Disseccionar

La secció, seccioneta o miniespai sobre llengua s’ha convertit en tot un gènere. Aquesta mateixa que teniu als dits n’és un exemple. En un mitjà, per cert, on no sóc jo sol ni de bon tros. A VilaWeb hi ha una veritable passió per l’assumpte.

El Grup de Lexicografia i Diacronia i el Grup d’Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània de la UAB (espero que no us hagueu ennuegat; què hi voleu fer, a les universitats va així, això) van muntar ahir un col·loqui internacional sobre Seccions de Llengua a la Premsa, Ràdio i Televisió, cosa que em va alegrar d’allò més perquè és un dels pocs temes sobre els quals puc dir coses sense por de vessar-la (gaire). Però molt més interessant que les aportacions sempre evanescents dels saltimbanquis de la llengua (Enric Gomà dixit), va ser el que vam aprendre dels investigadors seriosos. Amb aquella voluntat de servei, procedeixo a resumir-ho molt, abans de passar a l’adoctrinament marca de la casa (*).

Al llarg de més d’un segle i mig, els temes de què s’han ocupat aquesta mena d’articles han estat tres: norma, ús i ideologia. És a dir: com s’ha de parlar, com parlem en realitat i per a què serveixen les llengües a més de comunicar-se. Els dos primers solen anar junts. Aquesta humil columna, com prou sabeu, les toca totes, que l’any té moltes setmanes i hi ha temps per a tot, però amb una descarada predilecció per la tercera, per la mera raó que, quan es tracta d’escalfar el cap al personal, el (suposat) ritme reposat que acompanya la lectura és més adequat que no pas el vertiginós dels minuts radiofònics o televisius.

En realitat els articles sobre la matèria van néixer en una època (segona meitat del XIX) en què l’escola no era obligatòria, i pretenien compensar les mancances educatives de la plebs. Per això tocaven bàsicament ortografia i gramàtica, cosa que no vol dir que no fossin llegidors; no era estrany que es presentessin a manera de diàleg, com les famoses converses de Míliu i Toresky a Ràdio Barcelona, a càrrec de Josep Torres Vilalta, ara fa prop d’un segle. El format de paràbola bíblica, amb un deixeble ignorant però sempre humilment disposat a aprendre, i un mestre omniscient que ensenyava amb paciència, era molt valorat en aquell temps d’autoritat vertical. El deixeble representava el (mal) ús i el mestre inculcava la norma.

Aquest model basat en la correcció dels mals usos lingüístics es va allargar gairebé tot el segle (de fet encara es practica ara), i és fàcilment reconeixible pels imaginatius títols amb què es presenta: ‘Parlem del català’, ‘Un tast de llengua’, ‘Com n’hem de dir’… Era l’estil sacerdotal que aplicava, per posar un exemple il·lustre, Albert Jané a la mai prou lloada ‘El llenguatge’ de l’Avui. El poble català, malmenat per la mutilació franquista, tenia set de millora gramatical i els especialistes el peixaven. En arribar Joan Solà, més tard, vam descobrir de retruc que ensenyar llengua no era necessàriament sinònim d’eixutesa i admonició.

Però el poble també devia tenir set de saber, perquè es van començar a publicar articles d’opinió on no s’explicaven aspectes tècnics del codi sinó que se n’analitzaven les funcions simbòliques i polítiques. Què representen les llengües per a la societat, per què són tan importants, com es relacionen, quins usos els dóna el poder. I de sociolingüística, és clar: anàlisi de dades, polítiques de normalització (o de minorització), importància dels canvis demogràfics… El saber acadèmic sortia de les facultats i s’acostava al lector comú a través de la premsa per ajudar-lo a obrir el focus i que deixés de veure el fet lingüístic com una mera concatenació de regles i grafies. A jutjar pel que encara sentim i llegim, no sembla que se n’hagin sortit gaire.

Però la veritable revolució en el sector es va gestar amb l’esclat audiovisual. La proliferació d’emissores de ràdio i canals de televisió del darrer quart del XX va permetre associar la llengua a un univers nou: l’entreteniment. Fins aleshores, la idea de la verbalitat associada al plaer (mediàticament parlant) es limitava als concursos i als crucigrames, una extravagància per a minories (no en va l’insigne Tísner sempre se’l van mirar de trascantó). Però el concurs de l’estil de Xifres i lletres, el gran referent, és enganyós, perquè en realitat se sol basar precisament en la normativa: el que és al diccionari puntua i el que no, no.

L’eclosió s’ha produït els últims vint anys, ja amb el nou segle. Els mitjans audiovisuals s’han obert a espais de divulgació lingüística de mirada més àmplia, en què el limitador dualisme correcte/incorrecte ha estat superat a fi d’explorar la parla oral, les múltiples formes de la col·loquialitat, la variació dialectal… En resum, els mecanismes de creativitat (adaptació, derivació, innovació, etc.) que conté tot codi lingüístic i que en garanteixen la continuïtat; i, per bé i per mal, n’asseguren canvis evolutius. Un servidor ha treballat per a responsables de mitjans que no solament m’han acceptat sinó que han afluixat la mosca (des d’aquí besades a tots) per fer espais amb títols tan poc canònics com ara Insultologia pràctica, Unes vacacions bàrbares, Diccionari conflictiu, Vingudes per quedar-se… Per no parlar del televisiu El llenguado, segurament el programa més vilipendiat de la història de tevetrès abans d’estrenar-se i tot.

L’entreteniment a través dels media comporta un tractament formal poc concordant amb el de l’ensenyament. Una amenitat, de vegades informalitat, que encara topa amb aquella visió de la llengua cenyida al diccionari i dispensadora de càstigs en cas de vulneració (“ai, el bueno encara se m’escapa, ja sé que no es diu, perdó”). Per això les seccions trapelles ens poden ajudar a millorar: concebre la parla com una font de gaudi, a través del joc, l’expressivitat i la multiplicació en comptes de la restricció. Però sobretot a través del coneixement: com més en sàpigues més possibilitats tindràs, i per tant més sentit tindrà la transgressió. La transgressió de la norma, fora de la qual hi ha moltíssima vida.

[*Per als interessats, els responsables en publicaran les ponències a final d’any en un monogràfic de la revista Anuari de Filologia. Estudis de lingüística, tant en paper com en format electrònic].