La distància de la ficció

S’acabava l’any i va arribar un sobre de Males Herbes a casa. De dins en va sortir un cor de pedra i vaig tenir a les mans la nova novel·la de Joan Jordi Miralles: Triomfador. Feia la maleta per anar-me’n uns dies de la ciutat, havia de triar lectures, el llibre era damunt la taula i va anar a petar a la bossa sense pensar-hi gaire. No coneixia Joan Jordi Miralles, no l’havia llegit mai, no sé ni per què, suposo que perquè no ho podem abastar, tot el que es publica, i de vegades la tria del que llegeixes i el que no de la teva literatura te la fa l’atzar. Doncs gràcies, atzar, per posar-me aquest Triomfador a la bossa. Dues frases, diria, van ser les que van fer endur-me’l, una advertència de la nota de premsa (“Us demanem que no feu pública la coberta del llibre fins el dimecres 11 de gener”; escric aquest article el mateix 11 de gener) i la primera frase de la contra… “L’Ulisses té 13 anys i acaba de fitxar pel Barça…”, què? Sembla l’arrencada d’una contra d’una novel·la juvenil, vaig pensar, i això de jugar al Barça m’hauria fet deixar el llibre a la pila, però tot i no haver llegit mai Joan Jordi Miralles, li coneixia la trajectòria, i vaig desar el full de la nota de premsa plegat en quatre amagat darrere de la solapa final, per llegir-la sencera quan hagués acabat el llibre.

Triomfador és una novel·la escrita a partir de l’experiència de Miralles a la Masia com a jugador de bàsquet dels tretze als disset anys. Hi ha posat distància, sí, però tot el que hi surt ho va viure o ho va veure durant els tres anys que va ser allà, als noranta. Som al 2023. La pregunta és per què ara i, sobretot, com s’ho ha fet? Per què i com, per què i com, m’ho vaig preguntar en bucle durant les 208 pàgines d’un llibre que es llegeix amb tot el cos, te n’arriben els crits, les olors, les ferums, les respiracions entretallades, les taques de sang, de pixum, el dolor, la por, la ràbia, tot tan físic que si el llegeixes al tren, com ho vaig fer jo, de tant en tant alces la vista per comprovar si algú et mira, si algú sap què estàs llegint, si li ha arribat algun esquitx de tot el que hi vius. Per què i com, i llavors acabes el llibre i resulta que Miralles va estar treballant durant catorze anys en aquesta novel·la, ho diu la nota de premsa. Catorze anys de donar-hi voltes fins a deixar-la enllestida perquè sigui llegida en un parell d’hores i després et quedi a dins força temps.

Vaig tornar del viatge i el primer dia que va obrir la biblioteca hi vaig anar a buscar tot el que vaig trobar de Miralles. Vaig llegir Una dona meravellosa, La intimitat de les bèsties i Marginàlia, una novel·la i dos llibres de relats llargs. Vaig sentir que feia els deures, que feia justícia, que descobria tard un autor que hauria d’haver llegit molt abans i que a partir d’ara seguiré amb atenció. Anava a dir que comenceu a llegir-lo per Marginàlia, que diria que és el llibre seu que més m’ha agradat, però tots m’han convençut i hi podeu entrar per on vulgueu, si com jo no el coneixíeu.

Joan Jordi Miralles ha estat catorze anys escrivint Triomfador, i això es nota i s’agraeix, s’agraeix sobretot l’esforç o més ben dit la decisió de posar-hi la distància de la ficció, de no haver caigut en el parany de l’autoficció, que penso que en un cas com aquest no hauria sigut tan convincent. A més, lligant amb el que deia al principi sobre el text de la contra, és una novel·la que ha de llegir tothom però sobretot els joves, els adolescents, perquè el que viu el seu protagonista, l’Ulisses, a les instal·lacions blau-grana, amb més o menys gravetat ho viuen molts nois i noies als instituts, als clubs esportius de les seves ciutats, etcètera. Tant de bo arribi als instituts també, imagino una classe de secundària llegint Triomfador i les hores de debat, de conversa, que en podrien sortir. I dic tot això amb una mica d’angúnia, perquè per damunt de tot Triomfador és literatura, d’aquí els catorze anys de destil·lació, és una novel·la, no un llibre per parlar de bullying, però precisament perquè no té aquesta intenció pot fer aquest paper si és ben llegida dins d’una aula.

“L’Ulisses té 13 anys i acaba de fitxar pel Barça”: us veig el llautó a alguns, fora prejudicis, sí que us interessa aquest noi de tretze anys, sí que us interessa què passarà a la Masia, sí que us interessa tot i que abans hagi dit que aquest llibre ha d’arribar a tots els instituts, us interessa perquè Miralles escriu bé, molt bé, fi, finíssim, i aconsegueix ficar-nos dins la pell d’aquest Ulisses amb una novel·la literàriament rodona que es llegeix sense aire, que ofega, però que també enlluerna, perquè l’autor ha decidit encendre el llum i que s’il·luminin tots els racons d’un entorn ple d’ombres que toca qüestionar d’una vegada per totes, el dels esportistes d’elit.

El cor de pedra de la coberta, obra de Javier Jaén, sol, desconnectat del cos, gris, fred, sobre un fons blanc, malmès, combinat amb aquest títol que sembla apuntar tot el contrari, Triomfador, em sembla el millor embolcall per a un llibre que vull que faci un camí llarg entre els lectors de totes les edats, pel què però també pel com, pels catorze anys però també perquè els que, com jo, havien badat i encara no havien descobert Joan Jordi Miralles ara el llegeixin en el que intueixo que deu ser el més difícil que ha escrit mai.

Per què i com, em preguntava quan la llegia, però més enllà dels catorze anys crec que no n’hem de fer res ni del perquè ni del com, que el filtre i la distància que hi ha posat Miralles han sigut precisament per estalviar-se aquestes explicacions, per això no ha fet una novel·la d’autoficció on ell mateix viu o reviu els anys de la Masia, per això ha bastit una ficció de cap a peus i ens ha servit un Ulisses que ens ha de respondre tot sol totes les preguntes que tinguem, i si en queden per respondre, llegir i rellegir fins a treure’n l’entrellat, que al llibre hi ha tot el que hi ha d’haver, ni hi falta ni hi sobra res, és pur equilibri el que fa l’autor per explicar aquell món sense empènyer en cap moment el lector a pensar res que ell tot sol, només llegint, pugui arribar a pensar. Per això també deia que l’han de llegir els joves, perquè costa molt trobar llibres sobre aquests temes tan complexos que no intentin convèncer-te d’alguna cosa o alliçonar-te, com si pel fet d’escriure sobre bullying l’autor ja en fos tot un expert i llegir-lo fos la clau per posar fi a l’assetjament al món. Miralles no escriu com a expert, ell només sap el que ha vist i el que ha viscut, i s’ha dedicat a pair-ho i endreçar-ho fins a donar-hi forma de novel·la, i com la bona literatura el llibre és més ple de preguntes que de respostes, perquè escriure és buscar respostes però no pas trobar-les ni molt menys escriure-les.