23.10.2015 - 02:00
Demà hi haurà a Montpeller un esdeveniment d’altura: una manifestació per la llengua. No pas per la catalana, sinó per l’occitana. Ja se n’ha fet més d’una, de manifestació per l’occità, en viles com Carcassona i Besiers els anys 2005, 2007 i 2009. La darrera d’aquestes grans manifestacions fou a Tolosa de Llenguadoc l’any 2012 i va aplegar unes trenta mil persones.
L’objectiu bàsic sempre ha estat de fer conèixer l’existència d’aquesta llengua i dels seus parlants. Concretament, demà s’hi reclamarà la presència de l’occità als mitjans de comunicació. S’hi demanarà el suport de l’occità a l’edició de llibres, a la realització de teatre i a la producció de cinema i de música. S’hi reivindicarà l’ensenyament de la llengua i la cultura occitanes a l’escola. I s’hi demanarà la utilització de l’occità en la senyalització de la toponímia. Per a aconseguir tot això no n’hi ha prou amb la bona voluntat de persones i entitats occitanistes, sinó que cal el compromís real del govern de torn.
La manifestació de dissabte és organitzada per la Coordinacion per la Lenga Occitana i s’hi espera la presència d’occitans de tots els racons del país, de les Valls Occitanes del Piemont fins a Bordeus, passant per la Vall d’Aran i l’Alvèrnia.
Abans els catalans també ens manifestàvem per la llengua. Ara ho fem per la independència. La situació de l’occità, amb tot, és tan i tan precària que encara els cal manifestar-se, i molt, per la llengua. La resta ja vindrà. A Catalunya ens anem avesant a organitzar grans esdeveniments i a prendre-hi part activament i, contra tot pronòstic, l’ànim van augmentant. Ara, hi ha qui diu que fa mandra d’anar dissabte a Montpeller senzillament perquè és lluny i perquè no servirà de res. Des del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, que hem recorregut Occitània pertot arreu, us podem assegurar que veiem Montpeller molt a prop: s’hi arriba amb un cop de cotxe, tres hores de tren o quatre d’autocar. Podem trobar cent excuses per a no anar-hi i cent més per a anar-hi. Però ens quedarem a casa mentre a tan sols tres-cents quilòmetres podem ésser útils en la lluita per la supervivència d’una llengua amenaçada? Una llengua que ha sofert una de les repressions més brutals que s’han exercit mai d’un estat? I sí que servirà, i molt. Els catalans sabem millor que ningú fins on es pot arribar a còpia de picar pedra durant molts anys. Els occitans ho agrairan i ho recordaran quan a la República Catalana siguin els veïns de dalt.
Nosaltres encara no tenim el català guanyat, i amb el nou estat el català segurament que ho tindrà molt difícil i se’ns girarà feina. Què hi podem fer? Doncs fem coses concretes: de moment, anem dissabte a Montpeller i fem costat als occitans, que ens hi vegin. Fem un pas per la llengua occitana perquè la tenim molt a prop, o perquè ens és germana, o perquè té problemes, o perquè és l’excusa per beure un bon vi del Roine i tastar una bullabessa.
Núria Ontiveros Briansó és la presidenta del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC).
