Un nou Atles dels ocells d’Europa identifica 539 espècies natives

S’ha publicat el nou Atles dels ocells nidificants d’Europa, editat pel Consell Europeu de Censos d’Ocells (EBCC). Aquesta obra és una eina essencial per a investigar i conservar els ocells i la biodiversitat a tot Europa durant les dècades vinents. És un dels projectes més grans de la història de ciència ciutadana sobre biodiversitat. Hi han participat uns 120.000 observadors de camp voluntaris de tots els països d’Europa.

El projecte va començar fa deu anys i té les arrels en el seu predecessor, l’Atles EBBC d’aus reproductores europees, publicat el 1997 sobre un banc de dades de la dècada dels vuitanta. Per aplegar les dades i documentar els canvis esdevinguts d’ençà del primer atles, s’ha treballat amb un gran rigor científic combinat amb un enfocament de ciència ciutadana. Mark Eaton, president del Consell Europeu de Censos d’Ocells, és optimista: “Aquest nou llibre, i el banc de dades que el sustenta, permetrà d’augmentar la recerca i donarà suport a la conservació dels ocells i del conjunt de la biodiversitat a tot Europa durant les dècades vinents.”

La cuereta blanca, una de les espècies més esteses

Durant el treball de camp fet entre el 2013 i el 2017, es van registrar 539 espècies d’ocells natives que es reprodueixen a Europa. Cinquanta-nou es concentren principalment al continent i quaranta només es poden trobar en aquest territori. Hi ha poques espècies tan esteses com la cuereta blanca (Motacilla alba) i el cucut (Cuculus canorus), que es van trobar a més del 85% dels quadrants en què es va dividir Europa durant l’estudi. Més del 50% de les espècies es van registrar en menys del 10% dels quadrants estudiats. Per tant, es pot afirmar que cada territori té una responsabilitat concreta en la conservació d’aquesta riquesa comuna.

Una espècie de cada deu és nouvinguda

Les dades de la segona edició de l’atles mostren que actualment a Europa es reprodueixen 57 espècies no autòctones, és a dir, una de cada deu espècies d’ocells nidificants al continent ha estat introduïda des de fora. A més, 39 d’aquestes espècies han estat documentades per primera vegada els darrers trenta anys.

Tot i els canvis pronunciats en els paisatges i el clima europeus, molt poques espècies autòctones han desaparegut completament. És el cas de la guatlla pintada andalusa (Turnix sylvaticus). I unes quantes espècies han colonitzat de manera natural el continent europeu, com el falciot cuablanc petit (Apus affinis).

Malgrat tot, s’observen canvis marcats en l’avifauna europea aquests darrers trenta anys. Segons les anàlisis de l’EBBA2, el 35% de totes les espècies autòctones va augmentar la superfície en què es reprodueixen, entre les quals l’esplugabous (Bubulcus ibis), la cuereta citrina (Motacilla citreola) i la gavina capnegra (Larus melanocephalus). D’una altra banda, el 25% de les espècies ha mostrat una disminució de superfície ocupada, per exemple, el batallaire (Calidris pugnax), el pioc salvatge (Otis tarda), el gaig blau (Coracias garrulus) i l’hortolà (Emberiza hortolana).

Les zones de cria dels ocells europeus s’han desplaçat cap al nord una mitjana de 28 quilòmetres (aproximadament un quilòmetre per any). Sergi Herrando, de l’equip de coordinació de l’EBBA2 i investigador l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) i del CREAF, diu: “Els nous usos del sòl i el canvi climàtic sembla que són els principals impulsors dels canvis observats i hauran de ser investigats més a fons. En concret, el nord d’Europa ha guanyat espècies, mentre que el sud ha experimentat pèrdues, sovint d’espècies d’ocells pròpies de les terres agrícoles i les pastures, concretament, a la regió mediterrània i a l’Europa occidental i central.”

Això concorda amb la informació existent sobre la disminució de moltes poblacions d’ocells propis d’espais conreats a causa de les pràctiques agrícoles intensives. A la vegada, moltes espècies desplacen les àrees de distribució cap al nord i la riquesa d’ocells forestals augmenta. Probablement és a causa de l’abandonament de les terres, cosa que origina la regeneració dels boscs. Una altra dada que es detalla a l’atles és la pèrdua de la distribució d’ocells als prats d’alta muntanya i a la tundra àrtica.

Petr Voříšek, de la Societat Txeca d’Ornitologia, interpreta que la política ambiental té un efecte positiu: “Moltes espècies d’interès per a la conservació europea tenen pèrdues de distribució, però també hi ha casos que mostren el bon funcionament de la conservació de la natura. Moltes espècies protegides per la legislació internacional, com ara l’àguila marina (Haliaeetus albicilla), han augmentat la presència a Europa. Això es pot observar també, per exemple, en l’augment de l’àrea de cria de diverses espècies d’aiguamolls continentals que s’han beneficiat d’una millor protecció de les espècies i els hàbitats. És el cas del bitó (Botaurus stellaris) i el bec d’alena (Recurvirostra avocetta).”

Contribució des de Catalunya

L’Atles dels ocells nidificants d’Europa ha estat coordinat des de Barcelona, Praga (Txèquia) i Sempach (Suïssa). L’Institut Català d’Ornitologia (ICO), sota la direcció de l’EBCC, ha tingut un paper clau en la coordinació dels quaranta-vuit països que hi han participat. Per a això ha rebut el suport del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), el CREAF, el Zoo de Barcelona i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Un equip d’especialistes en ornitologia i tècnics de diverses disciplines ha contribuït especialment a la formació tècnica i científica, impulsant jornades de treball i expedicions internacionals de cooperació, sobretot a vint països del sud i est d’Europa.

A Catalunya, les dades de l’atles s’inclouen en el III Atles dels ocells nidificants de Catalunya 2015-2017 i a Espanya, dins el III Atles de les aus en època reproductora a Espanya 2014-2018, coordinat per la Societat Espanyola d’Ornitologia – BirdLife. D’ací a un temps, cadascun d’aquests treballs donarà una perspectiva molt acurada del territori d’estudi.