08.06.2019 - 21:50
El dia 4 d’abril de l’any passat, un digital madrileny publicava aquesta notícia arran del pressupost de l’estat espanyol del 2018, amb un titular espatarrant: ‘Tot i la crisi independentista, l’estat regala un 17% més d’inversió a Catalunya.’ I afegia: ‘El delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, ha subratllat que el govern manté íntegrament els compromisos adquirits pel president del govern, Mariano Rajoy, el març del 2017, quan es va comprometre a invertir 4.200 milions en el període 2017-2020 [recordeu-ho, la ‘pluja de milions’]. El delegat del govern ha afirmat que els pressupostos són realistes.’ I m’aturo aquí.
El mateix dia, un diari valencià publicava: ‘El govern ha estat més generós amb les inversions a la Comunitat Valenciana en els pressupostos generals de l’estat del 2018. El projecte de comptes per a l’any en curs presentat aquest matí pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, preveu una quantitat que significa un 25% més que l’assignada el 2017.’ També m’aturo aquí.
Bé, ni Intereconomía ni Levante no la van encertar. Avui, amb les xifres de l’execució del pressupost de l’estat espanyol a la mà, resulta que el suposat regalet a Catalunya ha acabat essent una baixada del 16% entre la xifra executada realment tots dos anys. I l’eufòria del Levante es deu haver esvaït en comprovar que al País Valencià la inversió, en lloc de pujar d’un 25%, ha baixat d’un 24%, sempre sobre els volums realment executats.
La veritat és que poden sorprendre les diferències esmentades. O potser no tant, si pensem que a l’estat espanyol els mitjans es fan molt més ressò dels pressupostos que no pas de les execucions reals. Dels primers, en sentireu parlar molt cada any. En canvi, l’execució real, la veritat d’allò que s’ha fet, passa sense pena ni glòria. Si a Catalunya hi havia pressupostats 1.312 milions, finalment se’n van executar 757, és a dir, un 57,7%. Al País Valencià, els 740 milions pressupostats han acabat essent 402: una execució del 54%. Un percentatge molt semblant al de Catalunya i, ambdós, molt allunyats de la mitjana d’execució de la inversió ‘regionalitzable’ de tot l’estat, que ha acabat essent del 75,5%.
Això vol dir, ras i curt, que la inversió feta a Catalunya ha estat el 10,4% del total estatal regionalitzable i al País Valencià, un 5,5%. En tots dos casos la participació en el total estatal també ha baixat respecte de l’any anterior, que havia estat del 13,2% a Catalunya i del 7,7% al País Valencià. El problema és que plou sobre mullat. Tant a l’un lloc com a l’altre, la manca d’inversió ha estat un clam aquests últims anys. A Catalunya, la mitjana de diners rebuts en inversió per l’estat és del 10,6% del total estatal i al País Valencià, del 6,6%, molt allunyades de l’aportació al PIB total, que en el cas català és del 19,2% i en el valencià, del 9,3%. Ah! I, a més a més, parlem de dues comunitats que exporten gairebé el 36% de tot allò que ven l’estat espanyol a l’exterior. La necessitat de facilitar i promoure el moviment de les mercaderies amb infrastructures adequades sembla fora de tot dubte… però no per a l’estat.
Catalunya és la primera comunitat en aportació del PIB i, en canvi, el 2018 ha estat la cinquena a rebre volum d’inversió, darrere de Madrid, Andalusia, Galícia i Castella i Lleó. El País Valencià és la quarta comunitat per PIB i la sisena de rebre inversió. Però hi ha més. Si fem un pas més enllà i mirem la inversió per habitant, aquí ens peten les bombetes, perquè Catalunya i el País Valencià són els últims de l’estat espanyol, si exceptuem el cas de les Illes Canàries. El País Valencià ha rebut 82 euros per habitant i Catalunya 100, en contrast amb els 385 de Galícia, els 380 de Castella i Lleó i els 266 d’Aragó. La mitjana estatal ha estat de 155 euros.
La gent que en sap més, d’això, em diu que vagi amb compte a l’hora de treure’n conclusions, perquè hi té molt a veure la població i la superfície de la comunitat. És a dir, que una comunitat molt extensa i poc poblada pot rebre una xifra molt alta per habitant per raons més socials que no econòmiques. Bé, hi estic d’acord, però, tot i tenint en compte aquest advertiment, em sembla molt fort que les inversions per capita a Galícia i Castella i Lleó gairebé quadrupliquin les catalanes. Al capdavall, Castella i Lleó té menys del triple de superfície que Catalunya i Galícia en té menys. O que Madrid rebi un 70% més que Catalunya. És que Madrid és un cas especial, em diuen els experts… Ja m’ho imaginava, penso.
Un aspecte ben curiós és que la tercera comunitat dels Països Catalans, les Illes, ha estat també, amb 110 euros per capita, la quarta per la cua. Quant al volum de les inversions li ha ‘tocat’ l’1,8% de tot l’estat el 2018 i l’1,5% l’any anterior. És també molt poc, en termes relatius, perquè la xifra que rep és tan sols una mica més de la meitat del que aporta el seu PIB, que és el 2,6%.
I, finalment, deixeu-me que expliqui què és això de la inversió ‘regionalitzable’. Són aquelles inversions estatals que tenen una destinació molt clara, com una estació de tren o una obra en una pista d’un aeroport. La que no és tan clara és la ‘no regionalitzable’, sobre la qual no hi ha informació. I té un pes com més va més important. Ja ha arribat a una tercera part del total invertit per l’estat. I en què es materialitza? Doncs habitualment es posa d’exemple la compra de trens, que són en un lloc i després en un altre. Però hi ha més coses. Per exemple, també s’hi pot encabir el rescat de les autopistes, les despeses de manteniment dels aeroports, les despeses a les ambaixades, les compres per a l’exèrcit…
