lladres, pillos i gormands…

Que es completava amb l’explicació sencera:

—…que ens heu pres els cossos sants: santa Agnès, sant Fruitós, sant Maurici gloriós.

De vegades la dita és un joc de paraules ben enginyós, com ara el dels noms d’aquestes dues viles, l’una de la Segarra i l’altra de l’Urgell:

—Val més Torrefeta que Castellserà. 

O bé aquesta altra, que juga amb els dos significats de set:

—A Binissalem, de set se’n varen morir vuit.

O encara aquesta, de la capital de la comarca d’Anoia:

—Igualada pot ser imitada, però mai igualada.

I n’hi ha que tenen resposta, com un retruc. Vegeu aquesta d’una vila del Garraf:

—A Cubelles, cul i mamelles. / Si ta mare no n’hagués tingut, no hauria criat aquest ruc.

O bé aquesta altra, adreçada als de Pedreguer, que es diferencien de la resta d’habitants del País Valencià perquè no pronuncien la -r final:

—Pedregué, cla, obri la boca que vull cagà. / Obri-la bé, que jo cagaré.

Les dones 

Sovint hi surten noies o dones, de qui de vegades s’elogia la bellesa:

—A Benidorm, xiques guapes; a Altea, peixaters; a la Nucia, tramussos, i a Callosa, dolçainers.

—A València hi ha les roses; a Castelló, els rosers; a Borriol, les xiques guapes, i a la Pobla, els llenyaters.

—A Andratx i a Calvià les aigües fresques són poques, però hi ha unes al·lotes que els ulls fan espirejar.

—Alacant per a les barques, Xixona per al raïm, i per a les xiques guapes, Ibi, Castalla i Onil.

—Guardamarenca, fina i flamenca.

Però no sempre són ben tractades:

—A Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes.

—A Rasquera fan cabassos; a Ginestar, cabassoles; i a les xiques de Miravet no els agrada dormir soles.

—Ai, noies de Cornellà, no aneu a pixar en el riu, que les del Prat es queixen que l’aigua els enterboliu.

—A Fraga me’n vull anar, a cercar una fragatina, que les xiques de Vilella no valen una sardina.

—A la Pobla hi ha les lletges; al Boixar les malcarades; i per a xiques gorrines, Coratxà i Castell de Cabres.

—A les noies de Ribelles els donen per dot cul i mamelles.

—A Casserres, truges i verres.

—A Bellmunt, les dones de putes per amunt.

Sexe i escatologia, és clar

En un poble com el nostre no hi podien faltar les dites escatològiques o de contingut sexual. Una petita mostra, per a acabar aquesta tria:

—Qui no carda a Olot no carda enlloc.

—A Borriana la claven com els dóna la gana.

—Les xiquetes de Moncofa quan se’n van a tallar brossa, s’espatarren a la séquia i se renten la carxofa.

—A la Galera fan festes, al Godall la correguda i les xiques del Masdenverge tenen la figa peluda.

—A Bellpuig, caga i fuig.

—Els de Borriol caguen al vol i els de Castelló ho arrepleguen en un perol.

—A Avinyonet d’una merda en fan una paret, i els de Vilanant tot darrere la van llepant.

—A Banyeres caguen les guixes senceres.

—El capellà de la Guixa no caga ni pixa.

—Rotglà, en cada finestra una caguerà.

Això ha estat tan sols una petita mostra d’aquest tresor amagat, que ens demostra la vivesa que té (o tenia) la nostra llengua, fruit de la creativitat popular.

En voleu més?

—Els pobles valencians parlen els uns dels altres (4 volums), de Manuel Sanchis Guarner (Fundació Caixa Castelló, 1992);

—“Dites tòpiques o refranys de pobles”, del bloc Muixeranga. De soca i arrel (Santiago Moreno Beltran);

—“Dites dels Països Catalans”, dins el bloc 10.000 refranys catalans i 370 frases fetes (Josep Pujol i Vila);

—Dites sobre municipis de Catalunya, de Viquidites;

—Dites sobre municipis del País Valencià, de Viquidites;

—Dites sobre municipis de les Illes Balears, de Viquidites;

—Dites sobre municipis de la Catalunya del Nord, de Viquidites;

—Etimologies paremiològiques, de Víctor Pàmies.